La fi del règim del PPCV?
Enfonsant-se i sense rumb. Titubejant i amb el vent en contra es troba el vaixell del Partit Popular a les aigües de la política valenciana. Una nau que va ser hegemònica i absoluta dominadora de l’oceà electoral del País Valencià i que ara es veu amenaçada per un cúmul de factors que apunten al seu naufragi als comicis del 2015.
La crisi econòmica, els nombrosos casos de corrupció que van sorgint de forma incessant, el balafiament de diners públics, una oposició política més activa i unes enquestes que apunten al desnonament del PPCV pels votants, són els símptomes clars de l’enderrocament d’una hegemonia política que dura 20 anys. Però, no tot està dit i els dirigents conservadors esperen que aquella força inexpugnable que els sondejos s’empenyen en apagar, encara continue viva.
No obstant això, sorgeix una pregunta amb una resposta complicada, polèmica i que reparteix responsabilitats tant al partit hegemònic popular, passant per la societat civil i l’empresariat i acabant pels partits de l’oposició. Per què s’ha mantingut al poder el PPCV durant aquests vint anys?
Les cendres de la Batalla de València
València, 1979. Violència, crispació i tensió política descontrolada als carrers. Aquest és el retrat de la Batalla de València, una pugna que va enfrontar la dreta més reaccionària que aglutinava a vells franquistes i als defensors del regionalisme bien entendido amb les forces, majoritàriament d’esquerra, que propugnaven un nacionalisme valencià i una autonomia sota les bases del pensador Joan Fuster. Conflicte que va crear ferides fins ara mai tancades a les distintes esquerres, uns nous símbols identitaris no reconeguts per l’oposició més nacionalista i les bases d’un discurs regionalista que van propiciar, entre altres factors, l’arribada del Partit Popular al poder.
Una lluita que va començar arran de l’escissió dels conservadors més radicals de la plataforma que el 1977 agrupava a tota la dreta valenciana. Un sector ultra que havia sigut apartat pels dirigents locals i estatals del principal partit de dretes –Unión de Centro Democrático-, a causa de l’adopció de postures liberals i reformistes pels quadres dirigents. Però, un fet, ho va canviar tot: el partit encapçalat per Adolfo Suárez va perdre les primeres eleccions democràtiques en 1977 al País Valencià després del període de la Transició.
A partir d’ací, Emilio Attard, pren el poder de la dreta valenciana, amb Manuel Brosseta i Fernando Abril Martorell de cervells de tota l’estratègia. D’altra banda, els expulsats, encapçalats per l’ex alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, funden en 1978 Unió Regional Valenciana (URV), el germen d’Unió Valenciana. Malgrat el malestar entre ambdós sectors, l’UCD per esmicolar l’hegemonia de l’esquerra valenciana i URV per la seua defensa d’un nacionalisme valencià allunyat de les tesis de Fuster, confluiran a la mateixa facció a la Batalla de València. L’estratègia és clara: ondejar la bandera de l’anticatalanisme. Els instruments també: els grups terroristes d’extrema dreta, el diari Las Provincias, el València C.F i el moviment faller.
Atacs per part de grups d’ultradreta com el GAV, crispació política i els mals ulls del PSOE estatal a què sorgirà un poderós nacionalisme valencià d’esquerra acabarà amb Abril Martorell, Attard i Alfonso Guerra dissenyant un Estatut d’Autonomia de segona, incloent-hi la franja blava a la quadribarrada i el nom de Comunitat Valenciana enlloc de País Valencià.
Malgrat les victòries obtingudes per part de les forces conservadores, l’esquerra personificada al PSPV-PSOE arrasava elecció rere elecció. No obstant això, les bases del discurs regionalista i de l’anticatalanisme estaven creades i el principal partit de l’esquerra després de la batalla “va pecar de por i complexos”, explica Francesc Arabí, periodista del diari Levante-EMV. En la mateixa línia, s’expressa Adolf Beltrán, cronista polític d’El País CV “l’esquerra va perdre la iniciativa al centrar-se en la gestió institucional i no hegemonitzar el País Valencià pel que fa al simbolisme”.
Davant la descomposició d’UCD pels conflictes interns, la dreta es va agrupar entorn a Alianza Popular -a partir de 1989 refundat com Partido Popular- i el regionalisme valencià es va reinventar amb molta força amb la formació d’Unió Valenciana, a càrrec dels membres més conservadors i anticatalanistes de l’antiga URV. Ambdues formacions concorrerien juntes a les primeres eleccions autonòmiques de l’any 1983, encara que ja no tornarien a reeditar el pacte en més eleccions, ja que AP es convertí en el partit més poderós a la dreta, sobretot al caliu del creixement que gaudia a la resta d'Espanya mentre que UV va anar aconseguint resultats considerables amb un discurs regionalista.
