Del míting al canyaret

Des de l’arribada de la democràcia, tothom sabem què és un míting i, probablement, molts hem assistit a més d’un. Aquest mot, com és fàcil d’endevinar, prové de l’anglés meeting, que vol dir reunió, aplec (i encara es fa servir amb aquesta accepció en certes reunions esportives), i té com a extensió de significat les reunions o convocatòries en què un orador, generalment des d’un lloc elevat, parla a un grup per convéncer-lo d’una idea, d’un projecte… Aquesta adaptació de l’anglicisme és una mena de transcripció, d’adaptació de la pronúncia de l’anglés a la valenciana (paral·lela al castellà mitin).

Si fem la vista bastant enrere, a l’època en què la major part dels valencians no coneixien l’anglés (i no els feia cap falta), recordarem o haurem sentit a dir que la gent solia pronunciar el nom dels artistes de cine tal com els llegien. Així, Humphrey Bogart era “Umpréi Bogárt”, Charles Boyer era “Xárles Boiér”, Rita Hayworth era “Ríta Ivòrt” –amb l’afegitó per part d’alguns de “xafa fort”–, Clark Gable era “Car Gáble”… i la més difícil, Katharine Hepburn, pronunciada “Caterín Epbúrn”. I com creieu que pronunciaven el mot anglés meeting? Ho heu encertat: “mètim”. Jo encara he conegut gent major, ja en plena Transició, que anava als “mètims” de les campanyes electorals. Fins i tot, quan algú al bar amollava un discurs, solia dir-se: “Veges tu, quin ‘mètim’ que ens ha amollat!

Ara, per sort, ja no solem adaptar els anglicismes –o els estrangerismes que siga– des de la grafia, sinó des de la pronúncia.

He dit abans que en els mítings l’orador solia fer la seua al·locució des d’un lloc elevat, des d’un podi o pòdium. Aquesta paraula, que prové del grec a través del llatí, té una evolució popular que dona “puig” (paral·lelament a l’occità puèi, francesitzat després en puy). Però no és un puig des d’on acostumava a adreçar-se al públic l’orador –si n’exceptuem el Sermó de la Muntanya i, potser, algun cas més–, sinó més aïna des de dalt d’un pòdium, com hem dit abans, mot que segueix una evolució culta des del llatí.

En castellà, a més de l’evolució culta podio, n’hi ha una altra de popular, poyo, que es defineix com un “banc de pedra o d’un altre material arrimat a les parets, habitualment a la porta de les cases de zones rurals” (tot i que antigament també designava una elevació del terreny, com el llogaret de Calamocha (Terol) El Poyo del Cid). Així, doncs, els que volien adreçar una arenga a la població pujaven a un pòdium, en castellà, “montar un poyo”. Com que aquests discursos podien acabar com el ball de Torrent, l’expressió castellana va passar a significar “desencadenar una discussió, fer escàndol”. Amb el pas dels anys, va canviar el “poyo” per “pollo”, que és l’expressió habitual hui en dia.

Alguns joves valencians mantenen aquesta expressió castellana en la seua parla quotidiana. N’hi ha de més atrevits, que intenten traduir-la per “muntar un pollastre”. Ja me’n direu!!!! Tot això és per desconeixement de la nostra expressió genuïna equivalent “moure o armar un canyaret”. L’explicació d’aquesta expressió, un altre dia…