Passa alguna cosa amb el clima

L’explicació d’allò que és immediat

Després d’una tardor i d’un hivern tan anòmals, és lògic que la gent es pregunte què passa amb l’oratge i que sorgisca l’associació immediata amb el calfament global. Per això cal fer una reflexió assossegada sobre el que passa amb el nostre sistema climàtic en els últims anys, a partir de l’anàlisi de dades reals registrades i de processos observats. I, sobretot, dissociant entre allò que és immediat (l’oratge registrat durant uns dies, uns mesos) i allò que és remot (el clima d’un territori).

Si ens limitem a comentar per què no tenim a penes hivern enguany i per què els nostres termòmetres se situen per damunt del que és normal des de la tardor passada, en trobarem un responsable directe, el fenomen d’El Niño. Un procés oceànic i atmosfèric que té lloc a la conca del Pacífic sud i que, quan és intens, com l’actual, arriba a generar una alteració planetària de la circulació atmosfèrica amb efectes diversos a les regions del món. A Europa occidental i a l’Atlàntic adjacent, en aquests anys d’El Niño intens, se succeeixen els dies d’anticicló i les depressions, pròpies d’aquests mesos freds de l’any, circulen sobre latituds més septentrionals. Per això són tan elevades les temperatures i, per això també, algunes grans ciutats del nostre país han registrat en els últims mesos nivells alts de contaminació. L’aire roman estancat sota l’influx anticiclònic i a penes es mou, mentre els cotxes i les fàbriques continuen injectant gasos i partícules a l’atmosfera. I calen mesures per a reduir-ne els efectes ambientals i sanitaris, encara que ens puga molestar com a usuaris habituals del cotxe.

El Niño, des de fa uns quants dies, va minvant. Les últimes dades de la NOAA nord-americana ho confirmen. La distorsió atmosfèrica que ha generat, els desajustos tèrmics que ha provocat, tendiran a equilibrar-se en els pròxims mesos. L’hivern que ve no serà igual. Tornarem a la normalitat. Ho dic perquè s’ha publicat que, a partir d’ara, ja no tindrem hiverns freds; que aquest ha estat el primer dels hiverns futurs que tindrem i que ja no es caracteritzaran per les temperatures fredes o la presència de neu a les muntanyes. I això no serà així, ni de bon tros.

Però és evident que aquest fenomen regional, d’impacte mundial, està afectat des de fa tres dècades per un procés climàtic més global (calfament tèrmic planetari) que, sens dubte, influirà en la seua intensitat futura. En altres paraules, la part meteorològica comença a estar afectada per la part climàtica, per la seqüència de llarg abast del calfament global.

L’explicació d’allò que és remot

En efecte, passa alguna cosa amb el clima. I el que passa no és bo. És cert que, des d’una visió històrica, estem en una fase més de l’evolució del clima terrestre, clima que ha passat per èpoques fredes i càlides des del mateix origen del nostre planeta fa 4.500 milions d’anys. Si ens limitem als últims dos-cents anys, hem transitat des d’una fase climàtica freda, la denominada petita edat del gel, fins a la fase climàtica actual, caracteritzada pel registre de temperatures més temperades. Pel que fa això, el clima que hui tenim no se n’ix de la pauta lògica del comportament del clima de la Terra des que existeix. Els crítics amb la hipòtesi actual de calfament o els qui des dels seus camps de treball només consideren canvis en el clima els processos de gran impacte i durada (eres geològiques, glaciacions), és lògic que no consideren canvi climàtic important el que està passant en el clima terrestre en els últims quaranta anys. Però aquest debat és estèril. I l’enfrontament entre partidaris i detractors, entre “calentòlegs” i “negacionistes”, només pot fer mal a l’estudi científic del clima. Això sense entrar en els interessos, de qualsevol mena, que s’amaguen en cada una d’aquestes posicions. El clima no és una creença; és una evidència fonamentada en dades científiques.

El clima no és només l’estudi estadístic de mitjanes de temperatura o d’altres paràmetres atmosfèrics. El clima és, abans que res, allò que ha percebut i ha viscut l’ésser humà al llarg de la seua existència. I la ciència que estudia els climes ha d’atendre aquesta premissa si vol tenir utilitat social. I és tasca del climatòleg destriar el gra de la palla, fugir de la mera sensació ciutadana, evitar el titular cridaner en els mitjans de comunicació i buscar les causes que permeten explicar amb rigor, sense apriorismes, què passa realment amb el clima actualment.

