“Cal ser una mica més valent i no tirar-se enrere en les polítiques culturals”

Feliu Ventura trau les ungles a la fera i s'aclama al dub. El cantautor valencià, conegut per lletres acurades i una cadència massa pop, publica disc el 19 de setembre desprès de set anys. En Sessions Ferotges Ventura acarona la música jamaicana, de la mà del català Marc Serrats, Xerramequ i Els aborígens. Una trobada fascinant en què recupera lletres seues i de l'Ovidi Montllor que ja formen part del nostre imaginari per convertir-los en dubs juganers i ballables. La mescla ha viatjat fins a Brasil on el gurú novaiorqués del so, Victor Rice, ha aplicat una enginyeria analògica plena de delays, ecos i reverberacions que converteixen cançons mítiques d'Ovidi Montllor en reggaes clàssics o jamaiquitzen la muixeranga. Ací en podeu fer un tastet en exclusiva del single Un dia que durarà anys, avançament del disc per a eldiario.es

El projecte va començar l'any passat amb el llançament d'un EP de 4 cançons i una primera gira, que ara s'arredoneix amb 15 talls enregistrats “feroçment” segons el cantautor. Una ferocitat que ens recorda l'amor estellesià i que mostra aquesta contradicció de tot allò que té ànima. Conversem amb Feliu Ventura per buscar-li aquesta ràbia entre el to suau i dolç, i veiem que, quan vol, sí que arrapa.

Com naix Sessions Ferotges?Sessions Ferotges

Feia molt de temps que volia treballar amb Marc Serrats i les cançons d'Ovidi Montllor, que no eren meues ni seues, van ser un catalitzador per a fer-ho. Vam preparar unes quantes cançons en un EP de dos temes i dos dubs i vam començar una gira amb Xerramequ i Els aborígens que ens ha portat a fer un disc amb 15 talls. Sessions Ferotges es va convertir en un àlbum, fins i tot fotogràfic, de la gira. Perquè s'ha enregistrat així, feroçment. L'hem fet amb sessions molt dures, molt seguides i amb molts quilòmetres, però això ha aportat una sensibilitat ferotge a les cançons.

No sé si ferotge, però sí que escoltem un Feliu Ventura amb un estil molt diferent al que ens has acostumat. Ha estat un repte?

Sí clar, molt de repte, però és un recull del que hem fet en els últim temps i al'hora recull una dualitat que jo mateix tinc. Jo sempre parle d'una pel·lícula de Spike Lee, Do the right thing, on el personatge Radio Raheem porta tatuat allò de l'odi o l'amor, i és també aquesta dualitat de l'amor i la ferocitat, arrapar o acaronar,... El que ha fet el treball amb Xerramequ i els Aborígens és aflorar una miqueta més la meua ferocitat. Això juntament amb les sessions de mescles de Victor Rice des de Brasil fa un so molt diferent al que jo havia aportat fins ara. Aleshores, més que l'estil, és el so. Rice té un altre concepte del so i crec que això és el més interessant del disc. La resta són cançons de l'Ovidi i meues passades pel filtre de la música jamaicaina. Però no tots els talls del disc són ska, reggae o rock-steady, també hi ha d'altres maneres d'expressar-se més enllà.

Impressiona el nom de Victor Rice, guanyador d'un Grammy al 2015 com a productor, i conegut com a responsable de discos claus en la música jamaica

Sí, jo no el coneixia però per a Xerramequ i Els aborígens era algú que ells escolten, que coneixien pel seu treball amb molts altres grups. I a mi sempre em sembla genial creuar a l'altra banda de l'oceà com he fet a l'Argentina, Xile o Uruguai. És una manera d'obrir el so. Vam fer la prova en el primer EP i ens va agradar i es veu que a ell també perquè al disc no només fa les mescles i els dubs, també hi inclou algun baix elèctric.

Què pensaria l'Ovidi si s'escoltara en dub?

(Riu timídament...) No ho sé, però el que puc dir és el que jo sent quan fan versions de les meues cançons i sempre ha sigut una cosa positiva veure'm des d'una altra perspectiva. No puc parlar per Ovidi, però el què hem fet és vestir les seues cançons d'una altra manera perquè tinguen un recorregut encara més llarg.

I a tu, aquesta mescla t'obri a nous públics?

Xerramequ i els Aborígens tenen un públic diferent al meu, i el disc tindrà el seu recorregut, ve una gira que ens portarà a altres escenaris, ja tenim un concert tancat a Marsella i és un espectacle de club més que de lloc obert . No sé si és un públic que tornarà a mi, però jo sempre he fet moltes col·laboracions i sempre ha servit per fer arribar un missatge a diverses generacions. A la primavera tornaré a entrar en escena amb un nou disc meu només.

Un nou disc al 2019! Ens pots anticipar alguna cosa?

No, ha ha ha.

Caram! Estàs treballant de valent.

