Nova vida per a Miquel Duran de València

En els darrers temps, atzars diversos han posat davant nostre notícies noves sobre Miquel Duran i Tortajada, conegut també com a Miquel Duran de València, que avui voldríem compartir amb tots vostés. Va ser el poeta més conegut de la generació valenciana de 1909 i tot un referent literari i cívic per als escriptors valencians d’abans de la Guerra Civil. A més, va ser un periodista bastant conegut a Catalunya entre el 1910 i 1932. A banda del Diari de Sabadell, que encara no hem consultat, hem identificat com a seus més 800 articles. 

Miquel Duran i Tortajada, nascut a València el 1883, des de molt jove hagué de treballar. Ho hauria de fer amb el seu pare, que era agent comercial, segurament de fàbriques tèxtils de Sabadell, on alguns familiars tenien empreses. Amb tot, a casa hi hauria d’haver un clima d’inquietuds culturals i polítiques. La mare era mestra, encara que no exercia, i el pare era un lector consumat de premsa, sobretot catalana. Sembla que va un ser un dels fundadors de València Nova, creada a primeries del mes de desembre del 1904 per escriptors decebuts de Lo Rat Penat. Era una associació que volia desempallegar-se de les teranyines de Lo Rat Penat i hissava una voluntat més reivindicativa, si més no a partir del 1906. No fou l’únic de la família implicat en l’aventura valencianista. Hi eren també el seu pare, Miquel Duran i Armengol, que en fou president, i el seu germà Odó. 

Alguns dels valencianistes díscols van participar en els Jocs Florals de la societat Humorística l’Antigor el 1905, on el nostre escriptor presentà una caricatura dels Jocs Florals a través del seu símbol màxim, la reina, sota el títol «Una lladriola plena de menuts», un poema maldestre, però carregat d’intenció. Segurament aquest és el seu primer poema en català. El seu primer poema, escrit en castellà i publicat en una revista barcelonina, és del 1902 i va dedicat a la mare.

En el butlletí València Nova el jove poeta faria les primeres provatures com a escriptor i polemista a través de diversos pseudònims i on criticava, sense contemplacions, Lo Rat Penat i Las Provincias, per la castellanització galopant del primer i ser portaveu d’un partit centralista el segon. Encara que no va ser director formal del butlletí, una  nota dels números darrers el considera com a «actiu director». El butlletí i l’organització de l’Assemblea Valencianista va permetre Miquel Duran de contactar amb revistes i periòdics de Catalunya. Una de les connexions més fructíferes serà El Poble Català, on publica alguns articles a partir del 1908, ja que alguns dels col·laboradors li influïren, sobretot Joan Maragall, Diego Ruiz i Gabriel Alomar, per la seu concepció del poeta visionari i guia del poble. De fet, l’escriptor mallorquí el considerava, per la determinació valenta, un «bon futurista».

La tasca propagandística el dugué a muntar un cicle de conferències titulat «Cultura Catalana», iniciat a finals de 1909, on llig i comenta Maragall, Diego Ruiz i parla de l’iberisme. En la conferència-lectura sobre l’ideari nacionalista de Prat de la Riba tingué la gosadia de dir: «Per a mi, valencià de cor, és catalana la meva llengua. I per a mi, valencià d’ànima, és Catalunya la meva pàtria.» El canyaret que es muntà va comportar la prohibició de les lectures pendents (Gabriel Alomar i Pere Coromines). 

Això i l’ascendència sobre els joves de Joventut Valencianista el convertí en un referent dels valencianisme a Catalunya. Per aquest motiu, fou convidat a participar en el cicle de conferències «El moment actual de la vida literària de Catalunya», al costat, entre altres, de Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Joan Alcover i Pere Coromines. En la dissertació denuncia la decadència de Lo Rat Penat i la seua castellanització, que havia conduït la Renaixença a un estat alarmant de pauperització, sense llibres i farcida de tòpics suats, tant en poesia com en teatre. La via d’actualització que proposa no és cap trencadissa grossa sinó una revitalització del llenguatge a través d’una temàtica local, ja siga a través del model de Blasco Ibáñez o d’altres com havia fet López Chavarri. Avui pot semblar poca cosa, però era un camí possible per sortir del clos del jocfloralisme, com demostraria la proposta teatral de Martí Orberà d’un realisme amb un punt simbolista, estrenada aquell mateix any. Ni tan sols així la cosa acabà de sortir bé.

