Què fem amb les nostres zones rurals?

El món rural: la difícil supervivència diària

Juan (11 anys) l’acompanyat cada matí M. Ángeles, sa mare, a la parada de l’autobús que el portarà a Molina de Aragón, el poble més pròxim, amb una mica més de 3.500 habitants. Juan és l’únic xiquet de -Selas, on, encara que hi ha censades 64 persones, només n’hi viuen 11. Juan no ha anat mai a l’escola del seu poble, perquè la van tancar el 1974, quan la major part de la gent va emigrar. Juan troba a faltar altres xiquets amb qui jugar; també es queixa que a penes pot veure vídeos de YouTube. A l’estiu la situació és diferent. Hi ha quasi 200 persones i Juan ja té amics amb qui jugar.

Ángeles (44 anys) té una casa rural a Selas. La va posar en marxa amb el seu marit, aprofitant ajudes europees. És dels pocs negocis que van relativament bé. Hi arriben turistes “urbans”, però també treballadors d’Iberdrola, que es dediquen al manteniment dels molins de vent. El seu marit, Javier, va ser alcalde del poble. Ara està en l’atur.

Juan va algunes vesprades a la sala de plens de l’Ajuntament. Allí rep classes de reforç que li dóna sa tia. Aqueixa sala fa també de consultori mèdic (perquè en el consultori no hi ha calefacció). Ella és bidella en el col·legi de Juan, però també ramadera, juntament amb l’oncle de Juan, que també treballa en una colla forestal. La muntanya és una altra de les fonts de riquesa (tala, serradores, resina, així com també paisatge per als visitants urbans); no obstant això, aquesta riquesa pot desaparéixer en gairebé unes hores, com les 4.500 hectàrees que van ser pastura de les flames a Riba de Saélices el 2005, incendi que, a més, es va emportar per davant la vida d’11 persones.

A La Cerollera els xiquets eren més afortunats. N’eren set vagarejant pels seus carrers a l’inici del 2013. La meitat de la població censada era més gran de 60 anys. Però per al seu alcalde, Antonio Arrufat, el poble estava d’enhorabona: havia passat dels 87 habitants del 1997 als 112 d’aqueixos moments; i amb això, i sobretot, havien aconseguit recuperar l’escola. Els xiquets ja no havien d’anar a un altre poble. Antonio Arrufat, també president de la Diputació de Terol, va ser un dels impulsors de la comissió del Senat que el 2015 ha estudiat l’adopció de mesures contra la despoblació rural a Espanya.

En aquesta “Ponència d’estudi per a l’adopció de mesures en relació amb la despoblació rural a Espanya”, van participar molts experts, entre ells Jesús Alba. Ferrer de professió (quarta generació) és, després de tres legislatures en la vida pública, alcalde de Checa –per descomptat, sense sou–. En la comissió del Senat, va qualificar moltes de les nostres zones rurals de “biològicament mortes”, i per desgràcia no li faltava raó. Però Jesús no és gens fatalista; ans al contrari, personifica l’optimisme i les ganes de lluitar per un futur millor: “M’agradaria que sabérem aprofitar els recursos i les potencialitats que té el territori. Això seria prou perquè la gent visquera ací amb qualitat. Tant de bo no haguérem de demanar almoina sempre per serveis fonamentals com la sanitat i l’educació”. Jesús Alba, Jerónimo Lorente, Ángel Luis López, Diego Sanz, María José Chueca, o Miguel Ángel Casado, són altres tants personatges que, com María Ángeles, Javier, i fins i tot el seu xiquet Juan, poden ser anònims per als lectors. Però són la imatge viva de la lluita callada de milers i milers d’habitants rurals per continuar vivint als seus pobles, amb dignitat. Són agricultors, apicultors, forners, treballadors socials, bibliotecaris, treballadors de correus, etc., i per descomptat, molts d’ells estan implicats en la vida pública com a regidors o alcaldes. Alguns s’han resistit a eixir dels seus pobles, i hi continuen. Altres han tornat de les ciutats, bé perquè han perdut la faena o simplement perquè s’estimen més un altre estil de vida. Alguns tenen estudis bàsics, però d’altres han fet la tesi doctoral. I tots ells tenen una cosa en comú: són lluitadors per la dignitat del món rural. No debades els han definit com a quixots de la vida rural, un qualificatiu molt adient pel que fa a les celebracions cervantines d’aquests dies. En definitiva, són gent que lluiten per treballar i viure dignament en els seus pobles. Amb això, potser sense ser conscients, presten un servei a la societat d’un valor inestimable, que no sols no se’ls reconeix prou, sinó que de vegades s’hi posen obstacles, com s’assenyalava en el marc d’una entrevista a Marcos Campos, president del Fòrum de l’Escola Rural de Castella-la Manxa: “Més de 70 col·legis tancats en quatre anys. La supervivència de l’escola rural ha estat un dels grans camps de batalla dels que lluiten contra la despoblació. El Govern que va presidir M. Dolores de Cospedal va deixar sense contingut l’article 128.3 de la Llei d’educació, que establia que una escola es mantindria oberta a Castella-la Manxa sempre que hi haguera un mínim de quatre alumnes. Ara, El Govern de García-Page ha tornat als paràmetres anteriors, i l’estiu passat va contactar amb famílies i ajuntaments per posar-ho en marxa. Només 20 escoles han sol·licitat la reobertura: moltes famílies se n’havien anat dels pobles i ja no hi ha xiquets”.

