«L'energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma», i «la cabra tira a la muntanya». De la conjunció d'aquests dos principis físics inqüestionables sorgeix una pregunta. Aquest estiu en què la pandèmia ha desbaratat festes patronals, espectacles, viatges i tota mena de saraus de cap a cap del planeta, en què està dedicant la gent l’excedent d'energia? Sobtadament, les autoritats han perdut potestat en la gestió de l'oci a gran escala, els grans esdeveniments simbòlics que feien de vectors de socialització han desaparegut o s'han vist minimitzats. En absència de les habituals forces socioculturals que ens diuen com interactuar amb els nostres conciutadans, els individus s'han vist secularitzats en aquest terreny. Com que cap ens superior estructura el seu lleure, s'han vist abocats a autogestionar àmplies àrees de la seua conducta. Una gentada deambula confusa pels carrers. Es nota especialment en els municipis xicotets, on les regidories de festejos, sota les seues diverses i significatives denominacions —«cultura i festejos», «joventut i festejos», «educació i festejos», «festes i ocupació pública», «festes i desenvolupament local»— no havien deixat de créixer en grandària i importància al llarg dels darrers anys.
Encara que siga de manera conjuntural, l’absència de l'oci normativitzat, programat, la suspensió de l'heteronomia en l'àmbit de l'entreteniment multitudinari és una situació inèdita. Molts estàvem desitjant arribar-hi d'una manera gradual, però ha sobrevingut acompanyada d'un context eminentment coactiu. Por al contagi, obligació de portar màscara, distància de seguretat, limitació d'aforaments o de moviments… Amb aquestes restriccions, i en absència de vàlvules per a l'expansió en massa, la naturalesa de cada un emergeix a empentes i rodolons. El fet no hauria de ser necessàriament dolent. Grans talents de la literatura, l'art o la política, com Nelson Mandela, George Orwell o Frida Kalho, afloraren a l'empara de convalescències prolongades per malaltia o reclusions de tota mena. No haurien existit si les seues vides hagueren seguit la senda dissenyada per a una socialització convencional. S'estaran generant ara, silenciosament, personalitats extraordinàries que s'haurien perdut si no s’haguera produït la pandèmia? No ho sabrem fins passat un temps, si l'Apocalipsi imminent ens dóna el marge necessari.
De moment, i més que mai, ací cada u és cada u. En aquestes circumstàncies els veïns es veuen abocats a una convivència sense protocol, sense models homologats, abandonats i perduts en una societat oberta. I llavors es posa de manifest que allò que pareixia unir-nos, els rituals programats, en realitat ens ha anat desunint, perquè sense litúrgies tribals la nostra capacitat per a relacionar-nos responsablement i respectuosament es mostra molt escassa. És una cosa que es fa especialment palesa en les urbanitzacions de casetes unifamiliars que circumden els pobles de les àrees metropolitanes convertits avui en sagraris recòndits on es custodien les tradicions. El fet que en aquests xicotets inferns hi haja un tros de cel obert sobre cada u ja mena a molts a actuar com si estigueren enmig de la selva primigènia, i si alguna cosa queda clara ací és que, als humans, l'energia tendeix a escapar-se'ns majorment per la boca i per qualsevol altre apèndix susceptible de produir soroll. En aquestes zones limítrofes amb l’espai periurbà, l'increment, per part d'uns, d'una indiferència aguda cap a tot allò que queda fora del seu espai personal, suscita, per part d'altres, una intolerància reactiva que va emmagatzemant-se i agafant pressió a cada dia que passa.
El paio amb qui comparteixes el pati de darrere, on ell s'ha muntat un xiringuito de platja, ha redoblat el nombre de paelles, tertúlies i vetlades dipsòmanes fins a les tantes. Des d'allí escampa en bucle i als quatre vents els ecos de la seua existència i repeteix ad nauseam els seus acudits i les seues opinions polítiques, una tirallonga de consignes filtrades per la lent d'augment dels seus complexos. Així és com acabes desitjant que a un avió de càrrega se li escole un piano i li caiga al damunt amb poètica precisió. Però, com el piano no cau, busques refugi a l'altre costat de la casa i topes amb la xerrameca inclement de la veïna, que té l’insòlit poder de travessar el gruixut barandat que us separa. Intentes llegir, però les seues opinions sobre les metxes i l’allisat japonés s'entrecreuen amb el paràgraf d’Els dolors del món, de Schopenhauer, en què t'esforces a concentrar-te una vegada i una altra, i en les teues neurones es fa un d'aquests embolics que sol haver-hi en el calaix on guardes els cables i els carregadors de telèfon antics. I així, mentre tractes inútilment de dormir, en el tempestuós entreson et delectes imaginant que a la cacatua en qüestió li arranquen la llengua amb unes tenalles de ferrador roents, al so del Dies Irae en estricte gregorià.
