La portaveu i el finançament autonòmic

La ministra d'Hisenda farà de portaveu del Govern. La decisió del president Pedro Sánchez de mantindre María Jesús Montero en la cartera que exercia i convertir-la a més en la veu del nou Executiu de coalició del PSOE i Unides Podem dóna pas a tota mena de conjectures, però tindrà un efecte fàcil de preveure sobre un dels assumptes destacats en la nodrida agenda de temes urgents de la legislatura: la reforma del finançament autonòmic.

La condició de portaveu del Govern de la ministra que ha de conduir aqueixa reforma massa temps ajornada (l'actual model va caducar el 2014) donarà al finançament autonòmic una visibilitat política de la qual fins ara ha mancat.

I no és un tema menor. Entre les mesures pactades per a la treballada consecució de la base parlamentària del nou Govern, el PSOE ha signat que la proposta de reforma del sistema de finançament estiga sobre la taula en vuit mesos. Ho ha inclòs en el seu pacte amb Compromís per a la investidura de Pedro Sánchez. I no és causal que haja sigut així, atés que la Comunitat Valenciana és la pitjor finançada de totes, amb un repartiment quasi 200 euros inferior a la mitjana per habitant ajustat i un forat anual d'uns 1.300 milions d'euros que l'infrafinançament causa en les arques de la Generalitat Valenciana.

Dels desajustaments del sistema polític que s'han anat fent patents, el del finançament autonòmic resulta molt revelador. N'hi ha prou amb una dada: en el finançament sobre població ajustada hi ha més de 600 euros per habitant de diferència entre la comunitat millor finançada i la pitjor. Això si excloem les autonomies de règim foral i ens cenyim a les de règim comú.

Maquillada en els temps de bonança pels ingressos que l'activitat econòmica proporcionava, la disfunció del sistema es va revelar amb tota cruesa en arribar la crisi. I ho va fer en uns termes que ja no permeten pedaços com el que es va aplicar en temps de José Luis Rodríguez Zapatero sobre el model anterior establit en l'època de José María Aznar. Cal replantejar els criteris d'assignació de recursos sense que ningú resulte perjudicat. Tot un repte.

La ministra Montero ha fet públics alguns criteris bàsics de gran importància. Cap comunitat perdrà en relació amb el que actualment rep i la distribució haurà de partir d'una assignació de fons suficients a les comunitats autònomes per a garantir els serveis públics fonamentals en un Estat del benestar com l'espanyol, en què el nucli de la política del benestar, si exceptuem les pensions, és gestionat precisament pels governs autònoms. Parlem de sanitat, educació i protecció social. Això implica que no podrà limitar-se a repartir el pastís actual del finançament autonòmic i serà l'Administració central de l'Estat la que cedisca recursos perquè el nou sistema siga viable.

Aqueix plantejament, recollit en els estudis dels experts encarregats pel Consell de Política Fiscal i Financera, coincideix en termes generals amb la reivindicació de comunitats com la valenciana, la balear, la murciana i fins i tot Catalunya (més enllà de les seues aspiracions bilateralistes), sense que es puga argumentar racionalment des d'altres territoris que es tracta d'una proposta infundada. Però implica acabar amb allò que els especialistes denominen statu quo.

Dit d'una altra manera, si el finançament autonòmic ha estat condicionat des dels seus orígens per la diferència del cost efectiu dels serveis transferits a les comunitats autònomes, el desplegament dels quals era desigual per part de l'Estat en el moment en què els governs autònoms van assumir les competències, ara caldrà recuperar l'equitat interterritorial mitjançant la dotació equiparable d'aqueixos serveis públics essencials en el conjunt del sistema.

Sobre aqueix fons bàsic de suficiència per als serveis públics fonamentals caldrà debatre després l'anivellament de recursos per a competències homogènies i el finançament complementari de competències no homogènies, perquè no tots els governs autonòmics tenen ni volen gestionar les mateixes transferències. I caldrà definir el fons de compensació interterritorial i fer front a fenòmens com la despoblació, l'envelliment, la insularitat i altres peculiaritats de la diversitat geogràfica, social i cultural de les Espanyes.

Sembla una tasca complexa. I ho és. En realitat, a causa de la crispació, el dteriorament institucional i la interinitat d'aquests últims anys, qualsevol política a mitjà o llarg termini sembla una utopia. Però la nova portaveu del Govern està compromesa a afrontar-la. No seria de rebut que la nova legislatura perpetuara l'assistència mitjançant mecanismes de préstec com el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) a les comunitats més perjudicades, que es veuen condemnades a acumular deute públic perquè no es corregeix un sistema que resulta escandalosament injust.