Via lliure per a redefinir i millorar el govern local

Una de les conseqüències més peculiars del període de punt mort polític en què estem sumits des del complicat resultat electoral del 20-D és que molts governs autonòmics, i el valencià entre aquests, continuen esperant que el panorama polític s’aclarisca per a adoptar mesures d’un cert calat. Hi ha raons objectives per a això que han de reconéixer-se: si pensem en l’acció del Consell, és evident que el desplegament de polítiques noves i d’una certa ambició està inevitablement supeditat, en alguns casos, al fet que s’aconseguisca desencallar la condició tan impresentable en què quedem els ciutadans del País Valencià com a conseqüència del model de finançament; si ens centrem en l’acció de qualsevol govern autonòmic (i també del nostre), la indefinició respecte a si unes regles determinades contingudes en normes aprovades en els últims anys (de control financer, per exemple) continuaran en vigor en els mateixos termes pot explicar també una certa paràlisi. No obstant això, i és una llàstima, també hi ha motius una mica menys confessables per a una certa inactivitat: la perspectiva que puga haver-hi en un termini no molt llunyà noves eleccions provoca, com abans ho van fer els comicis del 20-D, que es posterguen algunes mesures que, per originals i més valentes, poden generar més polèmica.

En un caldo de cultiu com el descrit, es produeix l’efecte paradoxal que moltes mesures impulsades pel govern Rajoy i adoptades durant la legislatura passada, per molt que unànimement criticades per la resta de partits polítics, continuen aplicant-se sense que sorgisquen alternatives a pesar que a hores d’ara és clara l’existència d’una majoria d’actors contraris a aquestes, incloent en aqueixa majoria crítica no pocs governs autonòmics, com el valencià. Ni tan sols la presentació del fallit, per insuficient, pacte de govern entre el PSOE i C’s (l’anomenat Acord per a un govern reformista i de progrés) ha pal·liat l’escassesa en matèria d’alternatives a aqueixes reformes, atesa la indigència intel·lectual de la majoria de les propostes que s’hi contenen. N’hi ha prou de recordar, per exemple, l’exercici d’inanitat de les seues referències a la supressió de les diputacions, que no se sap si es pretenen eliminar o reanomenar, mesures amb què s’afirma un estalvi econòmic anual equivalent a tot el seu pressupost, però s’afirma alhora que se’n conservarien tant el personal com les polítiques que desenvolupen. No sembla, la veritat, un plantejament molt seriós ni que meresca analitzar-lo amb atenció per la falta de sentit tan evident que té. Més enllà de ressaltar que, una vegada més, la lògica centralista s’imposa (no seria més sensat permetre a cada comunitat autònoma decidir si en el seu territori i a partir de les seues coordenades econòmiques i socials tenen sentit aquestes institucions o no?).

Un exemple de llibre d’aquesta falta d’ambició de canvi que comentem té a veure amb la reforma local que les Corts generals van aprovar, finalment, el desembre del 2013. La llei 27/2013 que finalment va vehicular aquests canvis ha estat criticada àmpliament pels seus efectes molt nocius i antimunicipalistes: es tracta d’una norma que buscava restringir l’autonomia local de manera notable, convertint els ajuntaments en administracions amb menys competències i amb la intenció última d’anar convertint-les en ens residuals per a la prestació de serveis i la definició de polítiques públiques. Però, a més, per fer-ho, limitava també enormement les competències autonòmiques, pretenent instaurar un model de règim local estatal uniforme on els distints territoris de l’Estat poc haurien de dir respecte de com i de què havien de fer els governs locals. Tot això emmarcat en un model liberalizador-privatizador i certament restrictiu quant a la prestació de serveis socials que va meréixer, com s’ha dit, crítiques des d’un primer moment, però també va atraure esforços per part de molts agents en la recerca d’alternatives per a aconseguir superar algunes de les restriccions i poder continuar desplegant metes ambicioses en matèria de política social a escala local. De fet, un grup de professors de la Universitat de València, nucleats al voltant de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local, vam desenvolupar una mena de “guia” pràctica que pretenia identificar bones pràctiques en el context comparat internacional i autonòmic, aïllar-les, concretar-les i proposar mecanismes per a aplicar-les als efectes de millorar moltes polítiques locals: transparència, governança, polítiques socials, d’habitatge, de desenvolupament econòmic, de coordinació intermunicipal, en matèria d’ordenació del territori… Tot això amb la idea que, amb un marc legal o un altre, sempre que hi haguera voluntat pels actors locals i autonòmics, hi havia en tot cas possibilitats per a actuar, bàsicament perquè el nostre ordenament jurídic i constitucional no és tan centralitzador i uniformador com la reforma local pretenia fer creure (i pretenia imposar).