Zaplana, el comerciant
“S’estava construint una idea de què el PPCV era l’alternativa”, rebla Mireia Mollà, diputada autonòmica per Compromís. Amb aquesta sensació, el PSPV-PSOE es trobava desgastat pels nombrosos casos de corrupció a l’àmbit estatal, la pèrdua de l’Ajuntament de València i amb la campanya de Las Provincias carregant contra el Consell pel greuge que patien els valencians, tot amb el discurs anticatalanista de fons. “Madrid va ser Capital Europea de la Cultura, a Barcelona van acollir els Jocs Olímpics, a Sevilla l’Expo i ací encara estàvem connectats amb Madrid per una carretera nacional”, comenta Ignacio Blanco, diputat a les Corts Valencianes per Esquerra Unida, el discurs que es repetia aleshores.
Amb els socialistes sense projecte ni rumb, els valencians es sentiren infravalorats, mentre que el PPCV anava postulant-se com la força política que defensava millor els interessos dels valencians amb un discurs proper al regionalisme moderat. Sols faltava un comerciant per a què els electors compraren el discurs dels populars: Eduardo Zaplana.
Amb fama de carismàtic, el polític natural de Cartagena era la persona perfecta per vendre aquest discurs, malgrat els antecedents. Alcalde de Benidorm gràcies a la trànsfuga María Sánchez, qui va abandonar el grup socialista que contava amb 11 edils per votar a favor dels populars que tenien 10 regidors. A més, va estar a punt de no erigir-se com al comerciant del PP, sinó s’haveren anul•lat les cintes del Cas Naseiro que l’implicaven.
Zaplana, a causa de les bones relacions amb José María Aznar, qui era president nacional del PP des del 1990, i per la seua imatge de renovador, va aconseguir desbancar a Pedro Agramunt de la presidència del Partit Popular al País Valencià. Pas clau per a forjar la victòria dels conservadors.
Del “Pacte del Pollastre” a la construcció del règim
1995, eleccions autonòmiques. Les previsions es van acomplir: Zaplana aconsegueix la victòria amb 42 diputats front als 32 del PSPV-PSOE que encapçalava el fins aleshores president Joan Lerma. No obstant això, el PPCV es va veure obligat a pactar. Esquerra Unida aconseguia 10 diputats i un pacte entre els esquerrans i els socialistes podria governar el Consell de la Generalitat. Tot depenia del nou partit frontissa: Unió Valenciana, que amb un discurs regionalista i anticatalanista va traure 5 escons. Davant aquesta situació, es va produir el famós ‘pacto del pollo’ –conegut així perquè es va fer al despatx de l’empresari agroalimentari Federico Félix- entre el PPCV i UV.
A partir d’aquesta victòria, comença a construir-se l’hegemonia del PP al País Valencià. Una hegemonia basada en el lideratge de Zaplana i la presumpta renovació que dirigia, la total assimilació del discurs d’Unió Valenciana pel Partit Popular, la creació dels grans projectes i esdeveniments i l’articulació d’una xarxa clientelista al seu voltant gràcies als diners de les caixes d’estalvi. Tot açò, suposarà l’aparició dels primers casos de corrupció.
“L’hegemonia es construeix d’acord amb la capacitat d’un dirigent d’articular un projecte polític atractiu”, explica Astrid Barrio, doctora en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquesta capacitat la tenia Zaplana, qui va allunyar aparentment l’etiqueta del PP de ser un partit molt conservador i va aglutinar sota un mateix projecte a gent de distinta sensibilitat com els progressistes Diego Such, marcat sempre per l’ombra dels casos de corrupció, i el ara jutjat per corrupció Rafael Blasco, gent de la talla política de Manuel Tarancón o el democratacristià i ara també sacsejat per la corrupció Juan Cotino. “El PP era un partit contenidor. Agrupava des d’un professional liberal ateu fins a un nostàlgic del franquisme, passant per un jove homosexual o un avi carca que considera els gais malalts”, afirma Arabí.
Una sensibilitat que es va ampliar amb l’assimilació del discurs i de bona part dels dirigents d’Unió Valenciana pel Partit Popular. El líder indiscutible i ànima d’aquest partit era Vicente González Lizondo, qui va ser expulsat del partit regionalista al novembre del 1996 després d'enfrontar-se als sectors més renovadors i nacionalistes. Un any després, i amb la mort de Lizondo, el Partit Popular, va aprofitar-se d'aquesta situació d’enfrontament intern, per fagocitar i anar a poc a poc incorporant militants que provenien de les files regionalistes, el que convertí a la formació de Zaplana en l'únic partit en l'espectre del centredreta valencià. “Junt amb el vernís que gent com Blasco de caràcter progressista li aportava al partit, la integració del valencianisme van fer al PP un partit més ampli i obert a la societat”, afirma Fernando Giner, ex dirigent d’Unió Valenciana i actual diputat del PP a les Corts Valencianes.
