El País Valencià davant la crisi constitucional espanyola

La crisi constitucional que en aquests moments vivim a Espanya pel que fa a la possible independència de Catalunya té efectes evidents, socials, econòmics i polítics, per a la comunitat autònoma que més intenses relacions de tota mena hi manté i que no és una altra que la valenciana. En una primera derivada, aquesta crisi tenia a veure amb el reconeixement o no de la legitimitat de la pretensió de poder exercir un pretés “dret a decidir” de la població catalana, encara que l’evolució que ha seguit ha acabat incloent en l’equació molts altres elements, en la mesura que la possibilitat que s’òbriga un període de reforma constitucional fa que hi haja molts interessos valencians que poden acabar sent afectats de manera directa i immediata per com s’acabe donant curs d’eixida a un conflicte que, en origen, també ens afecta, però de manera molt més mediata.

- Els valencians i la independència de Catalunya

En una primera fase, la lligada més directament a la pretensió de cada vegada més catalans de fer un referèndum sobre la seua possible independència, la resposta dels actors polítics i institucionals valencians, cal entendre que en allò substancial són representatius de les diferents sensibilitats que hi ha sobre això al nostre país, ha estat més aïna dual: pràctica unanimitat en el rebuig de la desitjabilitat de la independència de Catalunya, però diferències a l’hora d’acceptar o no com de legítim puga ser que siguen els ciutadans catalans els que tinguen a les seues mans aqueixa decisió.

Pel que fa a la primera de les qüestions, tant la dreta com l’esquerra valencianes, i també les sensibilitats més centralistes i les que ho són menys, sembla que hi estan substancialment d’acord: la independència de Catalunya no és particularment desitjable per als valencians i si hi ha qui pot donar-hi suport és per raons alienes al càlcul interessat i pragmàtic, això és abans per motius que tenen més a veure amb posicions ètiques o polítiques de fons que per la convicció que siga bona per als seus interessos. Perquè, si parlem d’interessos, els intensos llaços econòmics i socials del País Valencià amb Catalunya podrien veure’s alterats o afectats en cas d’independència, especialment si no és pactada i Catalunya acabara quedant fora de la Unió Europea (fet que esdevindria particularment indesitjable). Al cap i a la fi, els nostres veïns del nord són la nostra porta a Europa, i moltes infraestructures claus per a l’economia valenciana, com el Corredor Mediterrani, són al capdavall actius compartits amb Catalunya. Raons d’una altra índole, com l’existència d’una cultura i una llengua comunes en molts aspectes, abunden en aquesta idea: una marxa de Catalunya d’Espanya deixaria els valencians molt més sols a l’hora d’aconseguir comprensió en la resta de l’Estat per a poder desplegar mesures de protecció i potenciació d’aquestes. Sens dubte, també els defensors de models més federals o d’un repartiment del poder i dels diners públics menys centralitzat veurien amb una certa por que la marxa de Catalunya deixaria aquestes posicions francament debilitades. Per tot això, defensors de la unitat de la pàtria des d’una perspectiva més conservadora i que hi done més valor com a finalitat en si mateixa i visions conservadores associades a aquesta no estan en realitat massa sols al País Valencià quan es tracta de defensar la conveniència de la permanència de Catalunya. També els que pensem aquest país d’una altra manera som molt conscients, generalment, dels seus inconvenients i els primers interessats que Catalunya poguera preferir quedar-se en una Espanya diferent i organitzada de manera més atractiva. Ara, bé, això no predetermina la posició d’aquestes diferents sensibilitats, més enllà del pur interés propi, davant de l’exercici i el reconeixement del “dret a decidir”, perquè ací entren en joc altres consideracions (per exemple, hi ha qui simplement hem pensat sempre que era millor resoldre el tema donant curs democràtic al conflicte mitjançant una consulta perquè és la millor manera d’evitar que aquest tipus de situacions degeneren i s’agreugen, que és el que ocorre quan la resposta és una lectura rígida de les opcions d’eixida, com anem comprovant).