Aquell any, de 1910, va ser transcendental en la vida del poeta valencià. Publicava Cordes vibrants i era nomenat director del nounat Diari de Sabadell. El llibre de poemes representa la primera mostra renovadora de la poesia valenciana, si més no parcialment. És una barreja d’influències i línies poètiques, on es percep l’ombra de Rubén Dario i un cert decadentisme amenitzat pels pierrots i colombines i unes gotes d’Emilio Carrere. La influència catalana ve marcada pel modernisme en el seu costat regeneracionista i vitalista. Hi ha l’ombra de Maragall, però també l’impuls combatiu i la recerca d’un futur de Diego Ruiz i Gabriel Alomar. El llibre conté una estratègia molt ben pensada. Va encapçalat per l’admiració al patriarca del renaixement valencià, Teodor Llorente, però el poema que obri el llibre, «Somni d’esperança», és una contralectura de «Mal ensomni», i «L’arribada dels vençuts» és una contraproposta al centre de flotació ideològic de «Cartes de soldat» i «Pro Pàtria».  En altres paraules, Duran i Tortajada aprecia el Llorente poeta, com a símbol del reviscolament literari en valencià, però el camí de salvació de l’idioma i de la personalitat valenciana demanava unes altres vies.   

Una pregunta inevitable és què pintava el poeta valencià a Sabadell. Ja feia un temps que participava en la vida cultural de la ciutat. Sembla que dos empresaris, integrants d’Unió Catalanista, Modest Duran i Folguera i Manuel Folguera i Duran, eren família del pare, els quals foren alguns dels promotors del periòdic, en què també hi col·laborà un sector republicà. Sota la seua direcció, a banda de la informació local, de bastant informació valenciana i d’una «Pàgina literària», el rotatiu viu millores constants (informació telegràfica diària, creació de seccions comercial i esportiva, informacions de la primera guerra mundial...).

Miquel Duran sempre que pogué va fer de pont entre Catalunya i el País Valencià. Així, per exemple, al Diari de Sabadell hi hagué presència de col·laboradors valencians i noticies del nostre país, promogué la figura de Teodor Llorente a Catalunya, a València escriurà sobre Catalunya i a Catalunya sobre el País Valencià. Sempre va defensar una actitud solidarista, de procurar la màxima col·laboració en la defensa de la identitat valenciana. Aplica l’estratègia dels nacionalistes catalans: combinar la bel·ligerància amb una actitud constructiva. És a dir, fer de puça i de formiga. L’aplicaren els valencianistes ja en el tombant de la primera dècada del segle XX, quan criticaren Lo Rat Penat i al mateix temps exalçaren la figura de Teodor Llorente i alguns joves, com ara els germans Martínez Ferrando, Daniel i Eduard, i Jacint M. Mustieles s’hi apuntaren per tal de mirar de treballar des de dins. 

Més tard, Joventut Valencianista, amb el nostre escriptor sempre al mig, refinava el procediment amb l’Acte d’Afirmació Valencianista de 1914, que resultà positiu perquè aglutinà partits i periòdics de tendències ben diferents, i la rebentada dels Jocs Florals de 1915. La gosadia dugué el nostre escriptor i els amics a passar unes hores al calabós i al tancament de la revista Pàtria Nova. Però el moviment valencianista no s’aturà, més aviat el contrari. De fet, el 1916, per suggerència de Cambó, Las Provincias inicià un campanya «regionalista», que després seria continuada per Unió Valencianista i La Correspondencia de Valencia. 

Miquel Duran i Tortajada fa servir el mateix recurs a Centre de Cultura Valenciana (1915), una crítica dura al projecte definitiu de la institució, dirigit per Martínez Aloy, perquè defrauda les expectatives de la proposta inicial, i alhora pragmàtic, perquè proposa, amb arguments raonats i raonables, un seguit d’actuacions correctores. Defensa que la institució ha de normalitzar la cultura en l’idioma propi i considera que ha de publicar obres de text per a l’ensenyament primari, l’elaboració d’un diccionari a fi de contribuir al diccionari que duia a terme l’Institut d’Estudis Catalans, l’edició de clàssics i d’autors de la Renaixença valenciana. Tanca aquestes demandes la creació d’una gran biblioteca general, una mena de Biblioteca Valenciana. Petició que anys a venir faran Adolf Pizcueta i Manuel Sanchis Guarner. 

