Susan George torna a la càrrega en la seva denúncia contra una globalització que beneficia un grup selecte d’empreses i ciutadans. És el que aquesta filòsofa i politòloga anomena 'Els usurpadors', el seu darrer llibre, que acaba de publicar, en castellà, Icaria Editorial, i que porta el subtítol de 'Com les empreses transnacionals prenen el poder'. Ha superat els 80 anys però continua ferma en l’activisme que l’ha portat a presidir el Comitè de Planificació del Transnational Institute d’Amsterdam o a ser vicepresidenta d’ATTAC França, entitats que reclamen un sistema financer més just.
'Els usurpadors' arriba després de l’èxit de les dues edicions de 'L’informe Lugano' (2001 i 2012) i 'Les seves crisis, les nostres solucions' (2010). El gran objectiu pel qual lluita ara és que no s’aprovi el Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (TTIP) que negocien la Unió Europea i els Estats Units. Al seu entendre, seria un nou triomf dels lobbys empresarials que pretenen moure els fils de la política saltant-se els principis democràtics i els interessos de la majoria.
Qui són aquests usurpadors dels quals ens parla al seu llibre?
Són corporacions transnacionals, molt grans, i qui els ajuden, que són les companyies i les persones que els fan de lobbistes. Conflueixen en entitats com la Taula Rodona Europea d’Industrials, que agrupa la meitat dels presidents de les més grans empreses industrials i negocien amb els estats sempre que volen. Hi ha organitzacions similars a tot arreu, treballant per un sector o per diversos sectors al mateix temps. Si vas a Brussel·les pots fer un tour per tots els lobbys que hi ha, especialitzats per sectors o clients.
Vostè parla del creixement d’una autoritat il·legítima. Qui és aquesta autoritat?
Estan prenent poder de forma il·legítima, per això els qualifico de “usurpadors”. Són corporacions que desplacen persones elegides democràticament. O que treballen tant de bracet que no podem veure la diferència entre unes i altres. Corporacions que dicten als polítics allò que han de fer.
Per exemple, el Pacte per la Competitivitat va ser preparat i presentat per un alemany i un francès, presidents de grans corporacions, perquè el firmés François Hollande. I ho va fer. Dos dirigents de la Taula Rodona Industrial Europea van escriure aquest Pacte i, a més, ho van fer amb el suport de tècnics dels governs. Van utilitzar la Comissió Europea per fer aprovar el text. La Comissió va fer 127 reunions per preparar el Pacte, de les quals el 93% van ser amb empresaris i representants dels lobbys de tots els sectors afectats. Només el 7% dels consultats van ser consumidors, ecologistes, sindicalistes, representants de la ciutadania.
Dedica gran part del llibre a alertar sobre els perills que comportaria la posada en pràctica del Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió (TTIP). Perquè la preocupa tant?
Van començar a preparar-lo fa vint anys. No hi ha cap problema entre les corporacions europees i les dels Estats Units. Estan totalment d’acord en allò que volen. Com a ciutadans tenim regulacions millors, més protectores a Europa que als Estats Units, llevat en l’àmbit de les finances. A les corporacions europees ja els va bé acabar amb les regulacions actuals.
Per exemple, a la major part d’Europa no és pot vendre menjar o llavors modificades genèticament. Però les corporacions volen fer-ho, i fer-ho sense haver d’explicitar-ho a les etiquetes dels productes. I també volen practicar el “fracking”. O tribunals privats que dirimeixin els litigis amb els estats. Aquest tipus de tribunals ja han donat la raó a grans corporacions que han contaminat països com l’Equador. Hi ha molts exemples. Un, que encara s’ha de resoldre, és el de l’empresa de serveis francesa Veolia, que va guanyar el contracte d’eliminació de residus d’Alexandria, i que ha demandat Egipte perquè va aprovar un augment del salari mínim que considera que la perjudica.
Per aquest motiu, les corporacions volen aquests tribunals privats. Poden tenir sentit si estem parlant de països petits, febles i corruptes, però als Estats Units i Europa no hi ha cap justificació possible.
Mal paper d’Europa si està per darrere dels Estats Units pel que fa a regulació financera.
Sí. Les regulacions financeres als Estats Units són millors que a Europa. Tenen una mica més de control sobre els bancs, els bonus, determinades transaccions. En l’àmbit financer, Europa és més neoliberal que els Estats Units.
