Estupidesa permanent revisable

En aquests temps de judicis sumaríssims via twitter, de repartidors i repartidores de carnets de tot tipus d'“ismes” i de hackers posant i llevant reis, sembla més aconsellable que mai no condemnar ningú a res que siga perpetu o biològicament irreversible.

Resulta cridaner veure un partit farcit de tot tipus de presumptes delinqüents tirar-se a la muntanya parlamentària reclamant major severitat per a una creixent llista de delictes entre els quals, curiosament, no es troben aquells quede manera tan recurrent els imputen. Segons sembla, menyspreen el valor del penediment sincer, el reconeixement de la culpa o el franc propòsit d'esmena en cap altre ésser viu que no siga Ricardo Costa. Afirmen combatre la violència gratuïta contra l'ésser humà. Però ho fan des de la mateixa butaca i despatx en el qual van decidir indultar, en un temps rècord, al conductor kamikaze que va acabar amb la vida del meu veí. Cal reconèixer-li a l'home, això sí, que va tenir el bon encert d'encomanar la seua defensa al despatx del fill del ministre de Justícia del mateix govern que el va indultar.

La veritat, no entenc quins criteris han usat a l'hora d'incloure o excloure un tipus penal o un altre en el seu particular catàleg de delictes condemnables a perpetuïtat. Em crida poderosament l'atenció que es tinga per irredimible l'assassí d'un cap d'Estat, local o visitant, i no el masclista criminal que demà matarà la meua enèsima conciutadana. Em fa pensar que els partidaris d'aquesta severitat a la carta en el fons empatitzen amb la viril, passional i masculina desesperació que ennuvola la ment del marit enamorat que, així, com sense voler, acaba amb la vida de la seua esposa (que per això era seua). Per contra, es mostren implacables amb la ment malalta del criminal sense ànima ni escrúpols que intente assassinar en territori patr algun tirà o sàtrapa de pas per la Zarzuela i a la dictadura del qual ens lligue algun tractat internacional vigent.

No entenc aquest arravatament justicier d'una dreta que, tocant als delictes i les faltes, sempre va ser laxa i faceciosa. Recorden Aznar i la seua famosa croada per a acabar amb allò que va denominar la “llei contra el vi”. O quant li molestava la ingerència de la DGT i el legislador tocant a la seua llibertat per a embriagar-se. No sé com ho veu vostè, però a mi em sembla que estan aquests mossos i mosses per a demanar més misericòrdia que rigor. Aquest govern, més que cap altre, hauria d'apostar per un codi penal que proveïsca mecanismes que atenuen la pena i permeten la reinserció del reu. Aquesta opció, si escau, no hauria de ser tant una qüestió de convicció com de probabilitat.

Pregue tranquil·litat a les seues senyories conservadores. No és temps de perdre els nervis a compte d'un o un altre CIS ni de cercar vots en el dolor i la ràbia d'uns pares destrossats per un criminal a qui ningú no podrà mai justificar. És aquest un mal moment per a apostar per les certeses absolutes. I fins i tot alguna cosa tan habitualment immutable en l'ésser humà com l'estupidesa no ha de ser necessàriament permanent. Deixem-ho en revisable.