Miquel Duran, malgrat les crítiques demolidores que havia proferit contra Las Provincias, el 1912, després de promoure a Catalunya la figura de Teodor Llorente, comença a col·laborar-hi, i no ho deixarà de fer, tret d’algun moment, fins al 1931. Hi escrigué una mica de tot: de la necessitat d’una mancomunitat valenciana, dels homes i de les coses de Catalunya, dels valencians a Barcelona, de la primera Guerra Mundial, de la defensa de les nacionalitats menudes. Escrigué també durant un temps un glossari en valencià, sota el pseudònim d’Eugènic. Entre 1916 i 1917 la temàtica nacionalista fou dominant: els polítics catalans, el pancatalanisme, la unitat de l’idioma, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i la necessitat de promoure l’ensenyament al País Valencià, de la visita dels valencianistes a Catalunya el 1917. Aquest mateix any, però, el nostre escriptor atura la seua presència al diari “decano”. Segurament ho fa per la implicació en el seu periòdic i per assumir la corresponsalia d’El Sol.

Miquel Duran sempre va estar implicat en associacions cíviques. A Sabadell va pertànyer al Centre Català i en va ser secretari. Després s’apuntaria a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, ja que en gener de 1916 passa a formar part de la comissió de propaganda i des de 1920 hi va ser el representant de València. Des de Barcelona va mirar d’impulsar la tasca dels mestres valencians en favor d’una escola valenciana. Aquell any de 1916 s’implicava en la creació de la plataforma cívica Nostra Parla, una agrupació l’afany principal de la qual era la defensa de la llengua i la col·laboració dels diversos territoris de parla catalana, tot creant-se una secció valenciana el 1918, que treballarà per la promoció escolar i l’ús efectiu de l’idioma. 

Miquel Duran, després de l’estiu de 1916, s’incorporava a La Publicidad, de marcada tendència aliadòfila. Com els redactors no solien signar els articles, no és fàcil saber quins foren els seus àmbits de treball. Sembla que fou un periodista de carrer, amb atenció a la política, però faria una mica de tot. Els articles signats ens consignen que va escriure sobre la unitat de la llengua, sobre el règim jurídic mallorquí, crítica teatral i algun reportatge sobre la vida barcelonina i feu entrevistes. Ell cobria la notícia de les reivindicacions autonomistes del desembre de 1918 i denunciava les atrocitats de les forces públiques dels dies 13 i 14. Un escalfaria les orelles dels militars i l’altre els trauria de polleguera. El dia 15 el detenien. El periodista havia qualificat les forces de l’ordre com «los bárbaros de González Rothwos», el governador civil de Barcelona, i les seues accions com a «innobles tareas». Passà tres nits a la presó. Ser periodista en aquells temps no era cap ganga. El consell de guerra del 16 d’abril de 1919 el condemna por «un delito de injurias al Ejército cometido por medio de la prensa» a «la pena de seis meses y un día de prisión correccional». El periodista davant tanta hospitalitat immerescuda preferí establir-se a París. 

En la seua estança parisenca -de maig a desembre d’aquell any, quan fou indultat- confeccionà una trentena d’articles que li reportarien un prestigi. Tocà el tema polític (la capitulació d’Alemanya, la firma de la pau de França amb Alemanya, l’homenatge al morts) i l’ambient del carrer (les restriccions de tota mena i la vida diària, els conflictes socials, la situació de la dona en la França de postguerra i les reticències dels polítics a concedir-li el vot, el museu Rodin, les carreres de cavalls...).  Les cròniques tenen interés perquè explica el clima de postguerra a partir del que veu i de les experiències i anècdotes que li conten. El periodista és testimoni i participa en allò que conta, fet que fa molt viu el relat. Una de les anècdotes reportades relata que l’atzar el dugué a dinar al restaurant i al seient on menjava Trotski. 

El periodista destaca el protagonisme de la dona, que gràcies a la seua importància en temps de guerra, demana el vot i un paper nou i més digne en la postguerra. El periodista observa que algunes dones s’han tallat els cabells i s’han llevat les arracades i diu:  «La mujer francesa de 1919 está por completo emancipada y no necesita llevar en el cuerpo los signos de la esclavitud». I conclou el tema amb les paraules d’una dona: «Antes de la guerra nosotras llevábamos los pendientes en las orejas, pero moralmente colgaban de la nariz». No hi calen comentaris.