Aquest petit viatge a l’Espanya despoblada il·lustra només alguns dels centenars d’històries de supervivència que podem trobar a les nostres zones rurals. Estan extretes de sengles reportatges, el primer de caràcter fotogràfic sobre la denominada Sibèria espanyola, i el segon consisteix també en un reportatge excel·lent sobre la Lapònia espanyola (denominacions diferents per a referir-se a pràcticament el mateix àmbit geogràfic). Aquest s’emmarca, al seu torn, en el projecte conegut com a Muntanya Celtibèrica, un conjunt rural que inclou territoris de cinc comunitats autònomes, caracteritzat per una densitat mitjana (8 hab/km2) que està entre les més baixes de la Unió Europea, l’índex més alt d’envelliment i, al seu torn, la taxa de natalitat més baixa.

Afrontant el declivi rural: la lluita per una faena i una vida digna als pobles

Les característiques i els processos que s’han descrit en els paràgrafs anteriors estan presents en gairebé totes les àrees rurals espanyoles. Ens donen moltes de les claus de la tensa i complexa convivència de processos i forces a vegades contradictòries. D’una banda, les que aprofundeixen el declivi demogràfic i econòmic que, amb origen en l’Espanya del desenvolupisme dels anys 60 i 70, encara està present i continua buidant de gent i d’activitats una bona part de les nostres zones rurals (pel que fa a això no hauríem d’oblidar que l’èxode rural espanyol d’aqueixes dues dècades va ser una de les fonts de capitalització –mà d’obra i finançament– d’aquell desenvolupament desequilibrat i desequilibrador social, demogràficament, econòmicament i territorialment). És cert, tanmateix, que allò que en aquells anys va ser emigració cap a les ciutats ara és saldo de pèrdua de població per nombre més gran de defuncions que de naixements (saldo vegetatiu negatiu).

A aqueix declivi demogràfic i econòmic està fent front la població rural. Com la gent que s’ha esmentat en els paràgrafs anteriors, els habitants rurals lluiten perquè els seus pobles continuen sent la seua llar, i els seus fills i els seus néts puguen tenir-hi expectatives raonables de vida digna, sense que per això es vegen obligats a emigrar, com fa dècades van haver de fer tants milions d’espanyols. En els reportatges es mostren algunes de les claus d’aquestes verdaderes estratègies de supervivència de les famílies rurals. Són estratègies quasi individuals, pràcticament al marge, o almenys quasi sempre sense un suport decidit, de les administracions públiques i de les mesures d’acompanyament que la gravetat de la situació a les nostres zones rurals requereix.