I, sens dubte, en el clima terrestre passen coses que convé explicar. Dit d’una altra manera, hi ha una sèrie de fenòmens certs, registrats en les dades i observats en la freqüència que manifesten alguns processos atmosfèrics, que abans no hi tenien lloc o no ho feien amb tanta reiteració. Al cap de tres dècades d’investigació de la hipòtesi de canvi climàtic per l’efecte d’hivernacle hi ha una sèrie de manifestacions en l’atmosfera terrestre, la negació de les quals és cada vegada més difícil:

1r. Des del 1980 les temperatures terrestres han experimentat un increment intens i progressiu, amb vaivens, això sí, durant alguns anys de la primera dècada del nou segle. Les temperatures han pujat més en latituds mitjanes i altes que en les intertropicals, i especialment, a l’hemisferi nord. Això es reflecteix tant en els registres instrumentals dels observatoris com en les termografies fetes a partir de dades de satèl·lit (p. e. NASA earthobservatory).

2n. Aquest increment de temperatures que s’ha registrat en les tres últimes dècades no té ja explicació, només, per causes exclusivament naturals (canvis en radiació solar). Hi ha un altre factor que va alterant el funcionament “normal” del balanç energètic del planeta, en generar una incentivació del poder calorífic de la radiació d’ona llarga, originada a la superfície terrestre i a la marina que no ix a l’atmosfera exterior perquè queda confinada en els primers quilòmetres. I aquest fet està relacionat amb la presència de gasos primaris procedents de l’activitat econòmica humana (CO2, òxid nitrós, metà) i dipositats a l’atmosfera o de la interacció d’aquests gasos amb altres la contribució real dels quals al balanç energètic planetari continua sent una incertesa, com l’ozó troposfèric.

3r. Una atmosfera que perd l’equilibri tèrmic i es torna més càlida o més freda és una atmosfera que registra processos de reajustament energètic més violents; això és, els oratgess diaris canvien amb més rapidesa i intensitat. Es fa més freqüent la gènesi de situacions de rang extraordinari. Això és especialment notable en les nostres latituds mitjanes, perquè són l’escenari de desenvolupament dels moviments d’expansió de les masses d’aire fred (de nord a sud) i càlides (de sud a nord).

Aquests tres fets globals són difícilment innegables. I si en els pròxims anys es va confirmant l’alteració del balanç energètic de la Terra que alguns estudis i el mateix 5é informe de l’IPCC (Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) apunten ara mateix, el canvi climàtic serà una realitat de manifestació certa. I juntament amb els processos globals, es van comprovant, a més, els efectes regionals. Per exemple, a Espanya està demostrat el canvi en els patrons de precipitació. No és que ploga menys o més que abans, és que plou diferent: menys a la primavera i més a la tardor, i amb més intensitat. I això té implicacions innegables per a la planificació de l’aigua. Es registren més “nits tropicals” (>20º C) a l’estiu, i això fa la nostra temperatura menys confortable durant els mesos càlids de l’any. I un altre procés preocupant: la Mediterrània occidental, davant de les nostres costes, es calfa més i durant més temps per any que fa tres dècades. I això comporta canvis no solament climàtics, sinó també biològics i territorials (alteracions en la línia de costa) en un medi aquàtic que és essencial per a nosaltres com a éssers humans i per a les nostres activitats econòmiques (pesca, turisme).

I què pot passar en el futur…

Heus ací el quid de la qüestió. Saber com serà el futur, que, a més, s’ha convertit en una exigència social i econòmica als països desenvolupats. Perquè els canvis en el clima comporten, evidentment, implicacions socials i repercussions econòmiques. I les societats no volen perdre el seu estatus, el seu nivell de vida i benestar, a causa del clima. D’ací ve la necessitat, transformada en obligació, de provar de conéixer la seua evolució futura. I ací no hi ha un únic escenari, com normalment s’assenyala. És cert que la tendència de les temperatures serà a l’alça, si continuem emetent gasos que alteren el balanç energètic del nostre planeta. Però hi ha dos processos que poden implicar canvis en aquest escenari de calfament. El primer és el procés de desgel ràpid que tot just experimenten el pol nord i el gel de Grenlàndia i que podria arribar a provocar un col·lapse en la circulació oceànica de l’Atlàntic nord. És a dir, la interrupció conjuntural del corrent del Golf, que caldeja el clima de latituds molt septentrionals. I això suposaria l’entrada en una fase freda del clima en les terres d’Amèrica del Nord i d’Europa afectades per aquest circuit de corrent oceànic. Parlem d’un procés de llarg termini, que ocorreria, si hi tinguera lloc, en dues o tres centúries. El segon més pròxim es produiria en les pròximes dues dècades i està relacionat amb les mateixes alteracions immediates en la radiació procedent del Sol, és a dir, en el mateix funcionament del nostre astre principal. L’anomenada teoria dels cicles relacionals del Sol indica que, a partir del 2020, el Sol entrarà en una fase de molt baixa activitat i arribarà a la Terra una quantitat més baixa de radiació. I això comportaria un canvi en la tendència al calfament de la temperatura mitjana terrestre, momentani, això sí, de pocs anys.