La veritat és que la major part de les comunitats autònomes, des de l’entrada en vigor de la reforma local, han estat molt consistents en la defensa de les seues competències i, de vegades vorejant la insubmissió respecte del text legal, han defensat el no-desmantellament de serveis socials i altres competències impròpies que exercien els seus municipis a l’empara d’interpretacions com les exposades. Aquesta actitud, pràcticament unànime, i amb independència de l’orientació política dels governs de torn, ha estat molt d’agrair i explica per què l’aplicació de la reforma local no ha suposat les destrosses que podria haver generat. A més, és també un molt bon exemple de com en un Estat compost amb el poder repartit entre diversos actors, les pugnes polítiques i jurídiques se substancien a partir de la interacció entre diversos actors i el contrast de diferents perspectives, de manera que la defensa activa de certs postulats acaba tenint efectes sobre el resultat final. No obstant això, i com a conseqüència (comprensible, com déiem) del punt mort polític i de la incertesa jurídica, i també per prudència electoral, s’ha trobat a faltar ambició en el desenvolupament de models de règim i govern local alternatius al de la reforma del 2013. La sentència del Tribunal Constitucional, en resposta a un recurs del parlament d’Extremadura, sobre la constitucionalitat d’alguns preceptes de la llei 27/2013, que és la primera de les moltes que vindran sobre la llei i els seus efectes, hauria de ser cridada a canviar aquesta dinàmica.

La sentència en qüestió és extraordinàriament important (ací es pot consultar íntegra, mentre que ací n’hi ha un bon resum redactat pel mateix Tribunal Constitucional) perquè confirma una cosa que, tot i que evident per a gairebé tothom, la reforma local de Rajoy havia desconegut: que allà on les competències siguen reconegudes en la Constitució a les comunitats autònomes, han de ser aquestes les que determinen la manera de repartir-les i d’organitzar-ne l’exercici. Per aquesta raó el Tribunal Constitucional declara inconstitucional i nul·la la pretensió de “forçar” les autonomies a recuperar competències en matèria de sanitat, educació o serveis socials amb una lògica inapel·lable: si aquestes competències són, com de fet reconeix la pròpia Constitució, exclusives de les comunitats autònomes, llavors ha de correspondre a elles decidir si les actuacions públiques en aquesta matèria han de ser dutes a terme per si mateixes o pels ens locals dels territoris respectius. La conseqüència de l’afirmació d’aquest principi no s’atura ací, tanmateix, perquè el mateix que prediquem per a aquests casos pot i ha de ser traslladat a qualsevol competència autonòmica. El Tribunal Constitucional, al capdavall, ha reconegut que correspon a cada comunitat autònoma, dins de les seues competències, ordenar-ne el desplegament i determinar com s’executen les polítiques públiques de què són responsables. Es tracta notícia d’una excel·lent.

Però no sols estem davant d’una notícia excel·lent perquè jurídicament el Tribunal Constitucional impose la sensatesa que tants li havien assenyalat i perquè políticament es referme un enteniment, encara que només siga de mínims, d’allò que és un Estat autonòmic (o semifederalitzat). Estem també davant d’un reconeixement de les possibilitats d’actuació de les comunitats autònomes que hauria de funcionar com a tret d’eixida perquè tots els governs regionals, incloent-hi el valencià, que no comparteixen el sentit i l’orientació de la reforma local del 2013, comencen seriosament un procés de reflexió sobre les seues possibilitats de millora profunda. Ja no pot al·legar-se per a la inactivitat la incertesa jurídica, i dels vaivens polítics, sincerament, és millor despreocupar-se’n perquè, com d’altra banda aquest procés ha demostrat, el camí es fa caminant en la direcció pretesa.

Així, el govern valencià té ja via lliure, si ho considerara oportú, per a dotar de competències més generoses els seus municipis i de remodelar la planta administrativa pròpia en una línia més europea i intergovernamental. Té també el camí expedit per a aprofundir en la senda, ja iniciada, de minimitzar les interferències de les diputacions provincials per mitjà de mesures de coordinació que, apuntades ja fa uns anys com a solució per a alguns d’aquests problemes, acaba de rebre una indubtable confirmació jurídica per part del Consell Jurídic Consultiu. Simplement amb aquests dos punts de suport jurídic, i assumint la resta de les possibilitats legals de la reforma del 2013 del règim local (per exemple, delegacions de competències), seria possible idear un model de govern local propi molt ambiciós, més flexible, amb ens locals més potents i estructures de coordinació intermunicipal reforçades, a partir d’una reforma de la llei de règim local valenciana que els fera servir com a suport tècnic per a buscar solucions que són a hores d’ara comunes a Europa i que combinen descentralització funcional, coresponsabilitat i col·laboració multinivell. No cal, a més, innovar massa: quasi totes les millores s’han experimentat ja en altres llocs i n’hi ha prou de copiar-les intel·ligentment. A més, són moltíssims els experts en aquestes matèries que fa anys que tracen un full de ruta a partir del qual, fins i tot emprant-ne només unes parts, podrien aconseguir-se millores indubtables.