En aquest context cal situar els elements clau que es mostren en els reportatges, i d’altres que no hi estan presents. Són elements clau, per exemple, la revaloració d’activitats, com les forestals, que fa a penes uns anys experimentaven un abandó notable; hi ha també una revaloració d’activitats tradicionals, com la ramaderia o l’apicultura, entre altres, basada no tant a competir en preus amb productes semblants d’altres àrees, sinó a partir de la qualitat i la diferenciació com a element de competitivitat. Altres aspectes, com la instal·lació de parcs eòlics, són bastant més controvertits, especialment allí on entren en contradicció amb paisatges de valor especial, perquè encara que puguen comportar beneficis directes per a particulars i ajuntaments, poden també posar en risc un dels principals recursos intangibles rurals, el paisatge.

El paisatge rural és precisament un dels ingredients bàsics d’un altre dels elements clau, el turisme rural, que ha permés a milers de famílies complementar les seues rendes i, de vegades, constitueixen els únics ingressos familiars. Al voltant del turisme han sorgit, s’han desenvolupat o s’han mantingut altres activitats, i així s’ha afavorit una certa diversificació de l’economia rural.

Aquest ha estat precisament l’objectiu central d’un altre dels elements clau que es mostren en els reportatges, les ajudes europees. Són tradicionals totes les que, en el marc de la Política Agrària Comuna, s’han orientat al sosteniment del sector agroramader. En aquest marc hi ha hagut una evolució marcada per una atenció creixent a les rendes directes dels agricultors i dels ramaders, en detriment de les ajudes a la producció; de la mateixa manera, les consideracions ambientals hi han tingut una presència cada vegada més gran1. I també en aquest marc cal fer-se ressò de les mesures destinades a àrees desfavorides o afligides d’handicaps específics, que van ser les primeres que, allà pels volts del 1975, es van concebre en les institucions europees per a contribuir a frenar el declivi d’aquestes àrees. Però quan se sent alguna cosa sobre ajudes europees en aquest tipus d’històries de supervivència, ben sovint es refereixen a les que s’han gestionat sota l’enfocament dels programes LEADER –Liasons entre activités de developpement de l’economie rural– (vigents, sota diferents fórmules, des de 1991). De la seua aplicació i del seu impacte a Espanya hi ha valuosos estudis, com el patrocinat per la Xarxa Rural Nacional (2011).

“Ajudes europees”: cap a la diversificació de l’economia rural, però també articulació de la societat local i lideratge dels actors locals

Efectivament es tracta d’ajudes a què la població rural sol concedir una gran importància, perquè ben sovint han contribuït a avançar, sostenir, i fins i tot iniciar, moltes petites activitats. Una de les dues grans virtuts d’aquestes ajudes europees ha estat l’enfocament cap a la diversificació de l’economia rural, tenint en compte les dificultats dels sectors primaris en general i que aquests ja eren objecte d’atenció per part de la Política Agrària Comuna. Aquest enfocament cap a la diversificació ha permés completar inversions i posar en marxa, per exemple, molts negocis sobre turisme rural, però també tota mena d’iniciatives al món rural, des d’empreses industrials fins a les orientades a la valoració de productes locals o d’artesania, passant per programes formatius o recuperació del patrimoni cultural i natural. Aquestes ajudes europees han hagut de dirigir-se de manera prioritària a iniciatives privades. Tanmateix, és ben conegut que no sempre ha estat així, i a la Comunitat Valenciana es té precisament una llarga, profunda i fosca experiència de desviacions cap a inversions públiques, a les mans i controlades bàsicament per les entitats locals. D’aquesta manera, no sols no s’han seguit les orientacions de la mateixa Comissió Europea amb la fidelitat obligada, sinó que s’ha anat fins i tot més enllà de la legalitat, desviant fons per a activitats no previstes en la normativa europea. I això s’ha fet, segons consta en denúncies públiques, amb la connivència d’autoritats locals i regionals.