Aquest periodisme, fet sovint a peu de carrer, busca, per una banda la informació el més precisa i veraç possible, però alhora una crònica, que a través del fet divers, reflectisca les palpitacions del moment, ja siga a través d’un esdeveniment, d’una anècdota o una vivència, filtrat sovint amb una punta d’ironia, ja siga de l’informant o seu, que permeta marcar un distanciament i alhora aportar-hi vivesa. Aquest periodisme, que combina un llenguatge directe, concís, ara costumisme, adés mundanitat; ara l’interviu, adés l’observació directa, era un dels signes de la modernització que vivia el periodisme a Barcelona, encapçalada per Gaziel, Eugeni Xammar i Josep Pla.

El consell de guerra va suposar un viratge en l’orientació periodística de Miquel Duran, com ho testimonien els articles de Las Provincias; dirigits, ara,  sobretot al reportatge cultural -el teatre, el cinema i les arts plàstiques-, a la vida quotidiana i notícies mundanes i frívoles. 

La tornada de Miquel Duran a Barcelona coincideix, si fa no fa, amb els inicis dels problemes de La Publicidad, i al periòdic li toca fer la viu-viu. El rotatiu, per davall, pateix les pressions dels anarquistes per controlar la informació i, per dalt, sent la crisi progressiva de la naviliera que el finança. Primer, com a cap de redacció i ,després, com a director, a causa del decés de Roman Jorí, l’octubre de 1921, al periodista valencià li tocà ballar amb la més lletja. Hagué de veure com el diari queia en mans de la Federació Patronal abans d’acabar l’any. La patronal, amb l’aquiescència de les autoritats, emprava mètodes violents per combatre les reivindicacions obreres. Duran i Tortajada encara aguantà una mica, però acabà abandonant el periòdic. Després, mentre mantenia la corresponsalia amb El Sol i reprenia la col·laboració amb Las Provincias, va haver de fer feines editorials. 

La implicació en el periodisme no suposava una renuncia a la creació. Encara que la recepció d’Himnes & poemes(1916) no va ser bona, continuà el seu camí i presentà, sense èxit, als Jocs Florals de Barcelona de 1920 Lloança del voluntari català i Cançons valencianes. Del pla, de la muntanya i del mar. Pel seu allunyament de l’estètica noucentista, el llibre va ser considerat com una cuada de la l’estètica renaixentista a causa del seu patriotisme. El patriotisme líric no era una cosa de ressagats. La poesia de l’època, inclosa la noucentista, en va plena. És obvi que el nostre poeta no volia ser cap model d’avantguarda. Ara, el seu nacionalisme, el vers lliure i el prosaisme d’alguns poemes tenen poc de renaixentista. Les proses poètiques i la visió de futur del «Cant a la unitat de la raça» tenen ressonàncies maragallanes, però el to bíblic i l’ascensió i resurrecció final són també una picada d’ull a l’ascensió i ressurecció de La Ben Plantada de Xenius. 

Siga per l’escassa acceptació de la seua lírica o siga pels altres estímuls, Miquel Duran, amb el canvi de dècada, eixampla el registre literari. Abans, però, seria convenient fer un aclariment sobre les seues preferències literàries. El 1929 Miquel Duran, participava, com a polemista irredempt que podia ser, a la premsa valenciana en un debat sobre la conveniència o no de la introducció les avantguardes en la literatura valenciana. La seua postura fou dura contra les avantguardes, sobretot contra Marinetti. Això ens ha dut a pensar que era un home d’idees estètiques molt conservadores. Ho seria, però no tant com sembla a primera vista. En un article a la premsa valenciana de 1920, al costat de Verdaguer, Maragall i Carner, a qui considera l’introductor de la modernitat per l’exuberància expressiva de primer ordre del seus versos, Miquel Duran manifesta el seu entusiasme per Joaquim Folguera i pels darrers llibres avantguardistes de J. M. Junoy i J. Salvat-Papasseit. Es presenta com un defensor del cal·ligrama, perquè, fent seus uns mots d’Apollinaire, afirma que no són un truc, «sinó el fruto d’un autèntica inspiración, a la vez lírica y plástica». Per aquest motiu el seu conegut cal·ligrama en defensa dels aviadors republicans no és cap canvi de gust, sinó l’expressió d’un passió antiga. 

