Llibres polítics valencians, una bona collita

La novetat radical de la política valenciana és que ara hi ha un govern que no tolera la corrupció. Ja no es roba des de les institucions. Fins 2015, quan el PP va perdre les eleccions, una gangrena espantosa havia fet de l’acció de govern una variant delictiva: les adjudicacions, els contractes públics, els convenis de tota mena havien de pagar un peatge. Que anaven a finançament il·legal i a certes butxaques privades. Les desenes de “casos” de corrupció que desfilen ara pels jutjats, i els que no han arribat a jutges i fiscals -que es poden sospitar nombrosos-, haurien de fer caure la cara de vergonya al partit que va patrocinar aquell atracament a mà no armada. Els valencians hem pagat un preu molt alt: tot això augmentava els costos de transacció i desviava recursos, diners públics dels impostos, de la seua finalitat normal. I en termes d’imatge, de reputació col·lectiva -un intangible important-, el cost també ha estat també enorme.

Tot s’ha de saber, tot s’ha d’acabar sabent. L’única manera de passar comptes i de girar full amb dignitat és amb la veritat per davant. La veritat judicial en primer terme, amb l’acció de policia, fiscals i jutges. La veritat política, dilucidada davant les urnes i al Parlament. La veritat històrica, que hauran d’esbrinar i elaborar, amb perspectiva, els historiadors del futur. Però abans del torn de la historia hi ha, evidentment, el judici del present: el dels ciutadans, els observadors i els analistes d’avui. El dels politòlegs, economistes i periodistes d’avui mateix. Que fan una feina imprescindible d’història del present, d’història immediata.

Tot aquest preàmbul té a veure amb la collita de la primera meitat de 2017 i de la segona de 2016  quant a llibres sobre política valenciana. Que, per descomptat, han tingut com a tema molt destacat –com és del tot lògic, donades les circumstàncies-  l’anàlisi i la denúncia de la corrupció. Encara que no exclusivament. També n’hi ha que ja miren endavant, o que fan altres plantejaments, i és un bon símptoma.  L’indicador del fet esperançador que anem superant etapes, que deixem enrere un capítol negre de la nostra història recent.

Un llibre que podria esdevenir un clàssic en la matèria és, sens dubte, el de Sergi Castillo Yonquis del dinero. Las diez grandes historias de la corrupción valenciana (Cuadrilátero de Libros, 2016), un estudi esclaridor de l’autor de Tierra de saqueo (2013) que passa revista de manera competent i amb molta informació a les malifetes de Vicente Sanz, Zaplana, Carlos Fabra, Rafael Blasco, