Marcos Morau i la seua companyia La Veronal porten la seua dansa a Sagunt a Escena

La figura de Buñuel i el surrealisme són la base de ‘Sonoma’. Marcos Morau ja havia tractat ambdós temes essencials en 2016 en la peça que va crear per al Ballet de Lorraine titulada ‘Le surrealisme au service de la Revoluction’, a partir de la figura de Buñuel, la Calanda medieval i el París cosmopolita. Entre la disciplina jesuítica i la llibertat surrealista, aquest microcosmos es desenvolupa i s’amplia en ‘Sonoma’ per al seu projecte amb La Veronal.

Amb idea i direcció de Marcos Morau i una coreografia creada per Morau amb la col·laboració de les intèrprets, veiem en l’escenari deu ballarines enmig d’un paisatge entre la realitat i la ficció, un grup de dones que tracten d’alliberar-se dels lligams del que es coneix, de traspassar les seues fronteres servint-se de la seua intuïció i el seu instint. Quan s’uneixen, aquest crit interior que comparteixen s’amplifica, creix fins a desbordar-se i ho celebren amb rituals, ofrenes, càntics i balls. Entren en un estat que els allibera la ment però que, alhora, els recorda la seua condició humana.

‘Sonoma’ és una paraula que no existeix en castellà, encara que conté les partícules del grec ‘soma’ (cos) i del llatí ‘sonum’ (so). Cos de so i so del cos.

D’aquesta manera, l’obra és el crit de la humanitat sotmés a un ritme frenètic, un udol per sobreviure i sentir-se viu, amb la certesa que els àmbits virtual i digital només poden ser superats per la tornada a l’origen.

‘Sonoma’ torna a un origen que se situa entre el somni i la ficció, en què el més humà es troba amb el més extraordinari. Per a fer estranyes les coses quotidianes i renunciar a buscar significats, comunicant-se amb les capes més irracionals de l'ésser humà, on el que s’ha unit demana a crits separar-se i el que s’ha separat busca tornar a unir-se.

Marcos Morau, el seu creador, ha declarat: “Sempre he estat amb la figura de Buñuel en la meua ment. No el comprenc del tot mai. Pareix que anava un pas per davant de la resta. Potser és la meua manera de buscar pares, de buscar exemples i d’agafar-me encara que siga en part a alguna cosa per a crear”.

‘Sonoma’ comença amb un crit i acaba amb un fort estrèpit

Podem dir que Buñuel mai ha sigut tan actual: va poder veure perfectament el que ens oferia el futur quan va trobar en el soroll dels tambors de Calanda i del Baix Aragó aquest crit dirigit directament a les vísceres. Perquè Buñuel ja va estar ací, escoltant com sona l’abisme que s’obri quan la imaginació humana és lliure però no és lliure l’home.

Format entre Barcelona, València i Nova York en fotografia, moviment i teatre, Marcos Morau lidera des de fa més de deu anys la companyia La Veronal, amb què ha recorregut el món. A més és artista convidat de diverses companyies i teatres d’arreu del món, en què desenvolupa noves creacions sempre a mitjan camí entre les arts escèniques i la dansa.

Ha sigut el creador més jove a rebre el Premi Nacional de Dansa d’Espanya amb un llenguatge que és una herència del moviment abstracte i del teatre físic. Un poderós llenguatge corporal basat en l’aniquilació de tota lògica orgànica, disseccionant el moviment i convertint-lo en una identitat única.

Pel seu treball ha obtingut molts altres premis nacionals i internacionals i també es dedica a la docència.

La figura de Buñuel i el surrealisme són la base de ‘Sonoma’. Marcos Morau ja havia tractat ambdós temes essencials en 2016 en la peça que va crear per al Ballet de Lorraine titulada ‘Le surrealisme au service de la Revoluction’, a partir de la figura de Buñuel, la Calanda medieval i el París cosmopolita. Entre la disciplina jesuítica i la llibertat surrealista, aquest microcosmos es desenvolupa i s’amplia en ‘Sonoma’ per al seu projecte amb La Veronal.

Amb idea i direcció de Marcos Morau i una coreografia creada per Morau amb la col·laboració de les intèrprets, veiem en l’escenari deu ballarines enmig d’un paisatge entre la realitat i la ficció, un grup de dones que tracten d’alliberar-se dels lligams del que es coneix, de traspassar les seues fronteres servint-se de la seua intuïció i el seu instint. Quan s’uneixen, aquest crit interior que comparteixen s’amplifica, creix fins a desbordar-se i ho celebren amb rituals, ofrenes, càntics i balls. Entren en un estat que els allibera la ment però que, alhora, els recorda la seua condició humana.