El PP amb la integració del discurs regionalista va extremar la seua aposta per l’anticatalanisme, element que li va donar rèdit electoral fruit de les cendres de la Batalla de València. “El PP va saber agafar aquest discurs de què els valencians havíem estat marginats. Van saber vendre que ells eren els autèntics valencians”, comenta Sergi Castillo, autor del llibre Tierra de Saqueo, on s’analitza l’hegemonia del PP a partir de les nombroses trames de corrupció que han assotat el País Valencià. “L’èxit del discurs era penjar l’etiqueta d’antivalencians als que discrepaven dels seus pensaments”, defensa Blanco. Discurs, però, que necessitava fets per demostrar-ho. I ací, van jugar un paper molt important la construcció de grans projectes i esdeveniments com el parc temàtic Terra Mítica per competir amb Port Aventura, l’impuls de la Ciutat de les Arts i les Ciències dissenyada pels socialistes, la Ciutat de la Llum, etc.
“Un discurs que l’anaven repetint tots els agents socials a sou del PP”, exposa Castillo. Uns lemes repetits per mitjans de comunicació públics com Ràdio Televisió Valenciana que es va convertir en “una ferramenta de difusió propagandística i de censura, per al profit del PP”, critica Mollà. No obstant això, no sols els mitjans públics van contribuir. “Alguns mitjans privats van col•laborar, fins i tot, crearen una sensació de diversitat d’opinió que no era real”, comenta Josep Moreno, diputat del PSPV-PSOE a les Corts.
Però, per finançar tot aquest entramat es necessitaven molts diners, i així és com van aparèixer elements clau: el factòtum de les trames clientelistes -Rafael Blasco-, el braç financer de les caixes d’estalvi i el pacte amb empresaris afins que pagaven els experiments de Zaplana per projectar-se políticament a canvi de contractes.
Les caixes es convertiren en la corretja de transmissió de la Generalitat Valenciana, finançant des de l’aventura privatitzadora de la sanitat a Alzira, la construcció de Terra Mítica, entre d’altres. El clientelisme s’estengué des dels contractes amb l’administració pública, les subvencions a la societat civil i la influència del cacic Carlos Fabra a la província de Castelló, junt amb el creixement econòmic gràcies a l’urbanisme salvatge i la bombolla immobiliària creada pel Govern d'Aznar. Una bombolla de la rajola i una expansió econòmica inaudita, amb peus de fang, que va esdevenir el factor clau per suportar tot aquest entramat que teixia l’hegemonia política del PP.
L’arribada del fals messies
“Camps es va creure una espècie de messies que tot ho podia fer, sense cap tipus de control ni moderació”. Així defineix Beltrán l’adveniment de la segona gran figura d’aquesta hegemonia: Francisco Camps. Zaplana havia rebut la cridada el 2002 del seu amic Aznar per ocupar la cartera de treball i el murcià acceptà l’encàrrec, deixant com a successor a Camps, qui va esperar a ocupar el seu càrrec com a president de la Generalitat durant un any com a delegat del govern al País Valencià. La transició entre ambdues figures la protagonitzà José Luis Olivas, expresident de l’extinta Bancaixa i imputat per mala gestió com a directiu de l’absorbit Banc de València per La Caixa.
En 2003, i després de guanyar les eleccions amb una diferència notable amb el PSPV-PSOE, Camps arriba a la presidència. Una successió entre el “comercial” i el “fals messies” que no és ni de bon tros tranquil•la. Hi ha enfrontaments dintre del partit entre els partidaris del nou president (representat per figures com Rita Barberá, Carlos Fabra, Juan Cotino o Rus) i els de l’ex president Zaplana (que comptava amb el suport de Serafín Castellano, Fernando Giner, José Joaquin Ripoll, etc.). Una guerra que es visualitzà entre els enfrontaments de la majoria de dirigents alacantins contra els de València, en un ple de les Corts al juliol del 2004 on 20 diputats zaplanistes, liderats per l'actual secretari general del PPCV, Serafín Castellano, plantaren a Camps i per les rivalitats finalment apagades entre Giner i Rus per dominar la diputació i el PP de la província de València.
