Set maneres de salvar l’ànima

Fins fa poc coneixíem l’escriptora Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) per la seua obra de teatre, Cavallers, i com a guanyadora l’any 2018 amb Centre comercial l’Oblit del Premi Algemesí de literatura infantil. També com a crítica literària, especialment a Caràcters. Fa uns mesos, però, va debutar en la ficció narrativa amb Cartilla de redención, una entrada forta, plena de fermesa i saviesa literàriaperquè Purificació Mascarell es revela ací com una escriptora de talent: minuciosa, inquisitiva, capaç de pegar-li la volta a les històries, i de passada, als lectors.

Cartilla de redención és un llibre format per set relats concebuts amb un estil propi i diferent cadascú però que, en ser llegits, deixen entendre allò que els ha fet caminar junts en aquell llibre —per cert, un volum acurat, amb un disseny cridaner, però elegant, que juga amb un efecte visual agradable amb els colors i la tipografia. Dit, això, i tornant als relats, diré que Mascarell aconsegueix sacsejar-te en cada peça d’aquest Cartilla i t’agafa de sorpresa ja des del començament de cada història. Sense adonar-te’n, quedes atrapada dins d’una teranyina de la qual no tens clar que vulgues deslliurar-te’n, malgrat els perills... I continua sorprenent-te amb les aparicions que ocorren al bell mig del relat —com ara en «La visita» o «Una historia inglesa», o amb uns finals que ho qüestionen i ho capgiren tot, com ocorre en «La córnea», “El patio” o «El alumno». I  aquesta capacitat d’introduir l’inesperat es descabdella, en tots els casos, dins d’una pulsió narrativa —molt estretament lligada a una tensió sexual—  i un pols vital i literari amb els personatges, però també amb els lectors. Un joc de forces que ajuda a mantenir la corda estirada fins al darrer moment, cada vegada més tensa, sense saber en quin moment algú l’afluixarà.

I tot això ve, a més, embolcallat d’una capacitat admirable per a recrear i detallar els ambients i els personatges: Puri Mascarell du els lectors al cor del lloc, allà on vol dur-los: siga un barri marginal amb pisos de protecció oficial, siga un apartament de luxe, un pis d’estudiants mig desballestat amb parets de gotelé i una olor forta, una mansió al mig de la ruralia anglesa, o un xalet a la serra, als afores de la ciutat. No sabrem mai quina ciutat, quins afores. Excepte la mansió anglesa, la resta de llocs estan situats en un espai indefinit, sense nom. Ja s’ho farà el lector. En tot cas, podem imaginar que llocs així existeixen en totes les ciutats, en totes les serres, perquè Mascarell, amb economia de detalls, rebla les descripcions, amb adjectius encertats, punyents, amb una ironia submergida darrere dels espais descrits, i de la fisonomia dels personatges, de com es mouen i parlen, res no és innocu, i sovint hi ha un retrat carregat de tintes: tintes socials i polítiques.

No importa tant allò que es conta  —que no és precisament anecdòtic en el cas de Puri Mascarell— sinó la manera de contar-ho. Per a aquesta escriptora, l’estil i el to són els que marquen la diferència: hi creu i ho practica. No debades, aquest llibre és un desplegament d’opcions, de maneres de contar i presentar una història: totes reeixides i impactants. Ni un sol relat et deixa indiferent.

Les escletxes, li les podeu buscar, si voleu, però al meu parer no li les trobareu perquè el llibre no en té, ni en té ni decau en cap moment: és un tot harmoniós, una bola de ferro llençada des d’un canó ben forjat: moltes hores de lectures, de reflexió, un coneixement profund i crític de la forma i el fons, dels mestres del relat. Perquè Puri Mascarell —professora de Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València—  es passa la vida entre literatures ben diverses. Voilà el resultat d’una lectora intel·ligent que, a més, té nervi i tremp narratiu. Esperem que no deixe d’escriure. I si pot ser en la nostra llengua, encara millor....

Així doncs, en Cartilla de redención sovint tot és perfecte fins que atzarosament deixa de ser-ho. I deixa de ser-ho prou sovint. I la línia, el llindar entre l’èxit i el fracàs es finíssima. I allò que sembla una vida rodona, una existència exemplar, passa a ser un malson, un infern: «todos vivimos en preacario equilibrio entre el abismo del fracaso, arrastrando el peso de la esperanza y de la culpa, en busca de una redención que nos permita seguir viviendo», escriu Puri Mascarell.