Déiem que eixampla el ventall literàri: assaja l’escriptura teatral. Segons escriu ell mateix el 1923 a Las Provincias, vol fer un teatre valencià nou -encara que no l’estrene a València- que anomena, «teatre sintètic» i aspira a «despertar en el público la emoción teatral, sintetizando la acción y el dialogo y simplificando el decorado y la representación, esto último teniendo por norma la nueva visión de arte que los bailes rusos han aportado a la escena». El seu teatre es mou en dues línies. Una lírica, amb motius valencians, on s’agermanen la cançó popular i la dansa. Amb el seu germà i música de Manuel Palau, escrigué La dansa més bella, que segurament es va estrenar al Teatro Lírico de Barcelona. Es conserven els dibuixos, fets per Ernest Guasp, dels figurins. L’altra línia gira al voltant de la comèdia. En aquell moment ja tenia escrita Els lladres i l’amor, representada al Romea el 1926. És un defensor del teatre bufonesc, satíric.

Tot apunta que Miquel Duran i Tortajada era un escriptor flexible, capaç d’emprar diversos gèneres i registres literaris que reflecteixen la diversitat dels seus interessos i objectius, un dels quals és atraure un lector popular. No podem oblidar que la literatura i el teatre catalans són una literatura a la crida i cerca d’un públic ampli i plural.

A finals de maig de 1924, Miquel Duran  el periodista s’incorpora a La Veu de Catalunya i hi romandrà fins a primeries de 1933. S’hi estrenà amb un sobrenom cridaner i batallador, Martí Martell, el més constant i conegut dels seus àlies. El nom real el reservarà per als contes, algunes entrevistes i part dels reportatges valencians. A partir de la publicació Cançons valencianes (1929) usarà de vegades el nom Miquel Duran de València, de ressonàncies trobadoresques. Entre el 1929 i el 1930 farà servir el pseudònim d’ Antoni Madroñal Riera per als articles breus relacionats amb València. 

Des dels seus inicis en el periòdic de la Lliga Regionalista combina les  sèries «Reportatges barcelonins» i «Reportatges retrospectius», dedicades a les tradicions, als carrers, barris i vida diària, amb especial atenció als mitjans de transport i al trànsit rodat, que en aquell moment era el caos personificat, per un cantó, i als costums i formes de vida dels barcelonins d’anys enrere, bàsicament del segle XIX, de l’altre. Miquel Duran és un periodista obsedit per la precisió i per la documentació. En els seus articles poden aparéixer el nombre misses celebrades i rosaris resats al monestir de Montserrat; les tones produïdes en productes agrícoles, el que representa el comerç de la taronja en el mercat interior de l’estat i en l’exterior; taules estadístiques relacionades amb la temperatura o amb la loteria; els bitllets expedits ens mitjans de transports en un període determinat. En aquest sentit, cal dir que en alguns articles l’opinió del periodista es redueix al mínim, ja que l’escrit és un seguit de cites i arguments, perquè el periodista deixa la paraula als experts. En alguns casos, el seus articles es decanten pel costat anecdòtic i pintoresc, filtrat per una mirada humorística pròxima a L’Esquella de la Torratxa o El borinot, basat en ocasions en escenes breus o apunts de diàlegs. Aquesta mena d’informació forma  part de la cultura de les tertúlies d’entreguerres, que en més d’una ocasió alimenta la premsa i la literatura catalanes. 

El periodista valencià destaca en l’àmbit de l’interviu o el reportatge a partir d’una entrevista. I com en el  periodisme la novetat o l’inesperat és part de la notícia el nostre escriptor en va celebrar centenars i «de tot tipus  i maneres: per telèfon, per T. S. F., de paraula -de vegades no molt clara-, per senyes -amb uns muts-; cantant -amb un tartamut-, i a crits -amb els sords-; a domicili, al carrer, al cafè, al tramvia, al tren, als vaixells, en auto -en marxa- i en avió -aturat a terra, puix aturat a l'aire deu ésser un xic perillós.» Hi caldria afegir l’interviu exprés i per correspondència.  La sèrie d’entrevistes que va tenir més repercussió, perquè eren extenses i gravitaven al votant de la trajectòria i personalitat d’una figura representativa, va ser «Les coses i els homes de Catalunya», centrada en escriptors, artistes plàstics, músics. En destaquen les dedicades a Apel·les Mestres, Pau Casals, Francesc Pujol i el Palau de la Música, Josep Clarà, Pompeu Fabra i Joaquim Sunyer. També resulten força interessants, algunes més breus, amb una caracterització dels personatges molt encertada i divertida, com ara les dedicades a Lluís Bagaria, Ismael Smith, Pau Gargallo o Millàs-Raurell.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    

