Carles Dénia i Ausiàs March: duel a les altures

Qui ha seguit la trajectòria del cantaor gandienc Carles Dénia, coneix de sobra la seua versatilitat i la seua audàcia artística. Educat acadèmicament com a guitarrista de jazz en el conservatori de la Haia –àmbit on s’estrenà discogràficament amb un llunyà treball instrumental acompanyat del contrabaix d’Uli Glaszmann, Ten Strings for Bill Evans (2000)–, va fer uns primers temptejos com a cantaor flamenc també a Holanda, país on encara manté un important cartell: ara mateix acaba de completar una gira pels seus principals auditoris –vora cinquanta representacions, moltes de les quals amb les entrades exhaurides– interpretant el paper del torero Escamillo en una versió revisitada de l’òpera Carmen al costat de la mezzosoprano Tania Kross. D’aquells primers temps data també el seu únic disc com a solista en el gènere, Cante errante (2006), amb el guitarrista Arturo Ramón.

El 2009 es produeix un punt d’inflexió en la seua carrera amb la publicació de Tan alta com va la lluna (2009), signat amb la Nova Rimaire, extraordinari treball amb el qual irromp en l’escena valenciana revisant, des d’una insòlita volada artística, els gèneres principals de la tradició musical autòctona amb el cant d’estil al capdavant. Aquest treball tindria la seua continuïtat sis anys després amb L’home insomne (2015), un disc més depurat encara que l’anterior on plantejava obertament la seua visió de la tradició i combatia enèrgicament el purisme a còpia de puresa interpretativa, en una lliçó aclaparant d’inconformisme i talent.

Entre totes dues gravacions, però, encaixa una obra singular i inclassificable, El paradís de les paraules (2011), on musica, emancipat de qualsevol jou estilístic, la poesia de diversos poetes andalusins traduïda al valencià per Josep Piera.

És justament ací on hem de trobar el punt de partida del seu darrer treball que el porta a enfrontar-se, amb idèntica visceralitat i llibertat creativa, a una de les cimeres de la poesia europea del segle XV: el “Cant Espiritual” d’Ausiàs March (1400-1459).

El cant, “una oració que descriu una crisi de fe”, com el defineix l’especialista Robert Archer al text que inclou en el llibret, és un poema molt dens i complex on, al llarg de 224 decasíl·labs estramps, l’autor, angoixat pel seu destí incert davant la mort, interpel·la directament a Déu enmig d’un devessall desordenat de pensaments on canvia constantment de perspectiva, incorre en continues contradiccions i transita per diversos estats d’ànim entre la resignació i la desesperació.

Musicar una obra d’aquesta naturalesa i aquestes dimensions és, certament, un repte d’unes exigències disuassòries. De fet, només Rafael Subirachs havia gosat abans musicar-ne un fragment –dins Si com l'infant quan aprén de parlar (1978).

Dénia entoma tal desafiament amb la seua habitual combinació de meticulositat i espontaneïtat, es despulla de cotilles i prejudicis i s’enfronta al poema de tu a tu. El paisanatge amb el poeta propicia una interiorització emocional més directa –“no puc deixar de pensar que els dos hem crescut veient el Montdúber i el Molló de la Creu”, ens confessa– i l’estudi intensiu dels versos li permet entendre el seu sentit profund i fer-lo seu per mitjà de la música. Així, després d’un “camí ben tortuós” en les seues pròpies paraules, decideix dividir el poema en tretze cançons i traduir a diverses atmosferes musicals els constrasts de disposicó anímica que el recorren. La operació es troba aleshores amb el darrer obstacle del camí: la regularitat rítmica que imposa el decasíl·lab, “deu martellades” obsessives amb cesura després de la quarta síl·laba, que acaben resultant “una presó on –apunta Dénia– cal fer com en Alcatraz: un túnel per escapar-te”. Ell ho aconsegueix reformulant el ritme amb repeticions, tornades enrere i altres recursos semblants.