Tot i haver estat important la contribució de les ajudes europees a la posada en marxa o al sosteniment d’iniciatives concretes, o a la creació o al sosteniment d’ocupacions rurals, allò més destacable és probablement una segona virtut, un altre intangible a què s’ha fet poca atenció, i que pot esdevenir decisiu enfront dels processos de declivi a què s’ha fet referència. Ens referim a la metodologia o l’enfocament de treball a què aqueixes ajudes europees anaven associades. Efectivament l’enfocament LEADER exigia la creació dels anomenats Grups d’Acció Local (GAL), compost per actors públics, privats i socials del territori. I és just la concepció dels GAL com a nous instruments de cooperació territorial una de les novetats més importants que es deriven d’aquests programes, perquè esdevenen també element d’articulació de la societat local. Els GAL són, doncs, els responsables de la gestió de les ajudes (per tant, estem davant d’un model en què els actors locals tenen un protagonisme clar). Cal destacar igualment que aquestes ajudes no es conceben com un mer suport a iniciatives aïllades, sinó que constitueixen un instrument a les mans dels actors locals per a actuar amb visió estratègica, que ha d’estar continguda en el pla o l’estratègia de desenvolupament que ells mateixos han hagut de concebre i/o dissenyar, i que estan obligats a executar. Els èxits no sempre responen a totes les expectatives que la Comissió Europea ha tingut per als GAL; no obstant això, sí que cal reconéixer que, en línies generals, han constituït, no sense dificultats, un factor d’articulació social i de lideratge en els processos de canvi en els territoris rurals, com posen en relleu alguns estudis2 3. Però els problemes de les zones rurals continuen sense estar resolts i, pitjor encara, no s’albiren solucions fàcils.

Qui té les respostes i quines són?: cap a un pla d’emergència socioterritorial rural

Segueix encara en l’aire la pregunta que dóna títol a aquest text breu, què fem amb les nostres zones rurals. Pel que s’ha vist fins ara, sembla ja evident que no hi ha solucions fàcils, i que les respostes no les tenen ni els polítics ni els tècnics ni tampoc els acadèmics. Les respostes estan en els mateixos habitants rurals, i és a ells a qui cal escoltar, i a partir d’ací, la societat en general, a través de les institucions i les polítiques públiques, hem de posar els mitjans per a escometre els grans reptes a què s’enfronten, però sempre tenint clar que hi ha un objectiu bàsic irrenunciable, que la població rural puga viure i treballar dignament. Si assolirem aquest objectiu, seríem no sols una societat més justa, més inclusiva socialment i territorialment; la societat estaria, sobretot, prestant-se un servei a si mateixa, perquè el fet que es mantinga o es reforce la vitalitat econòmica i social dels nostres pobles contribueix a mantenir el món rural com un bé col·lectiu. Un món rural viu és font de béns i de serveis que la població no rural aprecia, demana i consumeix cada vegada més. Tanmateix és veritat que no paguem, o de manera insuficient, per molts d’aquests béns, que queden com a externalitats positives, quasi intangibles, però que necessàriament han d’incorporar-se al compte social de resultats. Les administracions públiques tenen, per tant, una gran responsabilitat a l’hora d’interpretar adequadament tant les necessitats dels habitants rurals per a treballar i viure dignament als seus pobles com les demandes de la societat en general de béns i serveis rurals, inclòs el mateix paisatge rural com un patrimoni col·lectiu.

Escoltant els habitants rurals, sembla evident que per a fer front als processos de declivi demogràfic i econòmic, i per a evitar que es facen realitat previsions com les que es deriven del concepte de l’Espanya terminal, el medi rural espanyol està necessitat un pla d’emergència socioterritorial. Aquest pla està en línia amb el que plantegen alguns experts (GATER, 2015), i sobretot, amb allò que planteja la població rural, tal com es recull en l’esmentada ponència del Senat sobre la despoblació rural a Espanya (de lectura obligada). Si socialment no s’admet que això és així, i les administracions públiques no hi posen els mitjans, difícilment serà possible posar fre a aqueixos processos de declivi demogràfic i econòmic de què ens hem fet ressò. Només amb un pla ampli d’emergència socioterritorial per al medi rural espanyol serà possible assolir l’objectiu de mantenir un medi rural vital demogràficament, socialment i econòmicament, en què els seus habitants puguen treballar i viure amb condicions dignes, com la resta dels ciutadans.