Jo sempre faig cançons, no he parat, però sí que tarde molt en fer discos. Una de les raons és perquè m'espere a que les cançons estiguen ben vestides i ho force fins a l'últim moment, sóc molt crític amb mi mateix. Estem massa acostumats a músics que fan discos cada any i no sempre és necessari. Una perquè jo no haguera volgut mai convertir-me en un tap per a altres músics, estar sempre present. I l'altra és que forma part de construir una vida digna, que treballem menys perquè treballem tots. Mai he anat en el cicle comercial de les cançons. Afortunadament tinc una discogràfica que m'ho ha permès i això m'ha fet sentir-me lliure en les cançons, fer-les com jo vulga i del que jo vulga.

De fet, tu recuperes la cançó d'autor al País Valencià en un moment de foscor per al gènere i fins i tot per a la cultura...

No sóc un recuperador de la cançó. Hi havia un fil roig que es va trencar als anys 80, on vam tindre molts cantautors sense possibilitat d'anar més enllà. I als anys 90, no és que hi haja un revifament de la cançó d'autor, sinó que hi ha un revifament de la música en valencià. Jo comence compartint escenari amb grups de rock i poc a poc es torna a reconstruir un circuit que ha permès que molts d'altres puguen anar als teatres, als auditoris xicotets, a les places xicotetes.

Al 1996 vas gravar la primera maqueta, en casset. 22 anys desprès, com avalues la teva trajectòria?

Ui, no ho sé. Supose que haguera pogut fer més però estic content de les coses que he fet perquè me les he pensades molt. I a més, he tingut la sort de no deixar de tenir actuacions encara que no tinguera nous discos. Estic content d'haver-ho gestionat així, de no haver tingut mai un pic d'èxit sinó d’haver anat fent una carrera tranquil·la, de créixer poc a poc.

Músic, escriptor, promotor,... Has estat una figura clau en els anys durs per a la música valenciana sota l'administració del Partit Popular. Com valores aquests tres anys de canvi polític per a la música?

Sempre he dit que aleshores funcionàvem amb una conselleria de cultura alternativa, o alterativa. Crec que això s'ha de mantenir igual, la música sempre ha de ser rebel. Ara, hi ha hagut un canvi però no una transformació. I eixe és el perill més gran perquè es poden tornar a produir canvis a l'inrevés. Ara mateix hi ha molta producció de qualitat de música en valencià o en qualsevol llengua feta al País Valencià, i s'ha afavorit una pujada de la música com a indústria però això ha servit a nivell empresarial i no a nivell laboral, i són els músics els que fan la música i s'han de protegir en contra de les empreses que intenten copar el mercat.

No podem trobar els mateixos artistes en tots els escenaris, si no, pot ser un tap, això és perjudicial per a la música. Els músics que estan eixint ara saben molt més de música que nosaltres i toquen molts estils diferents. Però no sé si s'està atenent els seus drets com a treballadors, com a músics. S'ha de canviar el fet que sempre trobem els mateixos artistes en totes les festes dels pobles del País Valencià i s'ha de canviar el criteri, que no siga un criteri empresarial ni electoral sinó cultural a l'hora de promoure la música. S'ha de fer una transformació.

I per on passa aquesta transformació?

Cal ser una mica més valent i no tirar-se enrere en les polítiques que estàs fent, com hem vist en les polítiques lingüístiques últimament. No es pot ser tebi. T'has d'enfrontar amb el poder. Sempre es diu que la dreta governa amb el poder i l'esquerra contra el poder, perquè està en altres llocs. I contra això s'ha de ser valent i canviar el País Valencià tal i com el coneixem, no? Desprès de les brases queden les cendres. I més enllà hi ha unes estructures heretades del règim del 78, que no s'acaba mai. I ho veiem clarament en la persecució de les idees i de l'expressió. Contra això s'ha de ser valent, si s'és tebi, els canvis poden ser al contrari, i són els canvis culturals els que porten canvis polítics.

Feliu Ventura trau les ungles a la fera i s'aclama al dub. El cantautor valencià, conegut per lletres acurades i una cadència massa pop, publica disc el 19 de setembre desprès de set anys. En Sessions Ferotges Ventura acarona la música jamaicana, de la mà del català Marc Serrats, Xerramequ i Els aborígens. Una trobada fascinant en què recupera lletres seues i de l'Ovidi Montllor que ja formen part del nostre imaginari per convertir-los en dubs juganers i ballables. La mescla ha viatjat fins a Brasil on el gurú novaiorqués del so, Victor Rice, ha aplicat una enginyeria analògica plena de delays, ecos i reverberacions que converteixen cançons mítiques d'Ovidi Montllor en reggaes clàssics o jamaiquitzen la muixeranga. Ací en podeu fer un tastet en exclusiva del single Un dia que durarà anys, avançament del disc per a eldiario.es