- Els valencians i el dret a decidir

Com ja s’ha comentat, una qüestió diferent, tanmateix, és la posició en el debat sobre el dret a decidir i la conveniència o no que la desitjabilitat de la independència de Catalunya, al marge del que la resta dels espanyols (o els valencians, en aquest cas) podem pensar i pensem, puga i haja de ser decidida pels mateixos catalans. Com bé sabem, aquest és el nucli inicial d’una reivindicació que, a poc a poc, davant la negativa estatal a dur a terme un referèndum equivalent al d’Escòcia del 2014, ha acabat degenerant en una crisi majúscula institucional, política i també constitucional. I respecte d’aquesta segona qüestió, la divisió és més perceptible en la societat valenciana. Encara que no tenim dades més precises sobre això, sí que sabem gràcies al CIS i enquestes equivalents que, a Catalunya, entre un 70% i un 80% dels ciutadans estan a favor de la convocatòria d’un referèndum d’aqueixes característiques, mentre que a tot Espanya l’opció que més suport rep, amb, aproximadament, un 55-65% de la població en aqueixa línia, segons diferents enquestes, és la que s’oposa que es convoque. Sabem, a més, que els suports a un referèndum com aqueix són més grans en certs territoris (Catalunya i el País Basc, sobretot) i que en la resta del país les xifres abaixen al 25-20% de la població, amb suports lleugerament superiors a la mitjana de la resta d’Espanya en nuclis més urbans com Madrid o en regions amb una certa identitat pròpia com Galícia o el País Valencià. Més o menys aqueix quadre general es tradueix bastant bé a la situació política que tenim a la Comunitat Valenciana, on partits com el PP o Cs, igual que fan a escala estatal, es manifesten radicalment contraris a acceptar el “dret a decidir” dels catalans, mentre que Compromís o Podem solen defensar aquest dret a l’autodeterminació. Més complicada és la posició del PSPV, que defensa la posició del PSOE, tendent a exigir que es done curs constitucional a la reivindicació, però ho fa posant l’èmfasi en la necessitat que per aqueixes vies es puga aconseguir donar curs democràtic a la voluntat dels catalans.

En tot cas, no és complicat detectar que davant la comoditat amb què es manifesten PP i Cs sobre la qüestió, els tres partits que donen suport al pacte del Botànic prefereixen evitar-la. Els pronunciaments del Govern valencià o de les Corts valencianes sobre la qüestió han estat inexistents, més enllà d’apel·lacions genèriques al diàleg. La prioritat del pacte d’esquerres que governa des del 2015 és que el “problema català” no contamine la seua acció de govern ni la percepció que se’n té per part de la ciutadania. Aquest perfil baix pot ser criticat (i ho ha estat per molts) com a covard o hipòcrita (depenent d’on vinguen les crítiques), però és evident que busca preservar l’agenda del Govern valencià d’uns efectes expansius potencialment tòxics i que són molt temuts per l’esquerra valenciana des de la “batalla de València” dels primers anys de la Transició que, com bé recordava sempre Josep Vicent Marqués, més que batalla va ser una verdadera massacre. Aquesta prudència estratègica, més enllà que potser no puga ser sostenible en el temps si la situació a Catalunya empitjora, no ha estat, almenys de moment, repudiada per un nombre considerable d’electors o de càrrecs dels partits que componen la coalició de govern. Fa la sensació que la voluntat de preservar a tota costa l’alternativa d’esquerres i no sotmetre-la a riscos electorals que es jutgen gratuïts perquè no tenen a veure directament amb la situació política valenciana és compartida pels mateixos ciutadans que van donar suport a aqueixes opcions. Almenys, de manera molt majoritària. Per aquesta raó la tònica no sols ha estat el silenci governamental, sinó una certa col·laboració amb aquest per una gran part de l’esquerra política i social valenciana.

- Tota política que es faça amb la nostra participació comporta el risc que acabe fent-se contra nosaltres

Aquesta prudència, intel·ligible pels motius comentats, és, no obstant això, molt criticable almenys per una raó: la recerca de solucions dialogades i d’un possible “encaix” de Catalunya en una Espanya constitucional més descentralitzada que l’actual passa necessàriament per l’emergència de veus que puguen articular efectivament aqueixes alternatives i fer de frontissa entre les visions més centralistes i les dels independentistes. Són imprescindibles interlocutors vàlids que puguen ajudar a acostar les majories polítiques dominants actualment a, respectivament, Catalunya i la resta d’Espanya. No és desgavellat pensar que la posició del Consell i de la Comunitat Valenciana és idònia per a aqueix paper, per raons de sociologia política (ja comentàvem que som una de les regions amb més suport al dret a decidir fora de Catalunya i País Basc) o derivades de la mateixa proximitat lingüística i cultural. Fins i tot la mateixa composició del Consell valencià ajudaria, amb forces partidàries de l’enteniment en unes tesis més pròximes del que és habitual a la dels nacionalistes catalans representades i un pes important del PSOE, però amb tocs valencians que poden aportar vetes de comprensió addicionals: i és que de la mateixa manera que és molt probablement el PSOE la clau de volta que permetria articular a hores d’ara a Espanya qualsevol consens alternatiu, el paper del PSPV podria ser determinant en el procés de decantació d’aquest, per exemple amb el PSC, per a forçar l’aparició d’alternatives imaginatives i valentes.

