Ens han acostumat a la perversió del sistema democràtic. Guanyen les eleccions legítimament i després demostren que això els garanteix atemptar contra el sentit comú. L'actitud dels dirigents del PPCV ens porta a la conclusió que administrar i governar significa anar contra la raó. Les urnes els atorguen l'absolució prèvia dels presumptes delictes comesos. El poder els ungeix de la capacitat de proclamar dogmes. Porten prop de 20 anys amb aquesta forma d'entendre la política.
El metrònom que marca el ritme del seu discurs és la conveniència del moment. L'últim episodi d'aquest estil polític (més prop del matonisme que de l’ús de la raó i la paraula) l'acabem de viure amb la crisi “provocada” pels membres de l' Acadèmia Valenciana de la Llengua. L'aparició d'un extens i profund treball filològic com el Diccionari Normatiu ha de posar fi a un dels conflictes que, des de la Transició, més rèdits electorals ha donat a la dreta valenciana. Els acadèmics s'han “atrevit” a reconéixer allò que la resta de la comunitat filològica fa anys que ha conclòs: valencians i catalans parlem la mateixa llengua.
La conjuntura dels sondejos electorals i la coincidència de l'anunci acadèmic han servit als dirigents populars per tornar a revifar l'estratègia inventada per Broseta, Attard i Abril Martorell: l'anticatalanisme. Els seus hereus van més enllà. Empren l’estratègia de la por, de l’avís de la destrucció de les institucions, encara que estiguen al nostre Estatut d’autonomia. Després de la barbaritat venen les rectificacions que no poden amagar la primera reacció. És una manera de fer política que no respecta ni lleis ni institucions ni cap argument més que aquell que no els convinga. Si va en contra dels seus interessos, ho tomben amb una cabotada en forma de llei o amenacen. Ho feren amb la sentència que evidenciava la mala gestió de l’ERO de RTVV. Ara, han repetit amb la decisió raonada de persones que es regeixen per criteris científics i que fonamenten els seus arguments en l’ús de la intel·ligència i no el dels budells. No els importa. Els té igual jutges que acadèmics. La majoria absoluta els proveeix d’una pàtina de superioritat per la qual estan capacitats, és un dir, per a tot.
La resposta del secretari general del PPCV, Serafín Castellano, ha sigut més pròpia d'un general secretari en la vespra d'un colp d'estat que d'un polític: no té raó de ser si no es plega als nostres plantejaments. Una insinuació de tancament de la institució que ha de regir-se per criteris filològics. Només li quedà afegir: “Esteu segurs que som capaços de fer-ho. Se’n recordeu de Canal 9?”.
El problema és que encara esperem que alguns estiguen a un nivell al qual no arribaran mai. Ni per preparació ni per convenciment ni per voluntat. Porten anys arrossegant per terra el crèdit de l’honorabilitat institucional només per servir els interessos conjunturals del seu partit. Quina credibilitat tenen uns màxims càrrecs públics que defensen una idea i després fan el contrari quan les circumstàncies no els convenen? Quina confiança podem tenir en aquells que s’autoproclamen defensors de la identitat i no parlen eixa llengua que reivindiquen, destrueixen els mitjans públics per difondre-la i, en alguns casos, s’avergonyeixen d'expressar-se en ella? Com hem de creure un President de la Generalitat capaç de sostindre la unitat de la llengua quan era alcalde de Castelló i que ara revifa, barroerament, els més baixos instints en benefici electoral? Amb la seua actitud pública, s’autoqualifiquen.
Afortunadament, des de l'AVL i des del Consell Jurídic Consultiu encara queden persones que saben on estan els límits legals què corresponen a cada entitat. Des de les dues institucions s'ha actuat amb dignitat i la resposta ha sigut acord a allò que s'espera de dos organismes independents. No tardarà molt a arribar-los una rèplica en forma d'exabrupte polític. És la marca de la casa.