En aquesta corda també té molta gràcia la dedicada al Pompeu Fabra tennista. Amb el temps guanyen terreny els reportatges temàtics a partir d’un expert. En podem esmentar les dedicades a les millores mèdiques i els hospitals, la crisi de diversos rams de la indústria, al conflicte del taxi. A les qüestions de pes sol fer-ne un seguiment per diversos reportatges per tal de veure’n punts de vista diferents o els diversos aspectes implicats. 

L’interés de Miquel Duran per la renovació periodística és percep en la integració de tons i registres. Així, per exemple, en una entrevista diversos dramaturgs sobre si han de parlar o no al final de les estrenes se serveix una estructura teatral o dialoga amb personatges inanimats com els gegants de la processó del Corpus i escultures públiques per tal d’explicar-ne la història i singularitat de la festa o el seu estat de conservació, respectivament. En la visita a Barcelona el 1928 de Marinetti parodia l’estil dels manifestos avantguardistes per explicar els seus objectius de l’escriptor italià en les diverses arts. En una altra ocasió per visualitzar el desgavell dels carrers de Barcelona i els problemes que genera als vianants a causa de les obres compara travessar les Rambles amb una excursió alpinista.

Un altre dels punts d’atenció del periodista va ser el País Valencià, sobretot la ciutat de València. En va escriure més d’un centenar d’articles. En destaquen les entrevistes al campaner del Micalet, a Ignasi Villalonga -en aquell moment president de la Cambra de Comerç-, Eduard López Chavarri i Josep Benlliure, i els articles dedicats a les festes (falles, fira de juliol, Sant Dionís), el tema de la llengua, les reivindicacions autonomistes, viatges per diverses comarques o pobles. La imatge que oferí del País Valencià era positiva: un poble dinàmic, en un procés econòmic i social creixent i modernitzador. En una entrevista a Goerlich amb motiu del pla urbanístic de la ciutat de València, el caracteritza com un model encertat, perquè combina la conservació de la cara històrica de la ciutat amb una concepció modernitzadora. Un altre dels aspectes que subratlla el nostre escriptor és una visió integradora entre Catalunya, Mallorca i València en  l’aspecte econòmic, com ara en els mitjans de transport i en el turisme. L’interés de La Veu de Catalunyapel país tingué un gest revelador: el 1930 amb motiu que l’Exposició de Barcelona dedicà una setmana a València el periòdic hi dedicà un suplement especial de 20 pàgines.  

Una de les prioritats d’un periodista defensor de la cultura pròpia és la creació de memòria col·lectiva. Miquel Duran ho farà per dues vies: una, la crònica dels costums i tradicions, del carrer, de les vides anònimes, i l’altra, a través de les entrevistes i reportatges dedicats a personatges rellevants, perquè és de gran transcendència, segons Josep Pla, «recordar el que alguns homes -és a dir, el poble- han fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits.» Dins d’aquest dinàmica, tenen un sentit estratègic els reportatges històrics o retrospectius, ja que permet veure els canvis i com les singularitats es mantenen, s’adapten o es perden al pas del temps. 

Pel que fa a la creació literària, el periodista valencià no va deixar d’escriure poesia, va publicar sis contes, en la línia irònica de Joan Sacs i Ramon Raventós, i estrenà diverses obres teatrals: Do’m el teu promés (representada en castellà amb el títol de Préstame tu novio) i Les dones són el dimoni, escrites amb el germà. El seu èxit més rotund fou Parents, amics i coneguts, estrenada  el 3 de març de1930 als Novetats. És una comèdia satírica, de quatre actes, que gira al voltant del fingiment de la mort d'un astrònom il·lustre i ric, qui presencia com els parents s’espellen els uns als altres per tal de repartir-se l’herència. Sentirà insídies i elogis de tota mena. I assistirem a la paròdia d’una tòrrida sessió necrològica i de l’actuació d’un poeta avantguardista. Després escrigué la Ràdio, una altra comèdia satírica en dos actes. Que conté tres tipus de personatges: els de la comèdia, una mica grotescos; els artistes de la ràdio i uns aparells (la ràdio, els altaveus, la gramola, els timbres, el gramòfon, el telèfon), que també tenen veu. La recepció en va ser calamitosa a causa  de la  tensió explicable del dia de l’estrena, el 14 d’abril de 1931. Dia tràgic per a un republicà, atés que va ser el final de la seua trajectòria teatral a Barcelona.