El resultat de tot plegat és senzillament enlluernador: Dénia captura el pathos del poema, s’amara del neguit i la confusió que l’animen, i ens en dóna una lectura inspiradíssima, encesa de caràcter i sensualitat. S’hi aprofita, per a això, del seu domini dels diversos llenguatges musicals –canvia d’un a l’altre amb una facilitat desarmant– i de la complicitat d’una banda on trobem músics del prestigi de Pau Figueres (guitarra), Albert Sanz (piano i teclats), Aleix Tobias (percussió) o Andrés Belmonte (flautes), per esmentar-ne només uns quants, que el segueixen en la seua exploració o li desbrossen, quan convé, els camins més aspres.

Amb aquest generós suport, Dénia no dubta en enfilar-se pels viaranys del jazz-fusió de la mà d’un cant de segar mallorquí (“Tu creïst mi perquè l'ànima salve”), deixar-se seduir amb el balanceig sinuós d’un bolero americà per rompre’l després amb una inesperada cacofonia (“Oh quan serà que regaré les galtes”), o treure patrons rítmics fora del seu context natural en un continu joc de contrasts i decodificacions, com la seguidilla que s’amaga davall la serena bellesa de “Qui·m mostrarà davant tu fer excusa”, o els besllums de buleria sobre els quals  s’arma “Tol-me dolor com me veig perdre·l segle”.

De vegades la referència és més explícita. Resulta impossible no pensar en la gloriosa malaguenya de Chacón quan s’escolten els primers compassos de “Dóna'm esforç que prenga de mi vengre”, tot i que aquí la tonada desemboca en uns abandolaos que diríeu fills naturals de Frasquito Yerbabuena; o no remetre’ns a la inoblidable figura del Chozas de Jérez quan s’endevinen, a “Per bé que tu irascible te mostres”, les primitives línies melòdiques del  “Romance de Zaide”; o, en fi, no relacionar “Puis te conec, esforça'm que jo t'ame” o “Qual serà·l jorn que la mort jo no tema?” amb el mestratge rítmic de Coetus, l’orquestra de percussió ibèrica que lidera Tobias i de la qual Dénia n’assumit el protagonisme vocal des de l’any 2016.

Un Dénia que excel·leix en qualsevol context i registre i que ací es mostra en tota la seua plenitud: cantaor infal·lible, rigorós en l’afinació i el compàs, amb una expressivitat assentada sobre la rotunda precisió de les formes i la bellesa, feréstega i delicada alhora, de timbre i dicció.

Armat amb tan poderosos estris, el cantaor sotmet al poeta, converteix la seua sintaxi esquerpa en ferro roent que moldeja a voluntat i acaba confegint una obra fascinant i atemporal. La il·lustració d’Artur Heras per a la portada del llibret –amb fotografies de Dani Àlvarez i disseny de Tesa Crespo– ens la serveix amb un embolcall digne de la seua imbatible alçada.

Qui ha seguit la trajectòria del cantaor gandienc Carles Dénia, coneix de sobra la seua versatilitat i la seua audàcia artística. Educat acadèmicament com a guitarrista de jazz en el conservatori de la Haia –àmbit on s’estrenà discogràficament amb un llunyà treball instrumental acompanyat del contrabaix d’Uli Glaszmann, Ten Strings for Bill Evans (2000)–, va fer uns primers temptejos com a cantaor flamenc també a Holanda, país on encara manté un important cartell: ara mateix acaba de completar una gira pels seus principals auditoris –vora cinquanta representacions, moltes de les quals amb les entrades exhaurides– interpretant el paper del torero Escamillo en una versió revisitada de l’òpera Carmen al costat de la mezzosoprano Tania Kross. D’aquells primers temps data també el seu únic disc com a solista en el gènere, Cante errante (2006), amb el guitarrista Arturo Ramón.

El 2009 es produeix un punt d’inflexió en la seua carrera amb la publicació de Tan alta com va la lluna (2009), signat amb la Nova Rimaire, extraordinari treball amb el qual irromp en l’escena valenciana revisant, des d’una insòlita volada artística, els gèneres principals de la tradició musical autòctona amb el cant d’estil al capdavant. Aquest treball tindria la seua continuïtat sis anys després amb L’home insomne (2015), un disc més depurat encara que l’anterior on plantejava obertament la seua visió de la tradició i combatia enèrgicament el purisme a còpia de puresa interpretativa, en una lliçó aclaparant d’inconformisme i talent.