Si combinem aquest factor, que atorga a l’actual majoria política que governa la Comunitat Valenciana una posició que li permetria ser palanca de la transformació possible, amb la reflexió que féiem a l’inici sobre els perjudicis notables que es podrien derivar de la independència de Catalunya per als valencians (com també es deduirien d’una tallada en sec recentralitzadora, fins i tot amb Catalunya encara com a part d’Espanya), això és, amb el temor cert que els valencians podem acabar molt perjudicats per l’actual crisi territorial, la prudència del Consell i de les majories progressistes, encara que plurals, que hi donen suport passa a ser molt més qüestionable. Recordem en això la tan esmentada frase de Joan Fuster que tota política feta sense el concurs d’un acaba sent, inevitablement, feta contra qui no ha tingut l’opció de participar en el seu desenvolupament o, com en aquest cas, ha optat per posar-se de perfil. Es tracta d’un risc que hauríem de tenir present els valencians en un context com l’actual, encara que siga perquè als nostres responsables polítics no se’ls passe per alt que a més de poder ajudar molt a la resolució del conflicte i a tot Espanya amb el seu concurs, a la fi poden també amb això evitar grans perjudicis per a l’economia i la societat valencianes. I això a pesar dels riscos assenyalats. Adoptant aqueix paper més actiu, avançant propostes i tractant de fer el paper de frontissa imprescindible que per qüestions estructurals pocs més poden desenvolupar hui en aquest país, l’esquerra valenciana, si ho fera amb intel·ligència, no sols faria un gran favor a Espanya i als espanyols, sinó, també, als interessos dels valencians… i potser fins i tot a si mateixa. És una cosa que fins ara ha costat veure a molts, però que, per a bé o per a mal, és la mateixa evolució de la crisi, convertida ja en una crisi constitucional completa, la que ha acabat de posar-ho en evidència sense que hi haja ara dubtes possibles sobre això.

- Davant d’una possible reforma constitucional i les seues conseqüències en clau valenciana

La mateixa evolució del conflicte català, que en la fase actual ja ha acabat encetant, no sabem encara si definitivament o en fals, un procés de reforma constitucional, és la que acabarà obligant les institucions valencianes a eixir d’aquesta letargia tan prudent. Si davant de l’estricta qüestió de la independència catalana o del dret a decidir es pot defensar la no participació de les institucions valencianes en el debat i la no aportació de solucions, des del moment que les qüestions en discussió passen a ser una reforma constitucional i el model de repartiment del poder territorial, que per definició ens afectaran a tots, i també els valencians, cal passar a exigir una participació activa als nostres representants. Hi ha nombrosos fronts que, prompte o tard, s’obriran i en què les posicions dels valencians han de ser defensades amb intel·ligència i un cert grau de gosadia, de tal manera que poden contribuir a la recerca de solucions i, alhora, a garantir que els resultats finals de les polítiques que s’acaben posant en marxa no siguen “contra nosaltres”. Però això només s’aconseguirà participant i assumint els riscos que tota exposició a un debat i aportacions a aquest comporten. Heus-ne ací només algunes:

1. La Comunitat Valenciana ha de tercerejar en el debat sobre la simetria o l’asimetria del desplegament autonòmic i la descentralització, defensant un federalisme simètric. Davant de les temptacions dels que des de Madrid o Barcelona puguen proposar una solució asimètrica per a ancorar Catalunya a Espanya, la Comunitat Valenciana hauria de defensar amb fermesa que incrementar les asimetries ja existents (el País Basc i Navarra) no és una bona solució i que és preferible un model federal que permeta a totes les comunitats autònomes assumir el màxim grau d’autonomia possible dins de la Constitució i un desplegament competencial tan profund com vulguen. Una qüestió diferent és que això haja d’instrumentar-se assumint sempre que els costos que això supose quan parlem de competències que requerisquen un cert desplegament en capital i infraestructures que només a partir d’una certa escala té sentit han de ser internitzats (el que, per exemple, pot ser un incentiu important per a promoure algunes fusions de comunitats autònomes de dimensions reduïdes que, per a optar a certes competències de manera eficient i aprofitant les economies d’escala, haurien d’anar a aqueixa agregació voluntària). Aquest model simètric, però amb asimetries segons la vocació de cada territori, té l’avantatge addicional de permetre expressar les diferents preferències que els ciutadans de les distintes parts d’Espanya hi tenen. És una bona cosa que puguen conviure models més avançats i altres que ho siguen menys, si així ho prefereixen les poblacions respectives. Entre altres coses, perquè també és una manera de comprovar quins, al capdavall, funcionen millor i permetre que siguen seguits pels altres. Però això no ha de suposar en cap cas que uns, si volen assumir el risc i els costos de més autogovern, puguen fer-ho mentre que altres, per no se sap molt bé quines raons, ho tinguen vedat. Tot el nou Títol VII de la futura Constitució hauria de ser elaborat tenint aquesta directriu al pensament.