Després, escrites amb el germà, estrenà a València tres obres. No és fàcil parlar del teatre Miquel Duran, perquè, tret d’Els lladres i l’amor, roman inèdit. Ara sabem que no s’ha perdut tot. En aquest moment, entre dues biblioteques i un particular, hem pogut localitzar manuscrits de tres obres i guions d’unes altres. Això permetrà en un futur conéixer el seu univers de comediògraf.  

Entre 1927 a 1930 Miquel Duran dirigeix la col·lecció Europa de l’Editorial Mentora, relacionada amb l’Editorial Juventud. L’objectiu era publicar novel·les en català dirigides a un públic popular. Repesca obres de Prudenci Bertrana i Pous i Pagès, publica traduccions d’obres populars del moment, entre elles les seues traduccions de La barraca i Flor de maig, de Blasco Ibáñez. A més, a L’Abella d’or, de la impremta Altés, coordinaria, amb quasi tota seguretat, dos volumets dedicats a les falles i a València el 1930 i 1931. 

El 1933, per raons professionals i familiars, retorna a València. En aquell moment o més tard, Miquel Duran s’incorporava com a tècnic de premsa a l’Hemeroteca  Municipal. Al germà Enric, regidor de l’Ajuntament de València i president de la Comissió de Monuments, Arxius, Biblioteques i Museus,  li vindria bé el seu fitxatge: era un escriptor amb capacitat organitzativa i posseïa coneixements importants en el terreny de la premsa, en el món editorial i de la cultura en general. De fet, dos dels seus llibres estan lligats amb la política cultural de l’Ajuntament: La personalitat valenciana en el Museu de la ciutat (1935) és, entre altres coses, una guia del museu històric de la ciutat, i Elogio del libro (1935), exemplifica i explica la política municipal en l’àmbit del llibre. 

El nostre escriptor no podia viure al marge de la premsa. Entre 1933 i 1934 col·labora a El Pueblo -que abandonà per la deriva dretana del diari-, on escrigué una trentena d’articles, alguns ja publicats a Barcelona. És de remarcar la sèrie dedicada al Blasco Ibáñez com a predecessor i impulsor de la segona República. Una anècdota a remarcar és que en un número especial de falles escriu sis articles, signats de diverses maneres: amb el seu nom complet, amb els pseudònims de Martí Martell i Drac-Alat -utilitzat entre 1906 i 1907-, amb les inicials M.D. -sobre aviació-, un amb la lletra X i dos sense signar. Els dos darrers articles publicats al diari blasquista són ben interessants: un, és un elogi de la política, on defensa, entre altres coses, una visió aristotèlica de la política, basada en la realitat, enfront de l’idealisme platònic; l’altre, repassa la importància de la Universitat i dels estudiants en l’evolució de les idees i de la transformació social. 

El 1934 va impulsar La República de les Lletres, una revista d’alta qualitat i un projecte editorial ambiciós que la Guerra va frustrar.  A partir d’ací ja signarà de manera regular com a Miquel Duran de València. En el primer número va publicar l’article «Diversitat i esdevenidor. L’autonomia, la federació i la llibertat de les llengües en les constitucions polítiques d’Europa i Amèrica», reconvertit després en llibret amb el títol de Catalunya té raó. És un text al qual els historiadors han parat poca atenció, però al meu entendre té una significació destacada en la història del pensament polític valencià. Els diversos regionalismes reconeixien el dret a la diferència. La Dreta Regional el defensa sobre el paper, però en la pràctica n’ajornava sine die la reivindicació. A La Lliga Regionalista Catalana, encara que era proautonomista, la República -la democràcia d’aquells moments- se li travessava de totes totes. La tesi de l’escriptor valencià és que una democràcia ho serà d’una manera plena en la mesura que siga capaç de gestionar la diferència, el conflicte, en aquest cas territorial o identitari. És a dir, en la mesura que establisca alguna mena d’estructura federal a l’Estat espanyol. En el paper de Duran i Tortajada no trobarem un desplegament teòric, no és el seu objectiu; només aspira a exposar amb una prosa despullada, precisa, la pluralitat de situacions de coexistència de grups ètnics i culturals i la solució legal que en cada cas s’aplica.

