Aquesta pandèmia del COVID19 està generant moltes conseqüències, principalment mort i dolor. Però n’hi ha també de moltes d’altres. Una d’elles, de la que vull reflexionar ara, és l’aparició (o reaparició) d’entusiastes pel que anomenaríem com la “realitat” virtual o no presencial. Davant de cada procés o tecnologia “nous” (pose l’adjectiu entre cometes perquè no sempre ho són) acostumen a aparéixer apassionats, fins i tot acrítics, d’aquest fenomen.
En sociologia, per exemple, anomenàrem hiperglobalitzadors a aquells fervents de la globalització que defensaven, en general, que la globalització només comportaria conseqüències positives per a la humanitat i que, a més a més, era inevitable i no tindria cap mena d’aturador. Així mateix, hi hagué caloroses defenses al principi de les noves xarxes socials com a fenomen “democratitzador” de la informació on tothom esdevindríem igualment emissors i receptors i generador d’una comunitat crítica. D’altra banda, haguérem de sentir que els llibres en paper pràcticament desapareixerien (gairebé com si foren LPs i, tot amb tot, aquests no han desaparegut del tot) i que tothom llegiríem en tauletes perquè era el futur i perquè no hi havia marxa enrere. Fins i tot el sexe virtual ens proporcionaria plaers i satisfaccions il·limitades. I podríem viure una vida paral·lela exitosa i meravellosa en Second Life.
La realitat, tanmateix, ha sigut una altra, molt més matisada. Ara no puc desenvolupar-ho però apuntaré que la globalització no ha fet desaparéixer precisament els estats-nació, les xarxes socials han esdevingut també una manera de propagació de l’odi i de l’extrema dreta, els llibres físics continuen gojant d’una mala salut de ferro (Gutenberg somriu) i conec poca gent que realment preferisca tindre sexe o conversar amb personatges virtuals que amb persones reals. No crec, en cap cas, que la globalització, els llibres digitals, tota mena de joguets sexuals “avançats” o els videojocs de rol siguen perniciosos ni que vagen a esvair-se després d’un període de moda. Han vingut probablement per a conviure amb nosaltres. Tot amb tot, això no significa que el que és virtual s’imposarà sobre el que és presencial. Si més no, a mi no m’ho sembla.
De fet, ¿és equiparable l’experiència de visitar el Museu d’Orsay a observar un documental sobre aquesta instal·lació?; ¿i visitar Berlín a veure un bon documental en la cadena Viajar?; ¿i escoltar a València en directe, posem per cas, a Enzo Traverso i poder dialogar amb ell que veure un vídeo en Youtube? I són veritablement equiparables les classes presencials i virtuals? Gràcies a la meua experiència de dues dècades de professor sé que no ho són. En una aula observes els alumnes, saps per les seues cares d’alguna manera si estan entenent el que dius o no, si els generes interés o no, si els estimules i generes dubtes o no. I, per tant, pots fer canvis de guió. Una classe presencial és com un teatre en directe en el que pogueres interactuar amb els actors. Una classe digital és teatre per televisió. Podria posar més exemples però crec que en són suficients.
I per què generen experiències diferents el que és presencial i el que és virtual? Doncs bàsicament perquè els humans som animals socials. I socials també significa de contacte físic (de tacte, però també visual, auditiu i fins i tot olfactiu). De fet, les trobades presencials són infinitament més comunicatives que les virtuals. No podem allunyar-nos els uns dels altres per sempre ni limitar els nostres contactes als produïts per mitjà de pantalles o d’altres mecanismes.
Sí que podem, però, combinar el millor de les dues maneres d’estar en contacte. De fet, fer-ho sembla l’opció més intel·ligent. Per exemple, per a reduir la jornada laboral presencial. Una jornada de quatre dies (o fins i tot de menys, amb una combinació de presencialitat i virtualitat), com proposa ja el laborisme britànic i les primeres ministres finlandesa i nova zelandesa, ajudaria a dividir en dues parts la setmana, una de més productiva (els qui tenen treball), i una altra per a conciliar i poder fruir més temps de la família, dels amics i de la natura, que al nostre cas, podria ajudar a reviscolar els municipis no costaners i equilibrar així una mica el territori.
No idealitzem la realitat no presencial, fem-la servir per a millorar la nostra vida fins on siga possible i pensem un futur més lliure per a més gent. Aquest sí és el repte: com fer servir la tecnologia per a millorar la qualitat de vida de la gent en un sentit integral.