Hospital Clínic, València. És dilluns i corre el mes d'octubre de 2024. Arribe a l'habitació poc abans de les vuit, encara en penombra, creue unes paraules amb la cuidadora de nit i m’hi quede substituint-la. El meu malalt dorm, l'altre també, així com la seua acompanyant. L'habitació és doble i ens ha tocat la pitjor part. El lloc és xicotet, estem lluny de la finestra, arrimats al lavabo i separats dels altres per una cortina que ens priva de llum natural. A un costat i a l’altre del llit a penes hi ha espai perquè el personal sanitari accedisca al pacient, i la butaca que ens correspon està en una zona de pas perquè no cap en una altra banda. És el que hi ha, podria haver sigut al revés, així que assumisc la situació, m'assec i òbric el llibre disposat a passar el dia el millor que puga. Tot just acabe de reenganxar la lectura quan irrompen els del catering amb el desdejuni. I com si la furgaren amb un pal, la dona que estava al costat dormisquejant com una inofensiva crisàlide s'estira com una cobra i fa sonar la diana. La seua boca esdevé una cascada de subjectes, verbs i predicats, no sempre per aquest ordre. Desperta a l'altre ancià amb el maluc trencat que, com m’assabentaré de seguida, és el seu avi. Li anuncia el dia, li canta el menú, el commina a menjar, li diu quin temps fa, lloa —o li retrau, no queda molt clar— com ha dormit de bé… La seua veu és de les que van inspirar als inventors de la gaita.
Infermeres, infermers, auxiliars, zeladors i zeladores, metges, membres del servei de neteja entren i ixen complint diligentment amb les seues respectives comeses, i ella pregunta, informa, especula, sentencia. A falta de làmina d’aigua on emmirallar-se, es complau sentint l'eco de les seues paraules. I en això, entra una altra persona. És son pare, que ve a substituir-la. L'home fa una telefonada —imprescindible, imagine— per a anunciar a algú que ha arribat, i li diu a la filla que ja se’n pot anar. L'esperança s'instal·la en el meu cor. Però la jove diu que s’hi queda, que no té res millor a fer. Ella s’hi queda, l'esperança fuig. Arrepleguen les restes del desdejuni i algun dels dos —se m'escapa el detall— encén el televisor i sintonitza l'emissora que li ve de gust sense encomanar-se a cap sant. Ell encén també el mòbil per a veure el Gran Premi de Fórmula 1 amb l'altaveu posat. Mentrestant, l'altra no para de parlar. El seu discurs —és un dir— ho comprén tot, és cosmogònic, cosmològic, apodíctic, sincrètic i diarreic. Segur que la teoria del tot és allí, xifrada enmig d'aquesta logorrea. El meu malalt, nonagenari, també amb el maluc trencat, té la sort d'estar sord com una rella —no sé si tant; potser ho fingeix sàviament o resignadament—, però jo no puc deixar d'escoltar-los, ni puc llegir ni pensar en una altra cosa que a estrangular-los. L'altre malalt tampoc pot descansar. La neta ha determinat que no ha de dormir pel dia perquè, si no, no podrà fer-ho a la nit. Així que quan veu que el seu iaio tanca els ulls sota els efectes del paracetamol que li estan ficant en vena, ella pica de mans i fa un xisclet per a mantindre'l despert. A mi està a punt de rebentar-me l'artèria supratroclear, és a dir, aquestes venes d'aspecte sinistre que tenim en el front.
Així transcorre mig matí. I quan creia que estava arribant al límit del meu aguant, apareixen tres parents més, travessen la nostra zona i s'instal·len vora els finestrals. Segons vaig assabentant-me'n són la dona del malalt, un cunyat i una altra neta. Davant de tan nombrós auditori, la que exerceix de dominatrix familiar s’estarrufa i expandeix tota la seua ciència. Obliga el malalt perquè faça els seus exercicis de rehabilitació i li va donant ordres a plens pulmons. Rememore els temps en què hi havia un senyal de circulació que indicava la proximitat d'un hospital a fi que els automobilistes no feren sonar el clàxon, en què el repòs formava part de qualsevol tractament i la dolça imatge d'una infermera indicant silenci amb el dit sobre els llavis presidia els corredors. Ara les autoritats competents s’ufanegen de posar gratis, al servei de pacients i parents, televisió i wifi gratuïts —tots connectats al goter, a les ones i a la xarxa, tan important una cosa com les altres— i autoritzen l'ús de mòbils, aquesta bota malaia de cervells aliens. Segons pareix, també permeten la celebració de congressos en les habitacions. En pocs minuts, aquesta en concret s'ha convertit en un vagó de tercera dels anys cinquanta. Només falta la gallina dins de la cistella i el paio que va pels compartiments fent sortejos amb les cartes d’una baralla. No és l'hora de les visites, se suposa que allí només pot haver-hi un acompanyant per pacient i ells en sumen cinc, sis comptant el malalt. I per a dissipar prejudicis habituals, aclariré que no són d'ètnia gitana. Em debat entre cridar-los l'atenció o veure fins a on puc suportar. Al cap i a la fi, em dic pensant en el meu malalt, aquest té les orelles de suro, i a mi vindran a rescatar-me d'ací a unes poques hores. Encara que veure com es desplega tota aquesta grolleria al voltant d’una persona que està escurant els seus dies, encén la sang. Per tal d’evitar l'enfrontament directe, informe discretament en el taulell d'infermeria. Note incomoditat i impotència. Em queda clar que no faran res. Jo també opte per callar tot i saber que faig malament, que hauria de dir alguna cosa, no sols per mi, també per esperit cívic. No me'l trobe, me l'han capat.