En tot cas, i és allò rellevant, des del 8 de març passat, arran de la sentència del Tribunal Constitucional, no pot al·legar-se per a la inacció que no siga possible jurídicament iniciar aquest recorregut. A partir d’ara, simplement, el que cal és tenir ben clar cap a on es vol anar, si de veritat s’aspira a tenir un model de govern local ambiciós i pròxim als ciutadans diferent del de la reforma Rajoy del 2013 i, si és el cas, fer els primers passos. Tant de bo puguen ser ferms i ens porten molt lluny.

Andrés Boix Palop és professor de dret administratiu de la Universitat de València-Estudi General i ha publicat fa poc diferents obres sobre aquesta matèria. En clau valenciana va publicar Una nova planta per als valencians (Nexe, 2013) amb una sèrie de propostes de reforma sobre l’estructura i l’organització de l’Administració autonòmica i local valenciana; també va coordinar després de la reforma, juntament amb el professor Joan Romero, l’obra Democracia desde abajo. Nueva agenda para el gobierno local (PUV, 2015) a què ja ens hem referit, amb un model d’acció adequat a la reforma que permetia superar-la i anar més enllà. Finalment, fa també oc, ha coordinat, juntament amb la professora De la Encarnación Valcárcel una obra col·lectiva sobre possibles alternatives de futur per a una nova legislació bàsica en matèria local: Los retos del gobierno local tras la reforma de 2013 (Aranzadi, 2015)

Una de les conseqüències més peculiars del període de punt mort polític en què estem sumits des del complicat resultat electoral del 20-D és que molts governs autonòmics, i el valencià entre aquests, continuen esperant que el panorama polític s’aclarisca per a adoptar mesures d’un cert calat. Hi ha raons objectives per a això que han de reconéixer-se: si pensem en l’acció del Consell, és evident que el desplegament de polítiques noves i d’una certa ambició està inevitablement supeditat, en alguns casos, al fet que s’aconseguisca desencallar la condició tan impresentable en què quedem els ciutadans del País Valencià com a conseqüència del model de finançament; si ens centrem en l’acció de qualsevol govern autonòmic (i també del nostre), la indefinició respecte a si unes regles determinades contingudes en normes aprovades en els últims anys (de control financer, per exemple) continuaran en vigor en els mateixos termes pot explicar també una certa paràlisi. No obstant això, i és una llàstima, també hi ha motius una mica menys confessables per a una certa inactivitat: la perspectiva que puga haver-hi en un termini no molt llunyà noves eleccions provoca, com abans ho van fer els comicis del 20-D, que es posterguen algunes mesures que, per originals i més valentes, poden generar més polèmica.

En un caldo de cultiu com el descrit, es produeix l’efecte paradoxal que moltes mesures impulsades pel govern Rajoy i adoptades durant la legislatura passada, per molt que unànimement criticades per la resta de partits polítics, continuen aplicant-se sense que sorgisquen alternatives a pesar que a hores d’ara és clara l’existència d’una majoria d’actors contraris a aquestes, incloent en aqueixa majoria crítica no pocs governs autonòmics, com el valencià. Ni tan sols la presentació del fallit, per insuficient, pacte de govern entre el PSOE i C’s (l’anomenat Acord per a un govern reformista i de progrés) ha pal·liat l’escassesa en matèria d’alternatives a aqueixes reformes, atesa la indigència intel·lectual de la majoria de les propostes que s’hi contenen. N’hi ha prou de recordar, per exemple, l’exercici d’inanitat de les seues referències a la supressió de les diputacions, que no se sap si es pretenen eliminar o reanomenar, mesures amb què s’afirma un estalvi econòmic anual equivalent a tot el seu pressupost, però s’afirma alhora que se’n conservarien tant el personal com les polítiques que desenvolupen. No sembla, la veritat, un plantejament molt seriós ni que meresca analitzar-lo amb atenció per la falta de sentit tan evident que té. Més enllà de ressaltar que, una vegada més, la lògica centralista s’imposa (no seria més sensat permetre a cada comunitat autònoma decidir si en el seu territori i a partir de les seues coordenades econòmiques i socials tenen sentit aquestes institucions o no?).