Com es pot netejar l’Albufera pintant-la de verd

Hi ha un experiment senzill i recurrent que de tant en tant circula per les xarxes socials, però que és encara més freqüent observar en una classe de ciències naturals en moltes escoles. En un muntatge bastant rudimentari, podem veure-hi tres mitges botelles d’aigua (partides longitudinalment): en una hi ha herbes o petits arbustos, en l’altra residus vegetals (escorces d’arbre, fulles), i en l’última només pedres i terra. Després d’abocar aigua en cada un dels tres recipients, s’observa que en el primer cas l’aigua ix clara, en el segon una mica térbola, i en el tercer molt térbola.

Hi ha poques imatges més visuals sobre la manera com la vegetació influeix en la qualitat de l’aigua, però fa poc el Tancat de Mília ens en va regalar una altra. A l’esquerra, veiem com queda un filtre després de fer passar-hi mig litre d’aigua a l’entrada, i a la dreta com està a l’eixida. Hi entra tenyit de verd, la qual cosa ens indica que està plena de fitoplàncton (algues microscòpiques), i n’ix sense gairebé acolorir el filtre. Què ha passat entremig?

Sempre hem pensat en la depuració associada a grans infraestructures, a tancs i canonades. En gran part, és encara així, i tot i que ens són imprescindibles, també podem trobar un aliat inesperat entre la natura. Que l’aigua isca amb una quantitat molt més baixa de fitoplàncton ens indica millor qualitat, perquè aquest, en quantitats tan elevades, sol aparéixer quan hi ha problemes d’eutrofització, que no és una altra cosa que la sobreabundància de nutrients i les explosions d’algues consegüents. L’Albufera, que és on se situa el Tancat de Mília, fa dècades que pateix una eutròfia preocupant que degrada la qualitat de l’ecosistema i posa en escac la fauna i la flora autòctona, a més de facilitar l’establiment d’espècies invasores. Pocs aiguamolls tan valuosos i reconeguts internacionalment conviuen amb més d’un milió de persones i estan envoltats de milers d’hectàrees de cultiu, i d’aquesta pressió humana tan formidable ve el problema. Amb menys aigua de la que hi correspondria i en un context de canvi climàtic en què les sequeres com la d’aquest hivern seran la norma, el llac s’alimenta de sobrants de reg i d’aigua de depuradores. El resultat: un sistema sobrecarregat de nutrients, una cosa que ha estat una constant els últims quaranta anys.

Fins que no hi haja un pla de conca que garantisca tota l’aigua que es necessita per a assegurar la supervivència del parc natural tal com el coneixem hui en dia, l’objectiu ha de ser augmentar la qualitat de l’aigua que ja hi arriba: en això coincideixen tots els experts que treballen al parc. I és ací on es veu el paper fonamental que hi fan els filtres verds.

El Tancat de Mília forma part, juntament amb el de l’Illa, d’un projecte que involucra distints actors, entre els quals hi ha Acuamed i la Fundació Global Nature. Mitjançant un sistema de depuració d’aigües residuals de poblacions pròximes, té com a objectiu millorar la qualitat de l’efluent abans d’abocar-lo al llac: no serveix de res abocar hectòmetres d’aigua a l’Albufera si és bruta. Per això, l’última etapa es desenvolupa en els tancats (anomenats així perquè estaven envoltats de tanques i presenten, a més, una particularitat: estan per davall del nivell del llac), just a la vora. I durant els anys que estan en marxa, s’ha comprovat que la qualitat de l’aigua augmenta a poc a poc, i que això repercuteix directament en la fauna i la flora presents. Des de la presència cada vegada més habitual de plantes subaquàtiques (els anomenats macròfits, que denoten transparència i qualitat), fins a visitants molt més vistosos, com els flamencs. Part de l’avifauna de l’Albufera ha detectat que en aquests refugis hi ha unes condicions més bones, i això ha ocasionat també algun problema (com ara que els vegen com un “convit” i facen desaparéixer llavors, fruits i plantes). I, per descomptat, també s’ha aprofitat per a reintroduir aquelles espècies que havien estat desplaçades de la marjal per l’empitjorament de les condicions: des del petit samaruc (un peix endèmic del litoral valencià) fins a la tortuga d’estany i la de rierol, tortugues autòctones que havien vist reduït el seu hàbitat.

Però Mília i l’Illa no són els únics tancats que exerceixen de filtre verd: des de fa anys també està en marxa el Tancat de la Pipa, que pretén ser una màquina del temps ambiental. La seua intenció declarada és intentar tornar una part de l’Albufera a com era cap al 1960. És possible això? Després d’anys de restauració ecològica i de recuperació de terrenys que eren un antic arrossar, l’espai bull de biodiversitat, alhora que ha esdevingut un centre d’atracció per a turistes de natura. La clau de tot això ha estat una bona gestió de l’aigua, que, després de passar per distints filtres verds (alguns dels quals ara estan grocs, per la floració dels lliris), acaba el recorregut amb molta millor qualitat, i és capaç d’oferir condicions idònies per a l’establiment de la fauna i la flora habituals del llac abans del declivi de les acaballes del segle passat.

El que semblava un experiment de sisé de primària pot convertir-se, efectivament, en una manera eficaç i sostenible de depurar un parc natural enorme. No obstant això, no s’ha d’oblidar que la depuració prèvia de les aigües és essencial: els filtres verds no poden fer tota la faena per si sols. Experiències com la del caixer del Pla Sud, que no van arribar a acabar-se, haurien de reprendre’s per a continuar millorant la qualitat de l’aigua que aboquem al nostre espai natural més preat. Si continuem investigant i treballant, potser d’ací a uns pocs anys no necessitem obrir un àlbum de fotos per a veure com era l’Albufera quan se’n podia veure el fons.