Un tema aquest que sobrevola la majoria de les històries de Cartilla de redención —i que m’ha evocat la pel·lícula recentment estrenada d’Icíar Bollaín, Maixabel— la redempció, la necessitat de ser perdonats. En la vida les persones busquen el perdó, la complicitat, un vist i plau per a continuar en vida... De vegades el pes d’allò fet o dit és una llosa que pot dur-nos a l’auto destrucció. Moltes persones desitjarien subvertir allò que han fet, perdonar-se elles mateixes. En aquest sentit, no és coincidència que les protagonistes dels relats siguen set dones, l’autora ha buscat fer palès els sentiments de culpa i de pecat, com una constant en la història de la humanitat, que les dones arrosseguen dins del patriarcat. Tanmateix, i com la mateixa Mascarell diu: “és una idea delirant i impossible la de documentar per mitjans tangibles un procés tan íntim com ara el penediment o la salvació”. Com ho fa Bollaín sobre la pantalla, i Mascarell sobre el paper, és art i un grau molt elevat de sensibilitat.

Cartilla de redención mostra el contrast entre dos mons diferents: un món construït sobre la cultura, l’estabilitat, l’equilibri, i un món on regna la sordidesa, en totes les seues modalitats: els barris marginals, els drogoaddictes, els presidiaris, els traficants. La hipocresia d’una institució com ara la Universitat, on els barons s’han imposat des de sempre, i la mirada d’home blanc, culte i respectat pesa, encara, i molt. Per això, Elena es jutjada pel seu comportament i per una elecció errònia, per la qual se li demana que mostre penediment, per part de tres companys de treball que la criden a l’ordre: «Los tres hombres la miran, esperan asentimiento, contricción. Elena no los ofrece. Pero si en este departamento ha habido hasta dos caso de acoso por parte de catedráticos a alumna. Acoso. Intimidación, violencia. Y se han tapado».

I tot això lligat amb la idea del poder: qui el té, qui l’exerceix, com i contra qui. El deler pel poder i els seus efectes són els fils que menen les titelles protagonistes d’alguns dels relats. El poder com a motor, força desbocada que passa per damunt de l’amor, del respecte, de la justícia. Relats com “El alumno” n’és un exemple, o “Una historia inglesa”. Com Mascarell ha dit en alguna ocasió: «estem totalment travessats per les dinàmiques de poder. I això ho he descobert a base d’estudiar i impartir molta docència sobre teoria del gènere i teoria feminista, però també ho podem extrapolar a la rasa, a la classe social…»

Davant d’aquest panorama, la cultura no és una salvació segura, també està plena de trampes, i llegir no ens fa indefectiblement millor persones: hi ha hagut veritables monstres de la humanitat que eren molt bons lectors.

Fins fa poc coneixíem l’escriptora Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) per la seua obra de teatre, Cavallers, i com a guanyadora l’any 2018 amb Centre comercial l’Oblit del Premi Algemesí de literatura infantil. També com a crítica literària, especialment a Caràcters. Fa uns mesos, però, va debutar en la ficció narrativa amb Cartilla de redención, una entrada forta, plena de fermesa i saviesa literàriaperquè Purificació Mascarell es revela ací com una escriptora de talent: minuciosa, inquisitiva, capaç de pegar-li la volta a les històries, i de passada, als lectors.

Cartilla de redención és un llibre format per set relats concebuts amb un estil propi i diferent cadascú però que, en ser llegits, deixen entendre allò que els ha fet caminar junts en aquell llibre —per cert, un volum acurat, amb un disseny cridaner, però elegant, que juga amb un efecte visual agradable amb els colors i la tipografia. Dit, això, i tornant als relats, diré que Mascarell aconsegueix sacsejar-te en cada peça d’aquest Cartilla i t’agafa de sorpresa ja des del començament de cada història. Sense adonar-te’n, quedes atrapada dins d’una teranyina de la qual no tens clar que vulgues deslliurar-te’n, malgrat els perills... I continua sorprenent-te amb les aparicions que ocorren al bell mig del relat —com ara en «La visita» o «Una historia inglesa», o amb uns finals que ho qüestionen i ho capgiren tot, com ocorre en «La córnea», “El patio” o «El alumno». I  aquesta capacitat d’introduir l’inesperat es descabdella, en tots els casos, dins d’una pulsió narrativa —molt estretament lligada a una tensió sexual—  i un pols vital i literari amb els personatges, però també amb els lectors. Un joc de forces que ajuda a mantenir la corda estirada fins al darrer moment, cada vegada més tensa, sense saber en quin moment algú l’afluixarà.