El seu fons amarg és inescrutable. Diuen que obeeix a algun trauma, segons la perspectiva sociològica, o a alguna tara emocional, segons la neurobiològica. En tot cas, en tots s’hi percep un rancor profundament arrelat que determina la seua conducta, per això se’ls hi diu també desgraciats en tota l'extensió polisèmica de la paraula. Són desgraciats que viuen per a fer desgraciats els altres, per a escampar desgràcia, la qual cosa, des d'una perspectiva zoològica, els fa predadors. Un està inclinat a pensar que tampoc ells són feliços, i probablement és així, però cal anar amb compte i sospesar bé quin és l’objecte de la nostra compassió abans de prodigar-la. Són la mala gent, gent menyspreable. Els mou la mala bava, un despit universal, una set cega de venjança, la crueltat, el sadisme i el plaer pervers que obtenen del dolor alié. La seua malícia sembla sorgir del no-res, d'un esborronador abisme sense fons que hi ha a l'interior d’aquests personatges. Però, independentment de quin siga el seu origen, és constitutiva, no és reactiva, no apareix com a resposta davant d’una agressió puntual, no cal que medie cap provocació i no s'aplaca mai. Si es tractara de maldat ocasional i passatgera, seria percebuda pels altres —per la seua part pensant— amb una certa comprensió, però no és el cas.
Són aquests que, quan a casa tocava desfer-se de la ventrada de gatets que no volia ningú, eren els que es presentaven voluntaris per a ofegar-los en la séquia. L'única empatia de la qual són capaços és la que els impulsa a ajuntar-se amb els de la seua casta per a fer tant de mal com poden, menats per una afinitat perversa i verinosa. Són els que des de molt joves fan colla per a fer bullying, mobbing i tota mena d'assetjaments, els que s'apunten als linxaments, els que gaudeixen sembrant zitzània en la vida real i fent el trol en les xarxes, els que es dediquen a sabotejar per pura diversió el treball dels altres, sobretot si aquest té un caràcter altruista. La seua presència es cotitza a l'alça tant en el món de la política com en el de l'empresa, allí on resideix la maldat estructural. S'han fet indispensables des que el transvasament de riquesa cap amunt ha esdevingut l'únic principi motor del sistema capitalista global, aquesta màquina escurabutxaques trucada. Segons l'últim informe d'Oxfam sobre desigualtat, en els últims quatre anys la riquesa conjunta de les cinc persones més acabalades del planeta ha augmentat a raó de catorze milions de dòlars per hora —assegureu-vos d'haver llegit bé; hi ha individus que guanyen més de dos milions cada hora que passa, desperts o dormint—, mentre que la riquesa que concentren prop de cinc mil milions d'éssers humans no ha deixat de minvar en proporció inversa. Això implica apoderar-se de tot el que tinga algun valor de canvi, saquejar el patrimoni col·lectiu, dificultar a la gent l'accés a la sanitat, l'educació o l'habitatge, privar-la de drets, reduir al mínim la seua retribució, retallar les seues expectatives, disminuir la seua qualitat de vida, portar-la a la misèria i eventualment, a la guerra. Malgrat la dosi ingent de demagògia utilitzada com a anestèsic, això no s'aconsegueix sense causar una gran quantitat de patiment, i en un context així, aquells que manquen d'escrúpols i de remordiments, aquells que no tenen problemes a passar dels gatets als cadells de pària i als vells amortitzats, tenen assegurada una bona ocupació.
Aquesta gent de mala entranya són amb freqüència la cara visible d’aquestes organitzacions, però, per molt notoris que siguen, no estan a dalt de la cadena tròfica, ni de bon tros. Com als gossos de presa, se'ls permet gaudir mentre acacen la peça; després li l'han d'entregar dòcilment a l'amo. Els recompensen amb unes bones xulles i, de tant en tant, algun premi inic, un diploma, una medalleta, però la seua motivació no és exactament, o no és només l'avarícia i l'ambició —la vanitat sí—, és una altra cosa, ells van darrere d'un plaer pervers que els embriaga i els porta a la bogeria. No poques vegades, i no per casualitat, rematen la faena amb un «Que es foten!» dirigit a les seues víctimes. És el seu particular gemec de gust enmig de l'èxtasi, de l'orgasme al qual arriben cada vegada que triomfa la seua malignitat. Portats per la seua ànsia, sempre s'apunten al que siga si comporta fotre algú. Si no foten algú, no són ningú. Foten, per tant existeixen. Suren en un mar d’odi. Si més enllà de la seua manifesta capacitat de fer mal semblen un poc obtusos és perquè ho són i ho saben, per això qualsevol cosa els ofén, perquè saben que, quasi amb tota seguretat, tenen sempre al davant algú més intel·ligent i millor que ells, i la seua reacció instintiva és destruir-lo. Menysprear-los és un error de conseqüències letals, i tractar de redimir-los és una tasca inútil, quan no suïcida. Allò desitjable fora acabar amb ells. I dic acabar en el mateix sentit que diem que fora desitjable acabar amb els pobres, que ningú em malinterprete. Però no és fàcil, a la història em remet. És difícil, cansat i perillós. Qualsevol persona decent dedica unes quantes hores al llarg de la seua vida a ordir utopies benintencionades en les quals aquests desgraciats i aquells als qui serveixen no tinguen cabuda. I de vegades sorgeixen d'ací iniciatives que quallen en una reforma mig decent, o fins i tot en una revolució, que sol ser una cosa esgotadora i bruta i no sempre dona els resultats desitjats. Però en la major part dels casos s'imposa la frustració.