Aquest pla d’emergència socioterritorial rural passa per diferents grups de mesures. En primer lloc, per actuar sobre la variable demogràfica, i en particular en favor de la natalitat. La promoció de l’assentament i el desenvolupament poblacional passa per un suport decidit de mesures específiques de conciliació familiar, laboral i social en el medi rural. D’altra banda, calen mesures eficaces de política activa que contribuïsquen de manera determinant a la permanència de les dones joves (i dels joves en general) com a eix vertebrador, en el marc de polítiques específiques d’igualtat de gènere en les àrees rurals. En aquesta línia, les administracions públiques han de preveure mesures de discriminació legal positiva per a generar ocupació i activitat econòmica en el medi rural.

Un segon grup de mesures en aqueix pla de xoc estan referides als fons europeus. Un compromís pressupostari més gran de les administracions nacional i regionals és del tot necessari amb totes les mesures derivades d’aquests fons, especialment els fons de Cohesió, FEDER i FEADER, mantenint i estenent la metodologia LEADER amb vista a la gestió (és a dir, amb el lideratge i la participació decidida dels actors locals). Tan important com aprofundir en la dotació i la gestió dels fons europeus és treballar per una coordinació verdadera i eficaç d’aquests fons, que evite la pèrdua d’efectes multiplicadors i de sinergies potencials. Igualment, a més de la dotació, el compromís financer i la coordinació, és definir una orientació adequada per a les actuacions d’aquests fons. Sense perjudici de les especificitats locals, la política rural no sols ha de ser independent de la Política Agrària Comuna, sinó que ha d’anar per la senda de la cohesió territorial, tal com es va definir el 2008 en el Llibre Verd de la Unió Europea sobre la cohesió territorial.

El tercer tipus de mesures fa referència a la necessitat de definir el sistema de nuclis rurals i les polítiques de serveis i d’equipaments associades. Evidentment no tots els nuclis rurals poden tenir hospitals, ni instituts, ni centres de salut, ni probablement col·legis de primària. Però sí que és possible avançar en la línia de la superació de la concepció dels serveis públics bàsics únicament des de perspectives sectorials, integrant-los en una verdadera política territorial, que conceba els territoris rurals des de perspectives integrades i funcionals. I en aquest marc, les polítiques de serveis educatius, sanitaris i fins i tot socials han de discriminar necessàriament de manera positiva les zones rurals i preveure’s amb criteris adaptats a les particularitats rurals i dels territoris funcionals rurals. Donar més protagonisme a la població rural en el disseny i/o l’adaptació de les polítiques de serveis educatius, sanitaris i socials seria, sens dubte, una decisió intel·ligent per part els governants, amb vista sobretot a assegurar una coherència, ben sovint absent de les actuacions de les administracions públiques en aquesta matèria.

Quan es parla de sistema de nuclis implica referir-se i adoptar una verdadera perspectiva territorial en les actuacions a les àrees rurals. Cal evitar la pèrdua de sinergies que es deriva d’actuacions individuals, ben centrades en les persones i fins i tot en els municipis. Per a fer-ho, és fonamental que el pla de xoc tinga una projecció territorial a partir de la definició de territoris d’actuació funcionals, en què es tinguen, per tant, en compte les interrelacions econòmiques i socials tant dins dels territoris com entre aquests. La centralitat comarcal i el paper de lideratge territorial de les capçaleres comarcals és totalment necessari per a fomentar i mantenir el teixit econòmic i social, assegurant una prestació de serveis públics que permeten que els habitants rurals es consideren verdaders ciutadans de primera.

El quart tipus de mesures estan destinades a avançar i aconseguir una verdadera articulació i integració territorial, amb actuacions en infraestructures, comunicacions i noves tecnologies. Cal aprofundir la vertebració territorial, tant dins dels territoris rurals com des de cadascun d’aquests cap a l’exterior. És evident, i la població rural n’és plenament conscient, que les comunicacions excel·lents no poden arribar a la porta de cadascú, però també és cert que comunicacions viàries mínimament acceptables poden i han d’arribar als territoris rurals. No tot passa, no obstant això, per més carreteres; les autopistes de les comunicacions digitals són un instrument poderós per a reduir l’aïllament rural, i més i millors inversions són necessàries per a superar el que s’ha anomenat l’Espanya desconnectada. Una connexió digital mínimament equiparable a la de les zones urbanes no permetria només avançar en una justícia social més gran i reduir l’exclusió digital que pateix la població rural; contribuiria a una articulació social i qualitat de vida més grans, i suposaria un estímul econòmic per a una gran diversitat d’activitats així com també un atractiu més gran per a la deslocalització d’activitats cap a les àrees rurals.

