L’error Gan Pàmpols

Amb la història que té aquest país de colps militars, intervencions de l’exèrcit en la vida civil i dictadures de generals (1923-1930 i 1939-1975, quasi mig segle XX), per no parlar del segle XIX, qualsevol participació dels militars en la política ha de ser sospesada amb gran deteniment. No deixa de ser problemàtica, i fins i tot causa alarma justificada. Sí, causa alarma social, i molta, el nomenament d’un tinent general -José Gan Pàmpols- com a vicepresident de la Generalitat Valenciana encarregat per Carlos Mazón, el desprestigiat Mazón, de la “reconstrucció”. Mazón, en comptes de fer nomenaments, hauria d’escoltar la veu del carrer, i dimitir i donar pas a un govern diferent, amb gran suport social, per a fer front a una tasca hercúlia de represa i prevenció. Mazón encara no ho sap, però va dimitir com a president quan va preferir anar-se’n de dinar el dia 29 de novembre en comptes d’estar on havia d’estar.

Perquè ara mateix està en risc  la represa de la vida normal a la qual tenen drets milers de persones i també l’activitat econòmica generadora de riquesa  (vides, iniciativa, llocs de treball, perspectives) d’una comarca clau i, per extensió, de tot el País. L’horitzó que tenim davant podria ser un empobriment vertical. Que no passarà, cal afegir de seguida. Però gràcies al Govern central, als ministres del tan atacat govern de Pedro Sánchez, a la mobilització de recursos públics, a l’ICO i altres organismes. Justament per això, perquè tothom sap que el remei, igual com vingueren les alarmes i les primeres ajudes, vindrà del govern central, els seus representants són atacats sense treva per tots els mitjans de la dreta i l’extrema dreta, mediàtica i política. És un fet que cal constatar igual com caldrà agrair, pel que fa a les tasques immediates de recuperació -enmig del desori d’una Generalitat absenti com a òrgan de direcció i coordinació-, l’esforç generós dels voluntaris i la solidaritat d’arreu.

El tinent general Gan Pàmpols és un militar prestigiós. Cal veure’n la biografia o el currículum. Un dels militars destacats de l’època democràtica, poliglota, avesat en missions exteriors, alt càrrec en l’estructura OTAN, de forta personalitat. Un militar que, encara que retirat, es deu al conjunt de la societat, de la qual emana i que el paga. No pot ser de part. El fet d’exercir un càrrec subordinat al malaurat Mazón és molt complicat, el cremarà, perquè no té consens social: està fora de lloc. La reconstrucció no és l’emergència. Per a l’emergència hi ha la UME, admirada i benvinguda. Per a la reconstrucció cal una altra cosa.

Militars com Gan Pàmpols, tot i que ja jubilats o més encara en la reserva, no deixen de ser militars, un actiu del conjunt social, i s’han de reservar, valga la redundància. Per a missions exteriors, per a la defensa del col·lectiu complex, pluricultural i multinacional, contradictori però arribat el cas no tant, que és Espanya.

La reconstrucció de les infraestructures, les vies de comunicació, les escoles, els negocis, les empreses, les cases i en general la vida dels ciutadans afectats per la DANA especialment a l’Horta Sud -un trencaclosques molt complex de pobles, urbanitzacions, polígons industrials, vials i línies de ferrocarril-  implica conjugar aspectes tècnics, polítics, administratius, jurídics, econòmics, humans, de relacions, de consensos... No és tasca per a un militar, que se suposa entrenat per a fer front a emergències i guerres en escenaris de blanc o negre. És més aviat una tasca de polítics, eminentment civil, de diàleg i mediació.

L'auto-colp de Carlos Mazón -com n’ha dit Francesc Arabí- nomenant un tinent-general vicepresident “per a la reconstrucció” demostra impotència, desídia i renúncia. La dreta, que ja no sap o no pot governar una situació dramàtica, sempre retorna. És l’etern retorn del mateix, diria Nietzsche, quan es sent desbordada. Un senyal pèssim, nefast. Apunta al fracàs de la política, i opta per l’antipolítica. No saben què fer i criden un militar que se suposa amb autoritat, operatiu, eficaç, imperatiu. Tot el que ells no saben. Però les receptes militars són per a uns altres moments d’excepció. El que ha fracassat amb la gestió de la DANA no és la política, sinó la política del PP, en la seua versió pitjor: la mala política...  ¿Com és que han posat de president de la Generalitat Valenciana un frívol inconsistent, avesat al tardeo? Un fracàs en tota regla del PP i de Núñez Feijóo, i -diguem-ho de passada- de les elits econòmiques i polítiques de València, que també es juguen molt per cooperació voluntària amb el desastre actual. No els salvarà la “manu militari”. Ni als uns ni als altres.