El pitjor és que ells saben que estan donant pel ses, les nostres mirades ja s'han creuat diverses vegades i la meua és molt explícita, però no ho poden evitar. O potser no volen, aquesta és una sospita que creix en la meua ment torturada. M'esforce a convertir-me en el seu infern, tal com el defineix Sartre en Huis clos. Intente que es vegen reflectits en la meua mirada censuradora, que se senten vistos i jutjats, que senten vergonya, una mica de pudícia, que mostren un poc d’això que abans s'anomenava consideració. Però és en va, esquiven les espurnes dels meus ulls amb l'habilitat d'un cambrer veterà en un xiringuito de platja. Alguna cosa falla en la tesi del filòsof estràbic. Aquestes persones que tinc ací al costat, o no es veuen com jo les veig, o no poden evitar ser com són ni per un segon. O molt pitjor: no busquen la meua aprovació recuperant el decòrum, sinó incrementant el seu exhibicionisme. I em sembla descobrir, esmaperdut, que ho fan de bona fe, que no hi ha maldat, llevat que es puga parlar de maldat sense malícia, que considerem l’estupidesa una forma de dolenteria, cosa per la qual em decante. La vella batalla entre el civisme i la incivilitat, pense, es lliura ara mateix entre la compassió i un egocentrisme associat a una incultura sistèmica, entre una minvant intel·ligència emocional i una estultícia de porexpan. La meua estratègia està completament equivocada, jo estic equivocat i açò no té remei. El que hauria de fer és portar ací la resta de la meua família, uns quants amics i algun borratxo que trobe pel carrer, posar en el mòbil Youtube en mode aleatori, parlar com un gall de tot el que crec saber i d’allò que no tinc ni idea, a veure si l'encerte, i cridar a la Tuna compostel·lana per si em quede en blanc. Em promet a mi mateix que demà vindré preparat per a desplegar positivisme a mansalva.
Hospital Clínic, València. És dilluns i corre el mes d'octubre de 2024. Arribe a l'habitació poc abans de les vuit, encara en penombra, creue unes paraules amb la cuidadora de nit i m’hi quede substituint-la. El meu malalt dorm, l'altre també, així com la seua acompanyant. L'habitació és doble i ens ha tocat la pitjor part. El lloc és xicotet, estem lluny de la finestra, arrimats al lavabo i separats dels altres per una cortina que ens priva de llum natural. A un costat i a l’altre del llit a penes hi ha espai perquè el personal sanitari accedisca al pacient, i la butaca que ens correspon està en una zona de pas perquè no cap en una altra banda. És el que hi ha, podria haver sigut al revés, així que assumisc la situació, m'assec i òbric el llibre disposat a passar el dia el millor que puga. Tot just acabe de reenganxar la lectura quan irrompen els del catering amb el desdejuni. I com si la furgaren amb un pal, la dona que estava al costat dormisquejant com una inofensiva crisàlide s'estira com una cobra i fa sonar la diana. La seua boca esdevé una cascada de subjectes, verbs i predicats, no sempre per aquest ordre. Desperta a l'altre ancià amb el maluc trencat que, com m’assabentaré de seguida, és el seu avi. Li anuncia el dia, li canta el menú, el commina a menjar, li diu quin temps fa, lloa —o li retrau, no queda molt clar— com ha dormit de bé… La seua veu és de les que van inspirar als inventors de la gaita.
Infermeres, infermers, auxiliars, zeladors i zeladores, metges, membres del servei de neteja entren i ixen complint diligentment amb les seues respectives comeses, i ella pregunta, informa, especula, sentencia. A falta de làmina d’aigua on emmirallar-se, es complau sentint l'eco de les seues paraules. I en això, entra una altra persona. És son pare, que ve a substituir-la. L'home fa una telefonada —imprescindible, imagine— per a anunciar a algú que ha arribat, i li diu a la filla que ja se’n pot anar. L'esperança s'instal·la en el meu cor. Però la jove diu que s’hi queda, que no té res millor a fer. Ella s’hi queda, l'esperança fuig. Arrepleguen les restes del desdejuni i algun dels dos —se m'escapa el detall— encén el televisor i sintonitza l'emissora que li ve de gust sense encomanar-se a cap sant. Ell encén també el mòbil per a veure el Gran Premi de Fórmula 1 amb l'altaveu posat. Mentrestant, l'altra no para de parlar. El seu discurs —és un dir— ho comprén tot, és cosmogònic, cosmològic, apodíctic, sincrètic i diarreic. Segur que la teoria del tot és allí, xifrada enmig d'aquesta logorrea. El meu malalt, nonagenari, també amb el maluc trencat, té la sort d'estar sord com una rella —no sé si tant; potser ho fingeix sàviament o resignadament—, però jo no puc deixar d'escoltar-los, ni puc llegir ni pensar en una altra cosa que a estrangular-los. L'altre malalt tampoc pot descansar. La neta ha determinat que no ha de dormir pel dia perquè, si no, no podrà fer-ho a la nit. Així que quan veu que el seu iaio tanca els ulls sota els efectes del paracetamol que li estan ficant en vena, ella pica de mans i fa un xisclet per a mantindre'l despert. A mi està a punt de rebentar-me l'artèria supratroclear, és a dir, aquestes venes d'aspecte sinistre que tenim en el front.