D’espatles, anques, besos i apatxes

Dels noms que donem els valencians a diferents parts del cos, constate que el mot “espatla” ha anat caient en desús en benefici de la paraula “esquena”, en un cas clar de metonímia: el tot per la part.

Efectivament, l’esquena (del germànic skina, columna vertebral) és la part posterior del tronc, des dels muscles fins a la cintura. L’esquena se subdivideix, al seu torn, en espatla (part superior del muscle i de l’esquena, que prové del llatí spatula, espàtula i també omòplat, per la semblança que té amb una espàtula) i en lloms (regió de l’esquena que s’estén a cada costat de la columna vertebral, des de les falses costelles fins a la pelvis, del llatí lumbus).

Així doncs, la gent de la colla (càrrega i descàrrega de l’arròs) acabava espatlada després una jornada de traginar sacs d’arròs a l’espatla. I els que feien alguna faena que obligava a passar molt de temps amb l’esquena doblegada, es queixaven que s’havien desllomat. Recorde que la meua àvia, que ens feia jerseis i jaquetes de llana amb les agulles de fer calça, ens mesurava l’espatla i les anques, i anava minvant la llargària de les passades per rebaixar l’amplària del darrere de la peça de roba.

Solem utilitzar la locució “a espatles de” per a referir-nos, sobre tot a les cases o els espais que toquen per darrere la nostra casa: “A espatles de ma casa està el corralet de cal barber”. Ara que estan tant de moda els adossats, convé recordar que el terme significa “units pel dors”, és a dir, per les espatles.

I ara que he nomenat la paraula “anca” (regió anatòmica que comprén cadascuna de les dues meitats en què està dividida la part posterior de les persones o dels animals per damunt de cada cuixa, vaja, des de la cintura fins al cul, el lloc on ens acostumen a ficar les injeccions; del germànic hanca) m’ha vingut al cap una cançó de Salvatore Adamo del 1965, que en francés es titulava Mes mains sur tes hanches (Les meues mans damunt les teues anques) i que en la versió en castellà es va convertir en una púdica Mis manos en tu cintura.

Més púdica encara, val a dir que sense cap relació anatòmica amb el tema que ens ocupava, va ser la percepció a casa nostra del títol i la tornada d’un dels grans èxits d’Adriano Celentano (1961), 24 mila bacci (24.000 besos) que deixava aquest fragment en l’idioma original i que la majoria de la gent “sentia” com a “24.000 apatxes” D’on haurien pogut traure en aquella època 24.000 membres d’una tribu quasi en vies d’extinció!!!!