Tothom coincideix en assenyalar que el model productiu valencià ha segut el causant de la crisi econòmica i que es fa necessari canviar-lo. Les principals conseqüències de la crisi, com ara la destrucció d'ocupació i d'empreses, s'han produït amb major intensitat al País Valencià, precisament per l'existència d'un model productiu basat en el major pes de sectors, com la construcció i el turisme de masses, orientats a la baixa qualitat i reduït valor afegit, a la precarització i temporalitat de l'ocupació i a una productivitat enfocada cap als salaris baixos.
Es clar que el Govern del PP, després de 20 anys, no tenia intenció de fer cap canvi. Però, està el nou Govern PSPV - Compromís en condicions i disposat a iniciar el canvi cap a un nou model productiu?. Les declaracions dels seus dirigents assenyalen que s'ha de reconduir l'economia cap els sectors industrials tradicionals, s'ha de retornar al camí de les inversions en innovacions mitjançant els instituts tecnològics i s'ha de potenciar l'agro-indústria valenciana, entre d'altres polítiques. Però, hi ha un pla estratègic clar sobre cóm s'ha de fer açò?. I, és suficient amb aquestes mesures que estan plantejant o calen altres mesures diferents?.
Des del meu punt de vista, el procés de creació d'un nou model productiu hauria de centrar-se en quatre premisses claus: 1) la formulació i implementació d'una estratègia competitiva per a les empreses valencianes basada en la diferenciació amb enfocament front a les estratègies en costos i preus baixos que han seguit fins ara i que ha resultat un fracàs; 2) el disseny d'un pla de millora de la professionalització de la gestió de les empreses valencianes, amb un empresariat amb molt baix nivell de formació; 3) la potenciació i consolidació d'una estructura d'empreses socialment responsables, mitjançant les organitzacions de l'Economia Social i Cooperatives; i 4) la potenciació i consolidació d'un sistema bancari valencià al servei del finançament de les xicotetes i mitjanes empreses. A continuació analitzem cadascun d'aquests punts.
En primer lloc, es fa necessari un canvi en la política industrial de la Generalitat, substituint l'estratègia de reducció de costos i de preus baixos seguida durant els darrers 20 anys per una estratègia de diferenciació basada en un alt valor afegit a través de la qualitat dels productes i serveis i el tracte preferencial i diferenciat als clients. No es pot competir en preus amb els països de l'est d'Europa, del sud-est asiàtic i del nord d'Àfrica. Els processos de deslocalització només han servit per a desmantellar la indústria valenciana, però no han resolt els seus problemes de comercialització. La internacionalització pot ser una bona estratègia però no serà la clau de l'èxit de les empreses valencianes si no va unida a una forta reestructuració organitzativa i a una estratègia clara de R+D+i+d (Recerca, Desenvolupament, Innovació i Disseny). Les Administracions Autonòmica i Locals han d'implicar-se en aquest canvi de manera directa però garantint la independència de les empreses i fomentant les aliances i acords de cooperació entre xicotetes i mitjanes empreses.
En segon lloc, no serà possible canviar les estratègies empresarials si els empresaris no tenen la formació suficient. Existeix una tendència generalitzada en el món de l'empresa de considerar que l'única manera de millorar la productivitat i l'eficiència empresarial és reduint els costos de producció, i principalment els costos salarials. En cap cas es considera que les empreses poden millorar els seus nivells de productivitat a través de la millora de la gestió. I precisament ací és on està la clau de la millora de les empreses, no en la grandària ni en la flexibilització laboral. En aquest sentit, cal fer una pla de millora de la professionalització de les xicotetes i mitjanes empreses amb la participació del triangle: Administració Pública, Empreses i Universitats públiques valencianes. Però d'aquesta qüestió no es diu res.
Enllaçant amb el punt anterior, cal referir-se en tercer lloc a la necessitat de consolidar un parc d'empreses valencianes amb un fort sentit de responsabilitat social i ètica. Un model productiu basat en el coneixement i en les persones per damunt del capital sols és possible amb empreses socialment responsables, tant des d'una perspectiva interna com externa. Des de la perspectiva interna, amb empreses on el treball i el capital no estiguen en contradicció si no en concomitància, afavorint ambients de treball positius i motivadors amb salaris dignes, condicions laborals favorables i polítiques d'igualtat de gènere i d'equitat salarial. Des de la perspectiva externa, amb empreses compromeses amb el medi ambient, la sostenibilitat i el desenvolupament del territori i actuant de forma cooperativa. Els valors de l'Economia del Bé Comú i de les organitzacions amb les que funcionen les empreses cooperatives i de l'Economia Social són els més adequats per a potenciar aquest tipus d'empreses. Per tant, les Administracions Públiques valencianes haurien de potenciar aquest tipus d'organitzacions. Una mesura a prendre seria dissenyar un pla d'empreses recuperades per treballadors, a través del qual transformar empreses en crisi en cooperatives de treball associat i societats laborals, empreses en les que els treballadors passen a ser socis de treball i, per tant, segueixen una gestió democràtica i tenen como a prioritat la creació i el manteniment de llocs de treball estables i de qualitat, que és el que evitaria els efectes devastadors en l'ocupació durant les crisis econòmiques.
Per últim, per a poder implementar els quatre punts anterior, es fa necessari crear un mecanisme de finançament que s'adapte a les característiques de les empreses valencianes. Açò sols serà possible si es recupera un sistema bancari valencià arrelat al territori i amb un funció exclusivament de finançament i no especuladora, independent dels partits polítics i controlat per la mateixa societat civil. Al País Valencià existeix una xarxa de cooperatives de crèdit i caixes rurals, a més d'una caixa d'estalvis, que poden complir aquesta funció. Però aquestes entitats estan amenaçades per una política financera centralista i concentradora que el que vol és que el sistema bancari estiga en mans d'uns pocs bancs de gran dimensió. La Generalitat Valenciana ha de plantejar una aposta clara i sense matisos en favor de la banca de proximitat valenciana, recuperant l'esperit dels bancs locals arrelats al territori, a través d'un Institut de Finances Valencià centrat en el manteniment i consolidació de les caixes d'estalvis, les cooperatives de crèdit i caixes rurals i les seccions de crèdit de les cooperatives agràries.
Sols amb aquestes mesures serà possible crear les bases per a la consolidació d'un nou model productiu valencià que ens permeta créixer de manera sostenible mitjançant un sistema econòmic sòlid, estable i equilibrat que supose un creixement econòmic evitant les desigualtats.
Joan Ramon Sanchis Palacio, l'autor de l'article, és Director Instituto Economía Social y Cooperativas IUDESCOOP de la Universitat de València