És comprensible que molts acaben construint-se una llodriguera en què aquestes males bèsties no puguen entrar, no tant per a ignorar-les com per a esquivar-les. Xicotetes fortaleses on tancar-te amb la teua musiqueta, les teues pel·liculetes, els teus llibres i algun hobby més o menys extravagant i inofensiu. És el que aconsellen els psicòlegs, que, en general, de revolucionaris tenen poc, allunyar-se d'eixos desgraciats en comptes de fer-los front. Però cada vegada és més complicat. Ara mateix no hi ha món personal que siga hermètic. Tots són un colador. Pel cable o per les ones s’hi fiquen tota mena de facinerosos. I a ningú se li escapa que aconseguir aquesta invulnerabilitat és molt difícil en l'àmbit laboral i en tots aquells en els quals es donen relacions de poder perquè, per alguna raó, les males persones tendeixen a acaparar-ho. I per alguna raó més inescrutable encara, molts tendeixen a atorgar-li més poder amb el seu vot i amb un apostolat vehement i pertinaç. Tot això contribueix a generar un cercle viciós de conseqüències desastroses. La bona gent fuig de la mala gent, de tal manera que aquesta troba cada vegada més expedit el seu camí i va escalant cap als llocs més alts amb l'ajuda d’un creixent club de fans, una legió de malintencionats, de desorientats, de desesperats que començaren encimbellant els malvats i ara ja estan fent-ho amb els obertament dements. El més inquietat de l'assumpte és que, seguint aquest raonament, algú podria arribar a la conclusió que són precisament els mecanismes democràtics els que propicien l’auge de la mala gent, que el nostre sistema polític, igual que l'econòmic, és una màquina recreativa trucada. Si és així, i mentre siga així, ja podem donar-li al flipper amb ganes, que no guanyarem una miserable partida. I compte, perquè comencen a ser multitud els que, frustrats amb raó i educats en la cultura de l’usar i tirar, estan demanant no que revisen a fons i reparen la maquineta democràtica, sinó que els la canvien per una altra cosa diferent, no importa què. Ni s’ensumen com pot arribar a ser de diferent aquesta altra cosa.
El seu fons amarg és inescrutable. Diuen que obeeix a algun trauma, segons la perspectiva sociològica, o a alguna tara emocional, segons la neurobiològica. En tot cas, en tots s’hi percep un rancor profundament arrelat que determina la seua conducta, per això se’ls hi diu també desgraciats en tota l'extensió polisèmica de la paraula. Són desgraciats que viuen per a fer desgraciats els altres, per a escampar desgràcia, la qual cosa, des d'una perspectiva zoològica, els fa predadors. Un està inclinat a pensar que tampoc ells són feliços, i probablement és així, però cal anar amb compte i sospesar bé quin és l’objecte de la nostra compassió abans de prodigar-la. Són la mala gent, gent menyspreable. Els mou la mala bava, un despit universal, una set cega de venjança, la crueltat, el sadisme i el plaer pervers que obtenen del dolor alié. La seua malícia sembla sorgir del no-res, d'un esborronador abisme sense fons que hi ha a l'interior d’aquests personatges. Però, independentment de quin siga el seu origen, és constitutiva, no és reactiva, no apareix com a resposta davant d’una agressió puntual, no cal que medie cap provocació i no s'aplaca mai. Si es tractara de maldat ocasional i passatgera, seria percebuda pels altres —per la seua part pensant— amb una certa comprensió, però no és el cas.
Són aquests que, quan a casa tocava desfer-se de la ventrada de gatets que no volia ningú, eren els que es presentaven voluntaris per a ofegar-los en la séquia. L'única empatia de la qual són capaços és la que els impulsa a ajuntar-se amb els de la seua casta per a fer tant de mal com poden, menats per una afinitat perversa i verinosa. Són els que des de molt joves fan colla per a fer bullying, mobbing i tota mena d'assetjaments, els que s'apunten als linxaments, els que gaudeixen sembrant zitzània en la vida real i fent el trol en les xarxes, els que es dediquen a sabotejar per pura diversió el treball dels altres, sobretot si aquest té un caràcter altruista. La seua presència es cotitza a l'alça tant en el món de la política com en el de l'empresa, allí on resideix la maldat estructural. S'han fet indispensables des que el transvasament de riquesa cap amunt ha esdevingut l'únic principi motor del sistema capitalista global, aquesta màquina escurabutxaques trucada. Segons l'últim informe d'Oxfam sobre desigualtat, en els últims quatre anys la riquesa conjunta de les cinc persones més acabalades del planeta ha augmentat a raó de catorze milions de dòlars per hora —assegureu-vos d'haver llegit bé; hi ha individus que guanyen més de dos milions cada hora que passa, desperts o dormint—, mentre que la riquesa que concentren prop de cinc mil milions d'éssers humans no ha deixat de minvar en proporció inversa. Això implica apoderar-se de tot el que tinga algun valor de canvi, saquejar el patrimoni col·lectiu, dificultar a la gent l'accés a la sanitat, l'educació o l'habitatge, privar-la de drets, reduir al mínim la seua retribució, retallar les seues expectatives, disminuir la seua qualitat de vida, portar-la a la misèria i eventualment, a la guerra. Malgrat la dosi ingent de demagògia utilitzada com a anestèsic, això no s'aconsegueix sense causar una gran quantitat de patiment, i en un context així, aquells que manquen d'escrúpols i de remordiments, aquells que no tenen problemes a passar dels gatets als cadells de pària i als vells amortitzats, tenen assegurada una bona ocupació.