2. Pel que fa a aquesta qüestió, tant Catalunya com la Comunitat Valenciana arrosseguen un contenciós important amb el model de finançament autonòmic existent. Encara que l’art. 158 CE ja conté una referència a aquesta qüestió, és obvi que ha estat innecessària i el seu valor jurídic no s’ha considerat prou per a garantir una igualació justa, així que una futura reforma constitucional hauria de blindar la idea que tot repartiment de fons ha de garantir almenys que el finançament per capita per a la prestació de serveis bàsics de ciutadania siga igual en tot el territori de l’Estat, sempre, això sí, que ho computem a partir d’una càrrega fiscal equivalent. Juntament amb la constitucionalització d’aquest postulat, hauria de quedar clar que les ineficiències en el desplegament autonòmic (per exemple, assumint competències per a les quals les economies d’escala existents no farien aconsellable certs desplegaments en territoris amb una grandària o població determinades) no han de comportar més finançament per a “compensar-les”, perquè això suposa un incentiu evidentment pervers. Han d’establir-se mecanismes per a descoratjar la microparcel·lació del mapa autonòmic ja produïda i tractar de revertir-la en els casos en què és ineficient. A més, les diferències en la càrrega fiscal que suporten els ciutadans de cada CA com a transsumpte legítim de les seues prioritats polítiques expressades pels seus ciutadans sobre això sí que han de tenir, en canvi, conseqüències quan redueixen la recaptació, no com ocorre fins ara. La major llibertat de totes les CA per a establir els seus règims fiscals han d’anar, doncs, de la mà d’una major coresponsabilitat i d’una definició exacta de quins àmbits són salvaguardats constitucionalment pels mecanismes de perequació social i territorial propis d’un estat social i democràtic de dret i quins, en canvi, són terreny on poder expressar diferències de model i de nivells de protecció social o d’ambició en la prestació dels serveis públics.

3. La Comunitat Valenciana té ja alguns contenciosos amb l’Estat, com el que s’ha produït a propòsit del dret civil valencià, que hauran d’aparéixer en el debat. La reivindicació del dret civil valencià ha aglutinat totes les forces polítiques valencianes amb l’excepció de Cs en la crítica a l’Estat, que ha anul·lat lleis civils sobre dret de família o successions aprovades per les Corts a l’empara de l’Estatut del 2006 perquè el Tribunal Constitucional entén que l’Estatut no permet a la Comunitat Valenciana legislar sobre aquestes matèries, a diferència del que és el cas d’altres CA. Aquesta asimetria és justificada pel mateix Tribunal Constitucional invocant fins i tot els Decrets de Nova Planta i la codificació franquista dels drets civils forals, la qual cosa resulta evident que és un suport democràtic més aïna magre per a discriminar de manera tan flagrant a unes regions enfront d’altres, màximament quan els valencians han expressat de manera reiterada i molt majoritària la voluntat de regular aquestes qüestions, fins i tot en el mateix Estatut del 2006. Si és bo que hi haja regions d’Espanya amb dret civil propi, no s’entén que només siga així en alguns casos; de la mateixa manera que si es considera que seria millor que el dret civil fora únic per a tot l’Estat no hi ha cap lògica en el fet que raons històriques derivades d’accions autoritàries emparen els uns, però no els altres. De nou, en aquest cas, donar solució als interessos valencians podria conformar un punt de trobada interessant per a una reforma constitucional que generaria beneficis de caràcter general.

