De refranys i frases fetes

Hui parlarem d’alguns aspectes dels refranys, les frases fetes i les maneres de dir, allò que anomenem paremiologia.

Efectivament, a més de la constatació que l’ús d’aquests recursos lingüístics va desapareixent a mesura que la societat es modernitza –com en la major part de les llengües–, és ben evident que les característiques d’abast geogràfic, la desaparició de molts dels termes que s’hi utilitzen i el canvi dels referents de la societat actual tenen molta influència en la preservació o en la desaparició d’aquestes maneres de dir, i també se’n creen de noves.

Per exemple, quan algú (generalment del món rural) comenta que tal dia ve aigua (pluja), un altre li respon que faran com a València: la deixaran caure. És clar que hi ha/hi havia una contraposició entre el món rural, en què la pluja implica, si més no, una pèrdua de jornal, o de molts jornals si deixa la terra molt mullada, i el món urbà, en què la faena no depén de l’oratge i la presència de pluges només afecta la decisió d’agafar el paraigua o d’estendre la roba dins de casa o fora.

Abans, quan una persona perdia la gana i només menjava “micones”, se li sentenciava que li passaria com a l’haqueta del senyor rector, que, quan la va ensenyar a no menjar, va i es mor (l’haqueta, no el senyor rector). Ves i explica a la jovenalla del món urbà què és una “haqueta”, si la major part no saben ni qui era Franco!!!!

Centrats en la contraposició rural/urbà i amb l’afegit de l’abast geogràfic, una expressió com “Falles més que l’arròs” no s’entén si no és en una societat rural que sap què és això de l’arròs fallat. De la mateixa manera que quan algú, en les eleccions passades, vaticinava que tal partit o tal altre no “arreplegaria ni les de terra” es referia que recolliria un nombre de vots ben baix. No cal dir que “les de terra” sol referir-se a les taronges que cauen per debilitat o pel vent, i que tenen un valor econòmic escàs o nul.

A vegades la ironia traspua alguns refranys ben antics. Si tenim en compte que “deixar-la caure com a València” no deixa de ser un punt irònic d’acceptació gairebé determinista, què em direu d’aquest refrany: “Si la Candelera (2 de febrer) plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu. Tant si riu com si plora, mig hivern fora”. D’aquest refrany, n’hi ha una versió exclusivament riberenca en què la ironia és total: “Si la Candelera plora, el riu està vora Riola; si la Candelera riu, Riola està a vora riu”.

També ha perdut ús i vigència, per desconeixement del lèxic, una manera de dir com “anar ple de mig almuds de farina”, referida a una persona que sempre va atrafegada en mil faenes. El mig almud era una mesura per a farina, sucre, etc., equivalent a uns 2 litres i que era molt habitual per a fer pa i dolços. També hi té relació “No en vull, no en vull, i mig almud a caramull”, que s’aplica a algú que aparenta no voler alguna cosa que en realitat desitja molt. D’ús encara viu és “fer-se la pasta agra” referit a algú que és tarda molt a fer les coses, generalment per indecisió (cal dir que, si la pasta per al pa o els dolços s’aguantava massa, solia fer-se agra per l’efecte del rent), o “no traure’s la pasta dels dits”, que vol dir no tindre habilitat per a resoldre les coses.

En món de les cavalleries també ha donat origen a expressions que sobreviuen amb més força o menys. “Ser cavall de bona barra” s’aplica a les persones que no són massa exigents a l’hora de menjar. Recordeu que, ací, “barra”, vol dir mandíbula. O també: “A eixe li té igual arri que bo (o so)”, en el sentit que, li digues el que li digues, ell anirà a la seua.

I per acabar, un refrany ja perdut –crec– relacionat de passada amb l’àmbit litúrgic: “Té més paraules un petricó de vi que un missal en llatí”. El petricó, també anomenat porró, equivalia a un quart de litre; el missal de la litúrgia prevaticana (en llatí) era un llibre gran, gruixut i pesant amb moltes pàgines.

I això, com que no tinc a mà un petricó de vi, pare d’ajuntar paraules fins una altra vegada.