Ho sap la gent que em coneix: sóc de les que crec fermament que cal canviar coses al Bloc i a Compromís, però no per a eternitzar una manera de funcionar, sinó per a evitar les errades del passat.
No sóc ingènua. Quan vaig ser elegida Secretària d'Organització del BLOC i vaig posar-me a treballar per aplicar els canvis que va introduir l'últim Congrés sabia que no serien ben rebuts per tot el món. De fet, des de l’inici de la meua tasca ha hagut gent que ha qüestionat la meua faena, d’una manera legítima, evidentment. Com també és legítim posar en valor la tasca feta des de l’Àrea d’Organització de Compromís en el moment de màxima implantació territorial i institucional del valencianisme. Siga com siga, crec que l'anàlisi no ha de ser sobre les manies personals sinó sobre els fets.
I els fets demostren que el resultat de la negociació per a les eleccions generals no és el que volíem. Tres consultes i tres Consells Nacionals, i a la fi tot el procés ben poc satisfactori. Una consulta que donava el vist-i-plau a començar converses amb altres forces progressistes; una altra que apostava per presentar-nos en solitari com a Compromís (el mateix resultat que en la consulta de Gent de Compromís), i que justificava que els representants del BLOC abandonàrem les negociacions i rebutjàrem el protocol bilateral proposat pels nostres socis de coalició, que a més a més es van negar a fer un referèndum en l’àmbit de Compromís per desencallar la situació; un Consell Nacional convocat per nou comarques i un nou referèndum que apostava per una plataforma més ampla; unes negociacions a contra rellotge en el si de Compromís en les quals aconseguirem oferir un lloc d’eixida i visibilitat a Unitat Popular; i, a la fi, i quan aquesta oferta va ser rebutjada, l’aprovació en Consell Nacional d’un protocol que no agradava, davant la possibilitat d’un “no” amb conseqüències molt greus per al nostre projecte polític.
He de confessar que van ser un dels moments més durs que recorde en la meua vida com a militant del valencianisme. Vaig sentir impotència de vore com no havíem pogut fer realitat la primera de les opcions de la militància però tampoc havíem pogut aconseguir la segona.
Però vos mentiria si diguera que era la primera vegada que he tingut eixa sensació en la qual de vegades no som capaços de plantejar les veritables preguntes ni fer realitat les possibles respostes.
El mateix vaig sentir quan després d'un procés de participació comarcal vàrem enllestir un Reglament global de primàries sense quotes en la comissió tècnica. Les executives dels partits (també la del BLOC) va decidir suspendre el nostre treball i negociar un reglament per a cada elecció. Amb la meua abstenció, i la d'altres companys, es van anar aprovant reglaments molt diferents al que volia la major part de la militància. Moltes quotes a canvi de llocs (també per al BLOC) que semblaven pensats amb nom i cognom. En eixe moment, algunes de les dimissions de hui eren entusiastes vots a favor.
Però no van ser els únics moments. ¿Vàrem poder decidir sobre la concurrència amb Equo en les generals de 2011 en la primera candidatura de Baldo? ¿En 2014 vàrem poder elegir entre diferents plataformes o vàrem haver d'assumir com a única la que finalment va dur a Jordi Sebastià al Parlament Europeu? ¿Quina sensació vàrem tindre quan es va aprovar l'últim reglament de primàries?
Si atenem als fets, no és difícil pensar que, amb diferents protagonistes, amb diferents enfocaments, amb diferents plantejaments... el resultat ha sigut el mateix. El malestar s'ha acumulat i hui estem on estem. I el moment ens exigeix responsabilitat, però també decisions encertades que vagen a l'arrel del problema que arrosseguem, no des de fa 3 mesos, sinó des de fa 4 anys.
Per això, immediatament després de conéixer el resultat de l'última votació del Consell Nacional vaig proposar a Enric Morera i a l'Executiva que, en passar les eleccions, ens posem a organitzar un Congrés del BLOC potent. Un Congrés precedit d'un ampli debat, on totes i tots, comarca a comarca, ciutat a ciutat, puguem refundar el nostre partit i armar-lo amb idees i estratègies que situen el valencianisme, la transformació social, l'ecologisme i la regeneració democràtica en el centre del nostre projecte polític, com a via per a millorar la qualitat de vida dels valencians i les valencianes.
Este Congrés del BLOC no lleva que insistim en la proposta que els companys Ferri, Marzà i Ballesteros van impulsar en 2014 sobre la celebració d'un Congrés constituent de Compromís. De fet, són dos processos que poden i han d'anar de la mà, amb l'espenta de la gent de base que vol canviar les coses de forma transversal, des del debat constructiu i l'estima pel projecte.
Sóc de les que pensa que no podem entendre el futur del BLOC si no és obrint l'organització a totes les persones compromeses amb el País Valencià. Sense anar més lluny, els nostre joves van fer una aposta valenta en el seu Congrés de 2014 que hui els dona resultats. No crec en els projectes que es fan més xicotets buscant la puresa, sinó aquells que aposten per sumar buscant incidir en la societat, sense perdre, mai, la coherència ni deixar de banda allò que som. No crec en els projectes que van tocant la porta de la gran patronal, sinó en aquell que xafa carrer al costat dels que més pateixen.
Este és el procés que espere que celebrarem. N'hi havia altres veus que pretenien realitzar un Congrés de forma extraordinària, el més ràpid possible. Un Congrés que podia haver canviat alguna cosa, però amb el qual allò fonamental hauria continuat igual. Crec que no és el que necessitem.
Per això, en el primer Consell Nacional després d'eleccions convocarem eixe Congrés potent precedit d'un gran procés participatiu. Posarem en marxa eixe Congrés que necessitem per a cohesionar, enfortir i refundar el BLOC. Però hem de tindre clar que este debat l'hem de tindre quan toca: després d'unes eleccions crucials per al nostre país.
Des d'ara i fins el 20 de desembre, els homes i les dones que ens estimem la nostra terra tenim un que treballar amb força per a que Joan Baldoví, i tots els candidats i candidates arriben al Congrés dels Diputats i puguen continuar representant un poble que s'alça i vol viure amb dignitat.
És legítim dimitir de càrrecs. Ho respecte. Però el que no podem fer mai és dimitir del nostre compromís amb el País. I ara, el país ens necessita.
No li donarem l'esquena. A la faena!