La població rural no vol ser població subsidiada. Vol instruments eficaços per a poder treballar i obtenir uns ingressos dignes. Per això, el sisé tipus de mesures del pla d’emergència socioterritorial rural passa per l’impuls econòmic. Ben sovint no calen ajudes econòmiques, sinó simplement eliminar els obstacles per a les iniciatives econòmiques, atenent paral·lelament les particularitats dels territoris rurals. Així, per exemple, sense reclamar que els emprenedors rurals no complisquen els tràmits administratius i burocràtics (com ara concessions, llicències o autoritzacions), sí que n’és absolutament necessària la simplificació, l’agilitació i l’adaptació a aqueixes particularitats rurals. Altres mesures si que es preveuen, però precisament per una falta de suport i de simplificació no arriben prou als beneficiaris potencials, com les referides a l’emprenedoria agrària, forestal, ramadera, agroalimentària o mediambiental. La formació continua sent un instrument bàsic com a suport de l’emprenedoria, i per això es fa necessària igualment més adaptació –tant de la formació no reglada com de la reglada– en funció de les necessitats reals del teixit productiu i demogràfic i de les estratègies de desenvolupament dels territoris rurals. Finalment, la diversificació productiva i el suport a sectors emergents mereixen una atenció especial. La primera és en una gran part la base de la competitivitat territorial; el segon permet contribuir a aqueixa diferenciació territorial, però igualment a una qualitat de vida més bona (a través, per exemple, de serveis de proximitat, serveis a la dependència, etc.)

Mentrestant, què es pot esperar dels programes i de les polítiques públiques?

En les últimes dècades ha estat palés l’interés, almenys formal, de les administracions públiques per les àrees rurals. No obstant això, fins i tot mantenint aqueix interés formal, en els últims anys ens hem trobat verdaders processos de desmantellament dels elements bàsics garants d’una mínima vitalitat als pobles, com són l’educació i la sanitat. Alguns dels testimonis i de les històries personals de què ens hem fet ressò posen en relleu l’impacte d’aqueixes decisions; a una escala més general, són ben coneguts els efectes tan nefastos que han tingut algunes retallades pressupostàries que, amb l’excusa de la crisi econòmica, no han estat sinó un atac a un model social que és vital, especialment per a les nostres zones rurals. I ho és perquè es tracta d’un model inclusiu socialment i territorialment. Però fins i tot en el marc d’aquest model social continua havent-hi una assignatura pendent, el pagament o la compensació real a les àrees rurals per tot aqueix conjunt de béns i serveis que van més enllà dels productes que comprem o consumim directament, és a dir, per totes les externalitats positives que generen i són al mateix temps les nostres àrees rurals (com ara el manteniment del patrimoni natural). Aprovar aquesta assignatura requerirà canvis de mentalitat, i sobretot un compromís de les nostres administracions públiques per a dissenyar i executar amb eficàcia els mecanismes adequats. El disseny i l’execució d’aqueix pla d’emergència socioterritorial rural a què s’ha fet referència, en cadascuna de les comunitats autònomes, seria la mostra més palpable d’aquest compromís amb les nostres zones rurals.