Aquestes són les projeccions del clima terrestre futur que poden tenir lloc. Les tres són possibles, però la més probable és la del manteniment de la tendència al calfament tèrmic planetari en les pròximes dècades, amb les variacions i els ritmes que hi són propis i la diversitat regional dels seus efectes. Si es compleix aquesta previsió de calfament que la majoria de models climàtics assenyalen pel que fa a les previsions a Europa occidental, a més de la mateixa pujada de temperatures, s’estima un acurtament dels hiverns, una freqüència més alta d’esdeveniments atmosfèrics extrems i una reducció de precipitacions especialment als països mediterranis. Si es compleixen aquestes previsions, el projecte PESETA sobre efectes del canvi climàtic en l’economia europea ha calculat pèrdues anuals situades entre l’1,5 i el 3% del PIB a causa del canvi climàtic als països europeus mediterranis com Espanya.

Per això, la mateixa Unió Europea, de manera conjunta, i alguns països a títol individual han desenvolupat programes de mitigació del canvi climàtic i estratègies d’adaptació als seus efectes previstos. La Unió va aprovar el 2012 el Reglament sobre el seguiment i la notificació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i les Estratègies de reducció del canvi climàtic 2020 i 2030. Aquesta última estableix un objectiu de reducció del 40% en l’ús de combustibles fòssils i d’un 27% respecte del total en l’ús d’energies renovables en el conjunt dels països europeus. Sense oblidar que un dels objectius prioritaris del vigent 7é programa d’acció ambiental és, justament, assegurar les inversions necessàries en matèria de canvi climàtic. Hi ha països europeus que fa anys que desenvolupen polítiques de reducció i adaptació al canvi climàtic (els Països Baixos, Dinamarca, els països de la mar Bàltica), mentre a Espanya l’eliminació de la Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic per l’últim executiu i l’aprovació de decrets que penalitzen les energies alternatives constitueixen una mostra de l’escàs interés que hi ha en les polítiques de canvi climàtic a escala estatal. Una altra cosa són les accions que han dut a terme algunes comunitats autònomes (el País Basc, Catalunya, Andalusia, les Canàries) i els governs de la Comunitat Valenciana, de Catalunya, de les Balears i d’Andalusia, que van signar el novembre del 2015 la Declaració de la Mediterrània pel Canvi Climàtic, així com les mesures d’adaptació desenvolupades en algunes ciutats. Però són bons exemples d’escasses bones pràctiques en un panorama global de desinterés polític, que no social, per aquesta qüestió.

Davant del nou escenari climàtic que es pot desenvolupar en les pròximes dècades, el que és sensat, el que és prudent per part de l’ésser humà és evitar la incentivació “artificial” del balanç tèrmic del nostre planeta. L’aposta clara per la reducció d’emissions, per afavorir la transició envers altres models de producció i de consum energètics, per estils de vida més sostenibles, per dissenys urbans ecointegrats, per actuacions territorials respectuoses amb el medi natural són processos irrenunciables del món globalitzat en els pròxims anys. I, juntament amb això, l’acció contundent dels governs i de les empreses envers l’adaptació a unes condicions climàtiques diferents i els seus efectes econòmics i territorials associats, han de formar part de l’agenda dels mandataris i dels ciutadans en les pròximes dècades. També des de l’escala local i regional. Fer una altra cosa serà permetre l’alteració intencionada d’un element del medi natural que, en essència, permet la nostra existència i la de la resta dels éssers vius en aquest planeta.

* Jorge Olcina Cantos (Alacant, 1966) és catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional a la Universitat d’Alacant. Director del Laboratori de Climatologia d’aquesta universitat. Va ser ponent en l’Any Internacional del Planeta Terra (UNESCO) i ha estat revisor del 5é informe de l’IPCC. És membre del consell assessor de diverses revistes especialitzades de temàtica geogràfica i ambiental.

L’explicació d’allò que és immediat

Després d’una tardor i d’un hivern tan anòmals, és lògic que la gent es pregunte què passa amb l’oratge i que sorgisca l’associació immediata amb el calfament global. Per això cal fer una reflexió assossegada sobre el que passa amb el nostre sistema climàtic en els últims anys, a partir de l’anàlisi de dades reals registrades i de processos observats. I, sobretot, dissociant entre allò que és immediat (l’oratge registrat durant uns dies, uns mesos) i allò que és remot (el clima d’un territori).