“El millor ús d’un mateix passa pel cos”

La mímica va ser allò primigeni, va nàixer amb la necessitat comunicativa de l'ésser humà. Quan ja parlàvem i, com una forma de ritual, es va incorporar la màscara. La 29ena Mostra Internacional de Mim que s'ha celebrat a Sueca ha demostrat que la pantomima i el teatre del gest estan més vigents que mai, amb 25 espectacles que s'han emplenat de gom a gom. “L'èxit d'un espectacle depèn al final del públic, i ha sigut aquest qui ha fet possible que aquesta edició haja sigut memorable i que els teatres, carrers i places de Sueca s'hagen desbordat amb la presència de milers d'espectadors joves, adults i famílies senceres”, ha explicat al balanç de clausura Joan Santacreu, director del festival que ha congregat 25.000 espectadors a la capital de la Ribera Baixa.

L'edició d'enguany, avantsala del 30 aniversari que celebraran l'any que ve, no ha escatimat en recursos i ha portat, des del bressol del mim, França, al referent contemporani del teatre gestual, Yves Marc. El fundador del Teatre del Moviment va inaugurar el festival amb una classe magistral i va commoure als assistents amb Alba, una representació lliure de l'obra de Lorca La casa de Bernarda Alba, on el silenci va deixar pas a la màxima expressió del cos. Aprofitant la visita li donem la paraula perquè torne a reivindicar el gest.

En l'època de la societat de la informació on el soroll ho ocupa tot, perquè apostar pel Mim?

No diria exactament que aposte pel mim si no pel cos, pel cos que comunica, pel cos que parla. Entre el 70 i el 80 % de la comunicació passa pel cos, és no verbal. Diria també que el cos, en allò més físic, desapareix de mica en mica i que en poc temps tindrem un cap gros i  molts dits per clicar sobre els teclats dels ordinadors. L'home camina cada vegada menys, respira profundament cada vegada menys i tendeix progressivament als bloquejos emocionals. Les Arts del Mim i del Gest ens recordem que hem de mantindre'ns en moviment, sensibles, i que el millor ús d’un mateix passa pel cos.

És cofundador amb Claire Heggen del Teatre del Moviment. Quina mena de moviments són teatrals?

No és tant de quins moviments si no del fet d'escoltar els pensaments i les emocions que travessen el cos en moviment. Això, afegit a la respiració, la tonicitat, la postura, els sentits, el caminar... participa en la nostra comunicació subconscient i per tant és teatral.

Quan coneix a algú, en quins gestos es fixa?

M'atrau la manera de caminar, la postura i m’agrada molt mirar el que s’anomena els auto-contactes. La gent es passa el temps tocant-se, no se n’adonen però revelen una mica de la seva narrativa interior, és  apassionant.

Quins personatges li han inspirat?

Hi ha inspiracions conscients i d’altres subconscients, persones amb qui tenim empatia, per exemple. Però li dedique una admiració particular als personatges dels grans actors del cinema mut del principi del segle, Buster Keaton, Charlie Chaplin Harold Lloyd i tants altres… i més recentment el personatge de Monsieur Hulot de Jacques Tati.

Vostè va ser alumne del mestre de mim, Étienne Decroux, quines van ser les  principals ensenyances?

Per a mi, fou un mestre dels moviment amb una mirada increïble i innovadora sobre el cos. Va comprendre molt prompte que el cos tenia una capacitat de contar moltes coses alhora i això va determinar obertures dramatúrgiques incontestables. Però sobretot per a mi fou un filòsof, un gramàtic, i a la vegada un poeta de la utopia. Sé que em va construir la columna vertebral del moviment i una necessitat desmesurada, més que d'èxit, d’investigació i de creació.

Com Decroux, vosté i Claire Heggen són artistes i també pedagogs. Com veus el futur del mim?

El mim encara es considera com un art menor perquè arrossega un munt de paradoxes. Parlem d’un art contemporani amb una denominació antiga a la que s’associa l'arquetip de la pantomima blanca del segle XIX (el mim amb la cara pintada de blanc). No és fàcil fugir d'ací. A França tenim relació amb el Ministeri de Cultura i amb algunes institucions per a donar a conèixer la diversitat creativa de les Arts del mim i del gest contemporani. En la última biennal, en 2017, varem veure un avanç significatiu en el reconeixement i la identificació d’aquest art. Però per a nosaltres, que paradoxalment estem a la rereguarda d'aquestos avanços, el desenvolupament d’aquest mim contemporani passarà per una escola nacional. A Espanya teniu departaments gestuals en les escoles públiques –la RESAD en Madrid, l’Institut del teatre en Barcelona...– és a través de la formació que crearem nous actors, creadors i intèrprets. I a França, considerada el bressol del mim, no n'hi ha!

Decroux reivindicava el mim com a un art autònom i separat de la resta d'arts escèniques, especialment de la dansa. Els seus espectacles en canvi, dialoguen amb molts gèneres, dansa, teatre, circ i fins i tot les paraules. Què li permet o dóna la barreja?

El mim de Decroux era molt específic en l'estètica. Però els principals fonaments del seu art van alimentar molt altres arts del espectacle. Molta gent, Claire i jo entre d’altres, ensenyem en escoles nacionals de titelles, de circ i de teatre. Els actors s’alimenten d’aquestos principis però en cap moment desitjarien anomenar-se mims. Aquests principis fonamentals estan al servei de la imatge escènica de l’actor en el sentit més ample de la terminologia: presència corporal dramàtica de l’actor, llegibilitat i articulació del moviment... per citar sols aquestos!

Divendres presenta Alba, basada en l'obra de Lorca, un drama sobre el conservadorisme, les aparences, l'enveja, el desig i la mort. Quins són els reptes d'adaptar un guió tan complex sense paraules?

Per a mi el cos és omnipresent en aquesta obra, siga en l’expressió i la manifestació de l’ordre o al contrari, de les ganes de viure, ganes de llibertat, de desig i de la necessitat d’amor i sexualitat.

Per a nosaltres els reptes de l’adaptació d’aquesta obra foren en les eleccions dramatúrgiques: presència visible o no de l’home, com ensenyar-la sense mostrar-la (hem elegit la foto....), ensenyar o no el personatge excèntric de l'àvia... i sobretot tolerar variacions mimogràfiques i coreogràfiques on el cos justament expressa aquests desitjos i fantasies. Podria dir que per a nosaltres Alba va començar a existir quan trobarem bones metàfores corporals en relació amb el text literari.

Desprès de 40 anys sobre els escenaris que el segueix impulsant?

De fet, no veig el que m’impediria continuar actuant, dirigint, o acompanyant joves actors i transmetre. En aquest sentit intente conservar el meu cos en el millor estat possible. No necessite impuls per a fer-ho, al contrari, seria la impossibilitat de fer-ho la que em mataria poc a poc.