No obstant això, aquesta batalla entre la dreta, curiosament no la va dividir. “Mai rebentava la situació, perquè la caixa sempre estava plena”, argumenta Arabí. Amb la caixa plena i amb una bombolla de la rajola en plena ebullició, Camps de seguida va continuar la política de grans projectes que realitzà Zaplana, però amb una diferència: apostà pels grans esdeveniments i augmentà fins al deliri l’estratègia del seu predecessor.
València durant l’era Camps va viure un somni amb peus de fang: Fórmula 1, la visita del Papa, la Copa Amèrica, l'ampliació de la Ciutat de les Arts i les Ciències... Una sensació de riquesa artificial amb tant esdeveniment especial que es completava amb un discurs victimista pels suposats greuges que patien els valencians a causa de “l’antivalenciania” del PSOE a Madrid i triomfant per la bona marxa de l’economia valenciana i pels aires de nou ric que tenia l’autonomia amb tanta grandesa. Tot difós per la majoria dels mitjans de comunicació, que es completava amb una societat civil regada de diners per les xarxes clientelistes i que es mantenia cega per la sensació de riquesa de la bombolla.
I mentre, on estava l’esquerra?
Es trobava dividida i pendent de les seues batalles internes. Els socialistes des de la seua derrota al 1995 havien acumulat congrés darrere congrés navallades entre les diferents faccions que aconseguien dirigir la formació. A l’esquerra dels socialistes, les discrepàncies entre els comunistes, els ecologistes i els valencianistes impedien la seua unió. Una unió que es va cristal•litzar el 2007, però que acabà amb l’agrupació dels ecologistes i els nacionalistes per una banda, germen de Compromís, i amb la travessia solitària d’Esquerra Unida.
“El problema és que durant molt de temps l’esquerra va estar més temps mirant-se el melic i barallant-se que lluitant per estar on haviem d’estar”, reflexiona amb autocrítica Mollà.
L’esquerra que es trobava abstreta va ser incapaç d’oferir cap alternativa a l’opció popular. A més, va tardar molt a veure tot el que aquell sistema de clientelisme inundat pels diners de les caixes i la rajola estaven desencadenant: l’emergència de la corrupció. Encara que durant l’època de Zaplana havia aflorat la corrupció als casos Ivex o Conesa, a l’etapa de Camps la corrupció va esdevenir generalitzada. Brugal, Cooperació, Carlos Fabra, Emarsa i Noos eren casos de corrupció que anaren esclatant abans i després de la seua presidència, però que s’havien gestat durant la seua època. Però, el més gran fou la trama Gürtel, que comptava amb acusacions de finançament il•legal del PP, implicacions de molts dels pesos pesats del partit i que apuntaven també a ell: al Messies.
La fi del règim?
“Voluntàriament oferisc el meu sacrifici perquè Mariano Rajoy siga el nou president del Govern”. Aquestes foren les paraules que Camps pronuncià el 2011 anunciant la seua dimissió davant la pressió del seu partit i dels mitjans de comunicació per la seua implicació al cas Gürtel. Una dimissió que dóna pas a una etapa on el seu successor designat per Gènova 13, Alberto Fabra, pot ser l’últim president del règim popular.
El País Valencià té una taxa d’atur del 27%, un endeutament públic del 32% del PIB i els valencians acumulem un deute històric de 13.500 milions d’euros i rebem 1.000 milions menys que la resta d'autonomies, a causa d’un sistema de finançament desigual, segons argumenta el Comitè d’Experts de les Corts. Amb una esquerra combativa i unida, una crisi econòmica duríssima, ferides com les de l’accident del metro sense curar dignament i el tancament d’un símbol com RTVV, l’hegemonia del PP es veu en greu perill d’extinció.
Un perill que es confirma enquesta rere enquesta, on els populars semblen perdre la majoria absoluta i les forces de l’esquerra sumen, segons els sondatges, escons suficients per governar, fins i tot, fent inútil una suma entre UPyD i el PP. Per a Jorge Galindo, sociòleg valencià de la Universitat de Ginebra, l’enfonsament del PP i l’amenaça de la pèrdua de la seua hegemonia, rau en què “el PP basava la seua hegemonia en la bombolla. Sense bombolla no hi ha hegemonia”.
El règim que durant 20 anys ha impregnat la societat valenciana pareix enfonsar-se com un vaixell. La crisi econòmica ha tallat d’arrel les xarxes clientelistes i la identificació del PP amb la defensa dels interessos valencians, segons confirmen les enquestes. Però, la màquina electoral popular, no és dona per perduda i no vol perdre el timó de la política valenciana. S’espera una batalla electoral apassionant, on el temps serà qui pose fi o no al règim.