Amb l’esclat de la guerra Miquel Duran va restar fidel a les seues idees: la defensa de la democràcia, d’una democràcia federal. Aquesta idea travessa el seu poemari Guerra, victòria, demà, de 1938. Abans, però, havia escrit en castellà el 1936 34, el dictador o el espejo, una farsa contra possibles dictadors europeus. Ens trobem amb un Chaplin abans d’El gran dictador. Desgraciadament s’ha perdut l’original, però se’n conserva un guió.         

Amb el règim dictatorial instaurat el 1939 i les camises blaves campejant per la ciutat, Miquel Duran tria el silenci com a creador, però no calla. Fins ara pensàvem que sobrevisqué només gràcies als quadres del seu cunyat, Antoni Fillol. Fa poc descobrirem que havia fet una versió infantil de Viaje de Gulliver als país de los enanos i Viaje de Gulliver als país de los gegantes (1942), de Jonatahan Swift, amb il·lustracions de Longoria, per a l’Editorial Maucci. Ara, gràcies a Ignacio Gómez Juan, besnét d’Antoni Fillol, sabem que escrigué tan com pogué per tal de sobreviure ell i la família, formada per la dona i la neboda, la filla del pintor, una dona viuda amb fills menuts. Per ara, sabem que el 1940 traduí i prologà Diálogos escolares, de Joan Lluís Vives, per a Maucci, i escrigué Cuentos del abuelito el 1943, per a l’Editorial Molino, i tres novel·letes blanques, Te lo debo todo, Sacrificio i El secreto, per a una editorial d’orientació popular, Guerri, de València. Els quatre llibres els publicà amb el pseudònim de Rosa María de la Hoz, el cognom de l’esposa. També escrigué, i cobrà, un San Vicente Ferrer i una Cuina valenciana per a l’Editorial Juventud, encara que no sabem si s’arribaren a publicar, perquè, ara per ara, no n’hem sabut trobar cap exemplar. 

Miquel Duran de València va faltar el 1947 i, per tant, mai no sabrem si haguera recuperat l’idioma propi com a llengua de creació quan va aparéixer, poc després, un valencianisme i una literatura en català amb una personalitat ben definida. En tot cas, l’home de lletres que va ser i la visió global que tenia del valencianisme van ser aspectes que respectaren i defensaren els escriptors que vingueren tot seguit. 

En els darrers temps, atzars diversos han posat davant nostre notícies noves sobre Miquel Duran i Tortajada, conegut també com a Miquel Duran de València, que avui voldríem compartir amb tots vostés. Va ser el poeta més conegut de la generació valenciana de 1909 i tot un referent literari i cívic per als escriptors valencians d’abans de la Guerra Civil. A més, va ser un periodista bastant conegut a Catalunya entre el 1910 i 1932. A banda del Diari de Sabadell, que encara no hem consultat, hem identificat com a seus més 800 articles. 

Miquel Duran i Tortajada, nascut a València el 1883, des de molt jove hagué de treballar. Ho hauria de fer amb el seu pare, que era agent comercial, segurament de fàbriques tèxtils de Sabadell, on alguns familiars tenien empreses. Amb tot, a casa hi hauria d’haver un clima d’inquietuds culturals i polítiques. La mare era mestra, encara que no exercia, i el pare era un lector consumat de premsa, sobretot catalana. Sembla que va un ser un dels fundadors de València Nova, creada a primeries del mes de desembre del 1904 per escriptors decebuts de Lo Rat Penat. Era una associació que volia desempallegar-se de les teranyines de Lo Rat Penat i hissava una voluntat més reivindicativa, si més no a partir del 1906. No fou l’únic de la família implicat en l’aventura valencianista. Hi eren també el seu pare, Miquel Duran i Armengol, que en fou president, i el seu germà Odó.