El TTIP encara està en fase de negociació, però.
Pretenen enllestir les negociacions aquest any. El 2016 hi ha eleccions presidencials als Estats Units i ho volen resoldre abans. Estem progressant. Hem aconseguit un milió i mig de firmes a onze països europeus contra el Tractat. Vam intentar fer una campanya oficial de recollida de firmes d’acord amb la Unió Europea, però s’hi va negar. Continuarem recollint firmes fins l’octubre. Confiem a doblar les firmes que la Unió exigeix per una campanya d’aquest tipus. A més, el 18 d’abril es farà un Dia Internacional contra el TTIP.
Què podria interpretar-se com una victòria en aquesta lluita contra el TTIP?
Que no s’aprovi. Que no es posin en marxa ni els tribunals privats d’arbitratge que resolguin els litigis entre les corporacions i els estats, ni les comissions regulatòries que volen posar en marxa en àmbits com l’alimentació, la salut, l’educació, els salaris, lleis laborals, energia,...
Els Estats Units volen comercialitzar pollastres tractats amb productes químics, fet que els europeus no accepten. Si s’aprova el Tractat poden intentar que s’accepti en els propers anys. Europa ha prohibit 1200 tractaments químics mentre que els Estats Units només n’ha prohibit 12, des dels anys setanta.
Pensar que aquesta negociació pot ser reversible i que la Unió Europea podria convèncer els Estats Units d’adoptar regulacions més favorables als ciutadans i la seva salut, és somniar?
Al principi, hi havia sindicats dels Estats Units que van lluitar per aconseguir els drets que tenen els seus equivalents europeus. Allí no es reconeix el dret a la negociació dels sindicats i un grapat de drets laborals. L’any passat van intentar aconseguir els drets sindicals dels europeus però no se’n van sortir.
Així les coses, qualificar de democràcia als Estats Units requereix força matisos.
No estic tampoc segur que Europa sigui una democràcia de debò. Els grecs van votar i no sé què passarà ara. El 80% de la gent dóna suport a Syriza després de les eleccions i per la Unió Europea sembla que la democràcia no compta. Probablement empentaran Grècia fora de l’euro, cosa que Syriza no vol.
La Comissió Europea no és una organització democràtica, ni molt menys. Vam votar a França i els Països Baixos contra la Constitució, el 2005, i van posar el Tractat de Lisboa en el seu lloc, que era el mateix.
Lluitem per aconseguir governs democràtics i el llibre “Usurpadors” va en aquesta direcció.
Com se’n surten aquests “usurpadors” per imposar la seva voluntat?
Tenen molts diners. Estan molt ben organitzats. Tenen accés als polítics. Paguen molts diners als lobbistes. Tenen molta presència als governs. Tenen molta més capacitat d’influència que cap ONG. Estan a tots els comitès d’experts europeus, de tots els sectors.
François Hollande, el juliol de 2012, va fer moltes promeses però va fer marxa enrere ràpidament. Jean-Claude Juncker ha fet el mateix i ha renunciat a totes les promeses que va fer durant la campanya electoral europea.
Per què ho han fet?
No estic a les seves reunions, però penso que es deixen convèncer per la dialèctica de “creixement i treball”. Un estudi d’un think tank per la Unió Europea ha calculat, en la seva visió més optimista, que el TTIP provocarà un increment dels ingressos en 540 euros anuals per les famílies de quatre persones i que es crearan 600.000 llocs de treball, el 2027. Un altre estudi, amb un model diferent, calcula que, per contra, es perdran 600.000 llocs de treball, es reduirà molt el creixement i França serà la més perjudicada.
L’acord NAFTA, signat pel Canadà, els Estats Units i Mèxic, el 1994, va provocar la pèrdua de quasi 700.000 llocs de treball a la indústria dels Estats Units i els petits pagesos mexicans van desaparèixer pràcticament.
Sempre parlen de “treball i creixement”, però no és veritat.
La informació sobre qüestions com aquesta no arriba al gran públic
El paper dels periodistes és essencial. En la lluita en què estem ficats, hem d’utilitzar la “estratègia Dràcula”, que vol dir exposar els vampirs a la llum. Sinó, perdrem. Podem guanyar, però depèn de la teva professió, que els periodistes siguin prou lliures per explicar bé el TTIP. És la raó per la qual he escrit aquest llibre.
