‘Mentiras monumentales’: A qui pertany el relat de les ciutats?

En el context actual, en què les lluites per la cultura, la identitat i la religió són presents en la pràctica quotidianitat, protagonitzant debats recurrents, cobra una rellevància essencial reaprendre a mirar els monuments i les ciutats. Els símbols situats en l’espai comú són una forma de narrativa, un relat que ens conta com a societat. I, com tota narració, amaga una intencionalitat, relacions de poder, un punt de vista deliberadament marcat. Sobre aquesta premissa es construeix Mentiras monumentales, l’últim llibre del periodista i expert en patrimoni Robert Bevan, editat en castellà per Barlín Libros i la Institució Alfons el Magnànim.

El llibre, considerat tant per The Financial Times com per The Arts Newspaper un dels millors llibres d’art, història i patrimoni de l’any passat, desgrana casos concrets en què la gestió del patrimoni o la informació que atorga és, com a mínim, qüestionable, i com el disseny de les ciutats és fruit de decisions polítiques.

Bevan planteja la pregunta clàssica dels experts en memòria i patrimoni: Què s’ha de fer amb els símbols de l’horror? En això emmarca des de la reconstrucció de la ciutat alemanya de Dresden, bombardejada després de la Segona Guerra Mundial i reconstruïda en un estil que esborra les referències al nazisme, fins al fris de Bozen, al nord d’Itàlia, construït a les ordes de Mussolini i hui reconvertit en museu, a més de la significació del Valle de los Caídos a Espanya. Els italians van decidir reconvertir el màxim monument d’homenatge al feixisme en un lloc de memòria, en contraposició al cas espanyol, i sobre el lema feixista “creure, obeir, combatre” van situar amb un rètol la cita de Hannah Arednt “Ningú té dret a obeir”.

IMATGE EDITORIAL - VISTA DIÜRNA DEL FRIS DE BOZEN AMB EL RELLEU I LA NOVA INSCRIPCIÓ

L’assassinat de George Floyd per la policia nord-americana és el detonant del llibre, segons indica en la introducció. La brutalitat policial amb un component racista evident va desfermar una onada de protestes a Occident, a més d’un qüestionament dels símbols de l’espai públic, especialment dels dedicats a dictadors o figures de la colonialització. Sobre aquest assumpte, indica: “És una qüestió de representació i control del debat públic, perquè els nostres símbols pretenen revisar els relats històrics que conformen la nostra idea d’identitat, espai i nació”. La guerra cultural es disputa el control del passat i el futur, i en aquesta, els monuments s’empren com a arma llancívola.

El britànic, que ja va indagar en la importància del patrimoni en el relat comú en La destrucción del patrimonio (La Caixa Books), aborda diferents exemples de monuments en disputa, espais reconvertits, guetos i polítiques públiques. Bevan considera que bona part de les societats actuals són presoneres d’un moviment anticosmopolita i critica els moviments d’esquerra per no implicar-se prou en el coneixement del passat.

Entre aquesta visió anticosmopolita, l’autor situa la consideració dels minarets en l’horitzó com una amenaça per a la identitat tradicional d’una ciutat, però també l’esborrament dels símbols soviètics als països de l’Est. Beva es mostra molt crític amb la política francesa contra el vel, que considera una prohibició dels símbols visibles de l’islam. També aborda “l’arquitectura de la por”: com les ciutats van segregant població, creen neoguetos i culpen la vida separada de causar el terrorisme a través de faules. “Els guetos moderns són sovint el resultat d’una fugida dels blancs, creada pels que s’allunyen de la diferència, o de les restriccions de moviment de les minories i la seua por a la violència”, apunta en l’assaig.

La segregació no sols té en compte el component etnicocultural, sinó que es dona per qüestions de gènere o identitat sexual. Bevan apunta a les planificacions de transport que afavoreixen les pautes de moviment masculí –connexió casa-faena en compte dels serveis bàsics– o unes tàctiques reproduïdes al Regne Unit per grups trànsfobs consistents a situar adhesius destinats a “protegir els espais d’un sol sexe” en banys de bars, gimnasos o bústies de correus.

Sobre la base de desenes d’exemples urbans, a través d’estàtues, moviments o símbols quotidians, l’autor convida a reflexionar sobre les dinàmiques del poder i la violència simbòlica, a qüestionar les “fantasies” sobre el passat –els relats i l’èpica de les nacions–, i sobre qui obté reconeixement o qui en perd, i conclou: que, si el relat es manipula, el registre històric s’adultera.

En el context actual, en què les lluites per la cultura, la identitat i la religió són presents en la pràctica quotidianitat, protagonitzant debats recurrents, cobra una rellevància essencial reaprendre a mirar els monuments i les ciutats. Els símbols situats en l’espai comú són una forma de narrativa, un relat que ens conta com a societat. I, com tota narració, amaga una intencionalitat, relacions de poder, un punt de vista deliberadament marcat. Sobre aquesta premissa es construeix Mentiras monumentales, l’últim llibre del periodista i expert en patrimoni Robert Bevan, editat en castellà per Barlín Libros i la Institució Alfons el Magnànim.

El llibre, considerat tant per The Financial Times com per The Arts Newspaper un dels millors llibres d’art, història i patrimoni de l’any passat, desgrana casos concrets en què la gestió del patrimoni o la informació que atorga és, com a mínim, qüestionable, i com el disseny de les ciutats és fruit de decisions polítiques.