En aquest possible pla d’emergència no es parteix de zero, i es disposa d’algunes peces que contribuirien a dissenyar-lo. Així, per exemple, hi ha moltes mesures que els governs regionals tenen en els seus Programes de Desenvolupament Rural4; de la mateixa manera, hi ha polítiques educatives, sanitàries, de serveis socials, d’infraestructures viàries, d’equipaments i de serveis públics, o de foment d’iniciatives empresarials. Es disposa igualment d’una metodologia desenvolupada, testada i eficaç, com és el cas de l’enfocament LEADER, per a donar protagonisme als actors locals (per tant, no sols a les administracions públiques locals). I es disposa fins i tot de mecanismes normatius, com la Llei per al desenvolupament sostenible del medi rural5 (que el govern del Partit Popular manté en via morta), que és probablement l’instrument normatiu més potent amb què s’ha dotat l’Administració pública espanyola per a intervenir i gestionar de manera integrada les àrees rurals. Recuperar-la i aplicar-la permetria a les administracions publiques avançar de manera decidida en la via d’aquest pla d’emergència a què fem referència, encara que possiblement no fóra prou. Hi caldrien almenys dos ingredients. En primer lloc, una dotació pressupostària suficient, que posara en relleu el compromís real que les administracions públiques nacional i regionals tenen amb els territoris rurals. I, en segon lloc, caldria superar la inadequada concepció inicial que van tenir els governs regionals que van fer alguns passos en el desplegament de La Llei, bàsicament com un simple instrument per a obtenir fons addicionals de l’Administració central. La concepció hauria de ser diametralment oposada, com un instrument de desenvolupament amb una perspectiva integral, i per tant molt més pròxim als territoris, i en la definició pràctica i l’aplicació del qual haurien d’estar presents els actors locals.

Mentrestant, l’instrument amb què les administracions públiques sembla que s’acontenten es redueix als programes de desenvolupament rural, aprovats fa poc per al període 2014-2020 per a totes les comunitats autònomes. Tanmateix, aquests programes són, com indica el nom, de desenvolupament rural, lluny per tant de constituir instruments integrals d’intervenció. Òbviament són necessaris, però de cap manera són suficients, malgrat que molts responsables institucionals creuen que amb aquests programes queden salvats i complits els compromisos amb els territoris rurals. Així, per exemple, alguns dels ingredients bàsics del pla d’emergència socioterritorial rural esmentat no estan ni poden estar previstos en els programes de desenvolupament rural, com moltes mesures d’impuls econòmic, o mesures de dotació de serveis, o mesures d’infraestructures viàries i de comunicació digital, o les mesures relatives a la dimensió demogràfica. Altres programes, en el marc dels fons europeus, sí que permetrien anar afegint elements al pla d’emergència. Però tots aqueixos elements són poc eficaços si no es disposa d’una perspectiva territorial i integrada, i al mateix temps no es compta amb la participació real dels actors locals (entenent sempre actors públics i privats).

Per acabar, ni ens enganyem ni enganyem: LEADER és necessari, però en absolut suficient

Per tant, per acabar, val la pena cridar l’atenció sobre aqueixos programes de desenvolupament rural, i en particular sobre l’ara denominat enfocament del desenvolupament local participatiu (una extensió del tradicional enfocament LEADER). Molts governs regionals estan caient en la temptació de relegar el seu compromís amb el món rural en aquest breu apartat de les polítiques europees, en gran part perquè són populars i perquè han demostrat ser eficaços, allí on s’han aplicat amb fidelitat a l’enfocament i dins de la normativa.

N’hi ha hagut excepcions, com la Comunitat Valenciana, on aquests programes han estat l’antítesi a un exemple de bona gestió, i per això en aquests moments entre els actors locals de les àrees rurals valencianes hi ha un plus d’expectació, enyorant temps passats en què van ser instruments de verdadera articulació social i promoció econòmica. És benvinguda la recuperació dels grups d’acció local, tal com es deriva de la recent convocatòria reguladora de la selecció de GAL 2014-2020 i estratègies de desenvolupament local participatiu que ha dut a terme l’Administració valenciana. Amb això es tornen a afavorir els processos de baix cap amunt, però cal parar-hi atenció, perquè el desmantellament i la destrucció de capital social han estat molt intensos, i una convocatòria renovada i fidel als principis LEADER no recupera el més important que s’ha perdut, la il·lusió de la població rural.