Una investigadora va fer un estudi durant disset mesos, fins el passat febrer, i va detectar que ni la CBS, ni l’ABC, ni la NBC i una altra cadena televisiva nacional, no havien fet cap menció del TTIP. Són empreses privades i no volen que es discuteixi aquesta qüestió.
Una cosa és la voluntat dels periodistes i una altra, la dels propietaris dels mitjans
És un problema per tothom. Ningú és completament lliure. Bé, jo puc escriure allò que vull. Vam guanyar el 1998 la batalla contra el MAI (Multilateral Agreement on Investment). Quan vam aconseguir que aparegués en la primera plana del “Libération” vaig pensar que havíem guanyat. I va ser així. El govern va haver d’escoltar-nos. França se’n va sortir i el MIA va colapsar. Vam ser capaços de crear prou consciència en la gent. Hi ha esperança. Hi ha un grapat de notícies dolentes però podem guanyar. Depèn de nosaltres.
Nosaltres, diuen, som el 99%; i ells, els rics, els poderosos, un 1%. Aleshores perquè perdem?
Quina part d’aquest 99% està realment ben informada? La política és molt complicada avui. Quan vaig començar l’activisme demanàvem que els Estats Units marxessin de la guerra de Vietnam. Era un missatge senzill, clar, entenedor. Es podia no estar-hi d’acord, però tothom ho entenia.
Ara, si parlo del TTIP ho he d’explicar bé. Quanta gent té temps per escoltar les explicacions? Sobretot si no tenen feina, si tenen grans problemes a casa, si han de buscar els aliments més barats,... Necessitem mobilitzar els líders d’opinió. Hi ha molta gent mobilitzada... A Espanya, per exemple, “Ecologistes en Acció” està fent molt bona feina.
És un combat desigual.
Naturalment. Ho sabem. Ells mai no es rendeixen. Tenen tots els diners que necessiten. Molta gent treballant per ells les vint-i-quatre hores del dia. Publicistes propis. Accés als mitjans quan ho desitgen, a les planes d’opinió, als editorials.
De tota manera, quan s’entén el perill que representen els lobbystes i que aquest Tractat és perjudicial per la salut dels ciutadans, la seva alimentació, la seva salut, l’educació, la qualitat del medi ambient, el transport,... la gent diu NO.
Moviments com Syriza o Podem representen un canvi polític i social en la direcció que vostè considera encertada?
Estic preocupada per Syriza. He perdut dues hores de son aquesta nit pensant en un article plantejant preguntes del tipus: Està vostè content ara, Mario Draghi, per empentar Grècia fora de l’euro? Està vostè contenta Christine Lagarde, també, perquè el Fons Monetari Internacional no donarà dues setmanes més al nou Govern per fer front als seus problemes econòmics? Està vostè content senyor Schauble per mantenir la pressió al màxim sobre Grècia?
Cal algun tipus de revolució, doncs?
No, una revolució no. No cal anar tant enllà. Hem de dir que ja n’hi ha prou. Hem d’exigir que mantinguin els negocis al seu lloc. Han vingut preparant el TTIP durant vint anys. Fa trenta anys no estaven tant ben organitzats. La globalització i el neoliberalisme els ha permès organitzar-se arreu. És el que jo anomeno la classe Davos.
Nosaltres no tenim aquest nivell d’organització i no tenim tants diners com ells, però ho estem fent millor que fa deu anys. És lent. Però la campanya per la recollida de firmes està funcionant molt bé, a molts països. Tenim una coalició a França que aplega entre quaranta i cinquanta organitzacions. Molts països tenen les seves pròpies coalicions.
Alguns analistes diuen que els poderosos només accepten els canvis que beneficien la ciutadania quan tenen por. Hi ha alguna manera de posar la por al cos dels “usurpadors”?
Estan espantats ja. Perquè estan deixant veure alguns dels documents que estan negociant. Estan recorrent a millorar les seves relacions públiques. Veuen que estem oferint estudis que demostren que els seus són escombraries. Els socialdemòcrates, que estan en coalició amb el partit d’Angela Merkel, han mostrat la seva oposició als tribunals administratius privats. Això està pujant molt amunt. La Comissió Europea està espantada ja. Hem d’aconseguir que ho estigui més.
I si els “usurpadors” perden, acceptaran la derrota?
No. Les transnacionals tornaran. Ho fan sempre. Serà d’aquí a uns anys. Aleshores jo ja estaré morta, però.