No se t'acut eixir al balcó, perquè s'ha convertit en una llotja que dóna a la casa de davant. Allí es reuneix un grupet d’adolescents d’edat incerta que, segons sembla, no necessiten dormir en absolut. Han convertit aquesta casa en discoteca, sala de jocs i estrepitós temple d'enigmàtics rituals iniciàtics. Des d'allí reparteixen generosament entre el veïnat les seues rialletes, els seus espinguets, el seu privatiu argot d'estentòries inflexions, i, sobretot, la tosca, mecànica, monòtona, martiritzadora cadència de la música que consumeixen o, més ben dit, els consumeix. Pareix com si qualsevol forma de vida que caiga en el seu radi d'acció no tinguera una altra missió que participar passivament del seu sarau, que es mescla amb el que munten altres que també es creuen amb el dret a escampar la seua joia urbi et orbi: els que tenen fills petits i els que tenen gossos. Es tracta de dos col·lectius notòriament sociopàtics que comparteixen foscos i semblants patrons de comportament. No per casualitat passejar xiquets i gossos eren de les poques raons per les quals es podia eixir de casa durant la quarantena. De manera que hi ha estones en què et sembla estar vivint en una guarderia i hi ha altres en què pareix que t'han tancat en una gossera.
Els acabes maleint a tots, així com a la gent que es comunica esgaripant d'un costat a un altre del carrer, un antic vici que s'ha vist reforçat durant els mesos de distanciament forçós, o als que simplement hi passen conversant, però creuen que el seu poder de convicció rau en la potència amb què pronuncien les paraules, no en el significat que aquestes tenen ni en l'habilitat per a combinar-les, cosa que fan de qualsevol manera. I maleeixes també al paio de la moto, al de la Black & Decker i al xiquet de la pilota (sí, Serrat, que deixe de fotre una estoneta, va). Els maleeixes a tots mentre busques infructuosament on amagar-te. Maleeixes els seus xitxos, els seus clons, el seu bricolatge, els seus televisors permanentment encesos, el seu parloteig, el seu inexplicable i injustificadíssim exhibicionisme, aquests relats atapeïts de tòpics que es complauen a repetir a plena veu, el seu horror vacui, la seua necessitat de farcir amb música formulària tots els buits de la seua existència. Comences a pensar que el mite de Sodoma i Gomorra el va inventar un veí emprenyat, el va adornar amb la recerca de cinquanta homes bons que sabia que no trobaria, i ja sabem com va acabar allò, en una immensa pira que va posar fi a totes les barbacoes.
Res de tot això és nou ni extraordinari, però fins ahir mateix hi havia una sèrie d'activitats sancionades per l'autoritat que regulaven l'ús de l'energia humana no productiva. La gent tenia on esbravar-se i arribava regularment a casa desfogada, borratxa, cansada, saturada de soroll i enfitada de convivència superficial amb els seus afins. Aquests dies no, aquests dies s'avorreix, s'aboca a l'abisme de l'existència i hi ha fins i tot qui es descobreix a si mateix i té un esglai de collons. Potser aquest és l’origen dels udols esporàdics que sorgeixen dels adossats a qualsevol hora. El que podria ser una benedicció, la cancel·lació de ritus i costums, celebracions tradicionals, diversions puerils i espectacles alienants, com dure molt pot derivar en una tragèdia de proporcions bíbliques. Val més que tornen aviat el futbol, els bous al carrer, les festes en honor de Sant Roc, les romeries, els festivals, els quintos, els sopars d’entrepà, els concerts, les revetles i els viatges de baix cost a Praga o a les Cascades de l'Iguaçú, perquè aquesta situació inopinada, que podria ser una oportunitat per a refer les bases de la nostra convivència, pot acabar convertint-se en el principi de la fi de la civilització tal com la coneixem.
Al setembre farem recompte de danys.
«L'energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma», i «la cabra tira a la muntanya». De la conjunció d'aquests dos principis físics inqüestionables sorgeix una pregunta. Aquest estiu en què la pandèmia ha desbaratat festes patronals, espectacles, viatges i tota mena de saraus de cap a cap del planeta, en què està dedicant la gent l’excedent d'energia? Sobtadament, les autoritats han perdut potestat en la gestió de l'oci a gran escala, els grans esdeveniments simbòlics que feien de vectors de socialització han desaparegut o s'han vist minimitzats. En absència de les habituals forces socioculturals que ens diuen com interactuar amb els nostres conciutadans, els individus s'han vist secularitzats en aquest terreny. Com que cap ens superior estructura el seu lleure, s'han vist abocats a autogestionar àmplies àrees de la seua conducta. Una gentada deambula confusa pels carrers. Es nota especialment en els municipis xicotets, on les regidories de festejos, sota les seues diverses i significatives denominacions —«cultura i festejos», «joventut i festejos», «educació i festejos», «festes i ocupació pública», «festes i desenvolupament local»— no havien deixat de créixer en grandària i importància al llarg dels darrers anys.
Encara que siga de manera conjuntural, l’absència de l'oci normativitzat, programat, la suspensió de l'heteronomia en l'àmbit de l'entreteniment multitudinari és una situació inèdita. Molts estàvem desitjant arribar-hi d'una manera gradual, però ha sobrevingut acompanyada d'un context eminentment coactiu. Por al contagi, obligació de portar màscara, distància de seguretat, limitació d'aforaments o de moviments… Amb aquestes restriccions, i en absència de vàlvules per a l'expansió en massa, la naturalesa de cada un emergeix a empentes i rodolons. El fet no hauria de ser necessàriament dolent. Grans talents de la literatura, l'art o la política, com Nelson Mandela, George Orwell o Frida Kalho, afloraren a l'empara de convalescències prolongades per malaltia o reclusions de tota mena. No haurien existit si les seues vides hagueren seguit la senda dissenyada per a una socialització convencional. S'estaran generant ara, silenciosament, personalitats extraordinàries que s'haurien perdut si no s’haguera produït la pandèmia? No ho sabrem fins passat un temps, si l'Apocalipsi imminent ens dóna el marge necessari.