Una solució possible a aquest problema concret, que ja s’ha proposat, podria passar per la incorporació d’una nova Disposició Addicional a la Constitució espanyola, a la manera de la que ja tenen alguns territoris espanyols, declarant formalment desautoritzats els Decrets de Nova Planta i qualsevol conseqüència jurídica que se’n poguera derivar, I també entenent preservades les institucions forals de garantia de l’autogovern d’aquells territoris que en van tenir en les formes que els donen en l’actualitat els seus estatuts d’autonomia. Una previsió d’aquesta índole tindria l’avantatge de fer menys rígida tota la qüestió, a més, no sols en relació a València sinó també respecte de tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó, inclosa Catalunya. A partir d’aquesta acceptació constitucional del que alguns autors han anomenat el “model pactista de la Corona d’Aragó” donaria marge de maniobra constitucional renovat als pactes polítics periòdics per a actualitzar els models de repartiment del poder territorial que el nostre sistema ha demostrat que requereix per a poder funcionar.

4. Cal recordar, a més, que la Comunitat Valenciana té pendent una reforma del seu Estatut des del 2011, referent a inversions estatals, paralitzada. I això ja des de fa tres legislatures en el Congrés dels Diputats, perquè l’agenda de les Corts Generals no té a bé atendre al tràmit degut respecte d’una reforma estatutària ja aprovada en l’àmbit autonòmic. Es tracta d’una reforma sobre proporcionalitat de la inversió estatal, la qual cosa indica que potser aquest element hauria de ser objecte també d’algun tipus de referència en la futura reforma constitucional. Però, sobretot, ens alerta de la poca importància que ha merescut i mereix històricament l’autogovern valencià, fins al punt que és possible deixar en el limbe constitucional una decisió de les Corts valencianes sense que passe res. Una participació valenciana activa en el procés de reforma, així com l’aprofundiment en els mecanismes democràtics i participatius que han de portar-hi des de totes les institucions valencianes, convertint la ciutadania en actor principal de tota participació en el procés que es puga articular des del País Valencià, potser ajudaria a canviar aquesta percepció capitidisminuïda de l’autonomia valenciana. Totes les reivindicacions més o menys compartides per una majoria d’actors polítics valencians (per exemple, la desaparició de les diputacions provincials) podrien i haurien de ser portades al procés de reforma des d’una perspectiva integradora (així, proposant que la Constitució incrementara la dimensió federal de l’Estat permetent expressament que, sobre l’organització interna de les administracions dins d’una autonomia, fóra aquesta qui tinguera l’última paraula) i donant amb això solucions que poden servir de model que s’ha de seguir per a un pacte integrador en benefici de tot Espanya i d’altres actors implicats. Com més “valenciana” siga la futura reforma, en definitiva, millor. Millor per a nosaltres, per descomptat. Però millor també per a Espanya, que per a aconseguir una eixida a aquesta crisi necessita solucions a mitjan camí. I a mitjan camí és, més o menys, just on estem nosaltres.

En definitiva, i per acabar, és evident que la situació a Catalunya ha donat ja lloc a una completa crisi constitucional respecte de la qual ni els valencians ni les nostres institucions ens podem desentendre, ja en aquest punt, perquè, si ho continuem fent, les conseqüències seran molt nocives per a l’autogovern valencià. De fet, ja ho són, si ho pensem mínimament: la paràlisi política d’aquests anys ja ha retardat qualsevol pacte sobre finançament autonòmic, tan essencial per a la Comunitat Valenciana, i sembla que així continuarà la cosa (pròrroga pressupostària per al 2018), allargant i agreujant un problema, ja veurem fins quan. És només un exemple, però significatiu, que mostra que la inacció no pot ser la resposta. Convé que partits i agents polítics, així com Consell i Corts valencianes, es posen a treballar ja des d’aquesta perspectiva, perquè més tard o més prompte aquest treball preparatori no pot sinó rendir els seus fruits… així com també tindria conseqüències molt pernicioses que la prudència mal entesa o la deixadesa ens feren arribar al punt de solució d’aquest conflicte, siga quin siga, sense els deures fets. Recorde’s, una vegada més, el que ha passat inevitablement en aquest país quan la política es fa sense el nostre concurs actiu i sense que siguem capaços de participar-hi i aportar-hi. I, en aquest punt, és ja impossible negar que per a donar la solució a la crisi constitucional generada es farà política, i que serà política que afectarà no sols Catalunya sinó tot Espanya de manera directa. També, i fins i tot amb més intensitat que altres, el País Valencià. Així que, per una vegada, hem de garantir que la pròxima reforma constitucional es faça també des de València com a millor mecanisme per a evitar que no acabe sent una reforma, al capdavall, molt nociva per als interessos valencians.

*Andrés Boix Palop és professor de dret administratiu en la Universitat de València-Estudi General