L’estiu se’ns escapa de les mans i amb ell una època en que tradicionalment el govern és capaç de controlar l’agenda mediàtica, al calor de la manca de titulars i les vacances en mitjans de comunicació i organitzacions polítiques. Ja ho varem vore amb Gibraltar i enguany li ha tocat el torn a la reforma electoral.
En agost ens hem adonat que el Partit Popular està decidit a portar fins les últimes conseqüències la reforma electoral que ells nomenen “d’elecció directa de l’alcaldia”. Encara no existeix una proposta concreta, però sembla que la reforma aniria encaminada a garantir el govern municipal a la llista que obtinga més del 40% dels vots amb una distància de més de 5 punts sobre la segona opció. És a dir, que més que elecció directa d’alcalde el que estan plantejant és garantir la majoria absoluta dels regidors a una llista a través d’una prima al més votat que complisca els tres requisits: 1) ser primera força; 2) obtindré més del 40% dels vots vàlids; 3) superar en 5 punts a la segona opció.
Tot i que crec que finalment no n’hi haurà reforma, fem bé els demòcrates en oposar-nos a estes pretensions. Perquè trenca les regles del joc a pocs mesos de les eleccions, perquè vol fer les eleccions –encara- més desproporcionals i excloure a una majoria de la població (organitzada en diversos partits) del govern municipal.
Però n’hi haja o no reforma el que sembla evident és que el PP i el PSOE han marcat un gol comunicatiu a la resta de forces. Respondre a esta tupinada amb crides a la reedició del Front Popular o convocatòries unitàries vàries ens situa en un terreny de joc pintat pel PP i PSOE. Exactament el mateix que ha portat al bipartidisme a situar-se al voltant del 80%.
Uns mesos després del 25-M, el dia en que el bipartidisme va dir que no podien superar el 50% en unes eleccions europees, acceptem com a certa una premissa falsa i extraem conclusions errades.
La premissa que acceptem –quasi de forma inconscients- és que ja no estem davant un règim bipartidista que cau a troços sinó davant un Partit Popular que arriba amb facilitat al 40%. Assumim com a certa eixa premissa quan declarem que la reforma aconseguiria mantindre al Partit Popular al poder, quan amb les dades a la ma, no seria així.
D’esta premissa s’extrauen unes conclusions, al meu entendre, errònies. Per exemple, s’arriba a la conclusió que és que és imprescindible un gran Front Popular per a fer front electoralment a esta situació.
Evidentment, els sistemes electorals generen comportaments estratègics en els electors (amb el vot útil o estratègic) i en els partits (amb coalicions pre-electorals). Però el sistema electoral que teòricament volen imposar no fa necessari això sinó que només és imprescindible que cap opció arribe al 40%. Per a aconseguir-ho són més útils diverses candidatures que aconseguisquen mobilitzar el seu electoral, que un gran front que perda electorat per les incompatibilitats de discurs i trajectòria entre els seus components.
La segona conclusió, errònia al meu entendre, és que esta gran opció electoral ha ser un “front de les esquerres contra el PP”. No ens enganyem, el bipartidisme ha caigut per baix del 50% perquè s’ha visualitzat que, a banda de l’eix esquerra i dreta (on PSOE i PP tenen uns vots històrics molt consolidats) existeix una clara divisió entre partits que estan dins del sistema i aquells que estan fora. Això explica la irrupció de noves opcions com Compromís al 2011 o Podemos al 2014. Quan situem la partida només en l’eix esquerra-dreta trenquem estes dinàmiques, i li fem un gran favor al bipartidisme. El terreny marcat pel bipartidisme que tants bons resultats li ha donat en les últimes dècades.
El PSOE s’atreveix a rebutjar este gran front perquè la feina discursiva ja la tenen feta. Sí, el PSOE del 135, de la reforma laboral de Zapatero, i dels González i Salgados en consells d’administració de les grans multinacionals. Eixe PSOE en un front alternatiu? Gol estival del bipartidisme.
Crec, però, que el partit en setembre pinta malament per als dos partits –fins ara- majoritaris. El govern del PP ja no pot amagar que continuarà apostant per fer més retallades, a instàncies d’una Merkel que – a canvi- dóna suport a De Guindos com a president de l’eurogrup. Es trenca el relat de la recuperació, la baixada d’impostos i la fi dels ‘sacrificis’. I el PSOE veu com la primera enquesta del curs polític situa a l’Efecte Sánchez en empat tècnic amb Podemos. S’acaba el relat de la remuntada.
Siga com siga, el que hem de tindre clar és que el partit el guanyaran uns o altres depenent del terreny de joc en el qual es jugue. Els qui apostem per alternatives i no per alternances, també ho haurem de tindre en compte.