A la Comunitat Valenciana els processos d’aquests últims anys tenen certament tints més dramàtics. Però no ens hem d’equivocar, perquè en pràcticament totes les comunitats autònomes el model “endogen” de desenvolupament mostra signes d’esgotament, no tant derivats del mateix model sinó del perfil i la concepció cada vegada més administrativista que té. Decisions com, en primer lloc, l’ampliació dels límits dels territoris d’aplicació (més enllà del que tradicionalment han estat territoris amb una certa coherència històrica, social i geogràfica), posen seriosament en perill almenys dos dels fonaments d’aquests programes (i les estratègies que pretesament se’n deriven): l’arrelament i l’arrelada en el territori, que la població arribe a percebre’ls com propis, i que els instruments de cooperació territorial (els grups d’acció local) complisquen realment la seua funció, i no es vegen com a mers agents distribuïdors de recursos. En segon lloc, altres decisions, com la dotació pressupostària final (per exemple, de tres milions d’euros en el cas dels territoris o grups d’acció local a la Comunitat Valenciana per a tot el període de programació 2014-2020, i no molt més en altres territoris d’altres comunitats autònomes), tampoc permeten albirar moltes esperances sobre l’eficàcia real, tenint en compte l’ampliació de l’àmbit d’actuació respecte de períodes precedents (com va ocórrer fins al 2006, amb territoris més menuts, més coherents, i comptant amb més dotació pressupostària).

Per això, si l’atenció i les mesures en favor de les zones rurals per part de les autoritats regionals s’ha de limitar als programes de desenvolupament rural actuals, o més encara, als programes LEADER tradicionals, podríem dir allò de “pareu, que jo baixe”. Les necessitats del món rural són tals i tan greus que és urgent i crític que cada govern regional pense en la manera de dissenyar i d’executar aqueix pla d’emergència socioterritorial rural, en què certament han d’integrar-se i articular-se mesures com les derivades dels programes de desenvolupament rural, però no sols; i ni tan sols pot ni ha de ser concebut com una mera coordinació d’inversions (com en algun moment es van pretendre vendre iniciatives aparentment semblants per part de l’Administració regional valenciana, i que van resultar ser operacions de pur màrqueting, fins i tot bastes i verdaders insults a la intel·ligència dels habitants rurals). Requereix, per tant, un esforç pressupostari extraordinari d’acord amb la urgència i la gravetat del problema; en açò, les mitges tintes només porten mantenir falses il·lusions.

A ningú se li escapa que aquesta tasca no és fàcil i que pot xocar amb mentalitats i una Administració amb estructures concebudes “des de” i “per a” els sectors, però que rarament pensen “des de i per als territoris”. Però, com va dir Nelson Mandela, “sempre, tot sembla impossible, fins que es fa”.

*Javier Esparcia (Albacete, 1962), és catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional en la Universitat de València, responsable de la Unitat de Desenvolupament Rural, en l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local. És, entre altres responsabilitats, assessor de la Comissió Europea per a l’avaluació de projectes d’investigació en qüestions de desenvolupament rural i territorial, i ha col·laborat igualment en la definició de criteris d’avaluació del programa LEADER +. Ha dirigit i ha participat en diferents processos d’avaluació de polítiques de desenvolupament rural, tant per a la Generalitat Valenciana com per a la Comissió Europea. Actualment és subdirector de la Revista de Estudios sobre Despoblación y Desarrollo Rural, i participa igualment en l’avaluació d’articles en revistes internacionals sobre qüestions rurals.

El món rural: la difícil supervivència diària

Juan (11 anys) l’acompanyat cada matí M. Ángeles, sa mare, a la parada de l’autobús que el portarà a Molina de Aragón, el poble més pròxim, amb una mica més de 3.500 habitants. Juan és l’únic xiquet de -Selas, on, encara que hi ha censades 64 persones, només n’hi viuen 11. Juan no ha anat mai a l’escola del seu poble, perquè la van tancar el 1974, quan la major part de la gent va emigrar. Juan troba a faltar altres xiquets amb qui jugar; també es queixa que a penes pot veure vídeos de YouTube. A l’estiu la situació és diferent. Hi ha quasi 200 persones i Juan ja té amics amb qui jugar.