El ‘Cuéntalo’ de les dones sobre els escenaris: elles denuncien, ells encobreixen

Des de fa uns mesos, especialment amb el 8M i la sentència sobre el cas de La Manada, moltes dones han decidit trencar el silenci sobre abusos i assetjaments. Siga sota l’etiqueta ‘Cuéntalo’ o ‘Yo sí te creo’, una allau de denúncies ha inundat les xarxes socials. L’últim àmbit ha estat el de la música, en què uns quants cantants, alguns valencians, han estat assenyalats per haver assetjat dones i per tenir fixació a intentar ficar-se al llit amb xiques menors d’edat. 

Aquests cantants no se’ls acusa de violacions ni d’agressions físiques, sinó d’assetjar dones, comportar-se de manera poc correcta, d’intimidar xiques a les quals interpel·len, de no entendre quan estan sent molestos.

Un col·loqui sobre el patriarcat musical organitzat dimecres passat per la Diputació de València, una xarrada que buscava reivindicar les dones sobre els escenaris, també ha posat de manifest el rebuig d’unes pràctiques que fins ara han passat com a normals, habituals o quotidianes en esdeveniments musicals i festivals. Vegeu: que homes amb el poder que els confereix la fama i el fet d’estar damunt l’escenari ho utilitzen per a anar més enllà del que les dones que comparteixen espai amb ells volen.

Després de la projecció del documental Las que faltan, de la directora i vocalista del grup Mafalda, Vera Carrión, una taula redona composta per Laura Albert, de Fusa Activa; Claudia ‘Key Day’ Fernández, cantant, compositora, psicòloga i educadora; Vanessa Giner, component de Carraixet, presidenta del SIMUV i gestora cultural; i Estel Navarro, capdavanter de Candela Roots, es va sumar al debat sobre el poder dels homes sobre els escenaris en el pla laboral i què han de fer les dones per a combatre’l, moderat per la diputada provincial Isabel García.

Sense entrar a esmentar casos concrets, les artistes es van mostrar unànimes a condemnar el denunciat. “Quasi totes érem conscients de què passava, com en qualsevol àmbit masculinitzat”, va criticar Vera Carrión. Damunt els escenaris “es mesclen moltes relacions de poder”, a més, entre ells “es donen suport entre els amics”, assenyalava Laura Albert, que demanava deixar d’invisibilitzar l’abús psicològic i tractar-lo com una agressió. “Això serveix per a deixar de veure l’agressor com el que t’enxampa en un carreró” i entendre que hi ha molts tipus d’agressions en l’àmbit quotidià“, apuntava Carrión. Vanessa Giner afirmava que estava tan afectada que preferia no valorar-ho i Claudia Fernández, per acabar, considerava que ”l’ona de denúncies genera una reflexió en aquesta part privilegiada“ .

Patriarcat musical: ‘Las que faltan’

La gran crítica de les artistes en aquesta jornada va ser el tracte diferencial que se’ls dóna respecte dels homes. Invisibilització, paternalisme, reificació, condescendència... diferents peces del puzle de la discriminació. El documental Las que faltan, dirigit per la integrant de Mafalda, parla de ser dona cis i dona trans damunt els escenaris. Aquestes últimes, amb dificultats afegides, que troben traves fins i tot dins del moviment feminista. 

En el film itinerant, construït a força d’entrevistes de concert a concert, hi participen multitud de veus com Olatz Salvador, de Skakeitan; Anita Kuruba, de Canteca de Macao; Isa Casanova (La Otra), Tesa, The Sey Sisters, María Xosé Silvar (Sés) o Sara Hebe. Totes comparteixen experiències i crítiques a l’organització de festivals i esdeveniments musicals, a les quals enlletgeixen que no busquen la presència femenina en els cartells o en l’equip directiu. També que apel·len a l’excel·lència per a justificar aquesta bretxa, mentre que als homes se’ls permet ser mediocres. “És la nostra espasa de Dàmocles”, lamentaven en el col·loqui. “No hi ha dones vocalistes que canten malament” comentava una participant en la taula redona, mentre que a les veus masculines sí que se’ls busca espai.

“Els mitjans i les institucions s’obliden de nosaltres i només ens criden per al dia de la dona”, criticaven durant el debat. “Quan parlem de música en femení, sembla que la música en general siga d’homes i que això siga una mica de segona”, manifestava la integrant de Carraixet. Poc després, es va criticar que molts grups integrats exclusivament per homes es posaren “l’etiqueta de feministes i d’aliats” sense tenir en compte dones en el seu equip.

“Hi ha festivals de dones que trauen rèdit de la nostra discriminació”, va comentar la responsable de Fusa, que considerava que hi ha organitzadors que tracten aquests esdeveniments com la seua marca blanca, sense assumir un compromís vertader. Entre les solucions plantejades, hi ha la de la resposta col·lectiva: no actuar si no hi ha presència femenina i parlar amb els responsables de l’organització. La pregunta torna a ser aquesta: “Us heu preguntat mai per què no veiem dones als escenaris”.

Des de fa uns mesos, especialment amb el 8M i la sentència sobre el cas de La Manada, moltes dones han decidit trencar el silenci sobre abusos i assetjaments. Siga sota l’etiqueta ‘Cuéntalo’ o ‘Yo sí te creo’, una allau de denúncies ha inundat les xarxes socials. L’últim àmbit ha estat el de la música, en què uns quants cantants, alguns valencians, han estat assenyalats per haver assetjat dones i per tenir fixació a intentar ficar-se al llit amb xiques menors d’edat. 

Aquests cantants no se’ls acusa de violacions ni d’agressions físiques, sinó d’assetjar dones, comportar-se de manera poc correcta, d’intimidar xiques a les quals interpel·len, de no entendre quan estan sent molestos.