Camps o Fabra: una altra comparació odiosa

El debat està servit. En bona mesura es tracta d’una qüestió de gustos, com ara la predilecció per Messi o Ronaldo, pels Beatles o els Rolling Stones. L’examen objectiu de les dos figures presidencials es planteja molt més complexa. A més, la curta trajectòria d’Alberto Fabra al front del la Generalitat, fa semblar-ne la comparació una mica precipitada.

En qualsevol cas, el debat està sobre la taula, almenys entre els periodistes especialitzats, i a diferència dels que miren de ressaltar les bondats de futbolistes o grups musicals, este es planteja en termes negatius. Quin dels dos, Camps o Fabra, és pitjor?

A mi, presentat així, tal dilema em supera. A favor de Francisco Camps hi ha el fet que li caiguen millor els vestits amb jupetí pontifici o no, o que navegue amb més destresa per la retòrica abstracta i l’oratòria freudiana. És cert que Fabra no va rebre la gràcia de la paraula, però, després de l’enfit de grandiloqüència campsiana, tots vam agrair la tornada a la realitat que va suposar l’adveniment del successor, malgrat que les seues expressions s’acosten massa a les d’un informe redactat per un funcionari del govern civil d’una ciutat mitjana de províncies a propòsit d’una vaga de tramvies.

Algun preu havia de tindre substituir un president visionari, reencarnació de Jaume I i Sant Vicent Ferrer en forma de súper monjo-guerrer electiu, per un ésser burocràtic, orgull de sogres, cunyats i altres membres de la família política.

Una anàlisi més profunda de les virtuts i els defectes de l’un i l’altre ultrapassa les meues pretensions i capacitats. És per això que la comparació em resulta odiosa; perquè em trobe sense eines per tal d’elaborar-la amb mínim de rigor. Però, repetisc; el debat està servit i la taula parada. De moment em limite a demanar l’ajuda del públic i a introduir-hi un tercer comensal a mode d’Iniesta de la discòrdia. Ara sembla una mica oblidat, però, fou gènesi, alfa i origen de tantes glòries i flagels que ens ornen i afligeixen: Eduardo Zaplana Hernández-Soro.

El debat està servit. En bona mesura es tracta d’una qüestió de gustos, com ara la predilecció per Messi o Ronaldo, pels Beatles o els Rolling Stones. L’examen objectiu de les dos figures presidencials es planteja molt més complexa. A més, la curta trajectòria d’Alberto Fabra al front del la Generalitat, fa semblar-ne la comparació una mica precipitada.

En qualsevol cas, el debat està sobre la taula, almenys entre els periodistes especialitzats, i a diferència dels que miren de ressaltar les bondats de futbolistes o grups musicals, este es planteja en termes negatius. Quin dels dos, Camps o Fabra, és pitjor?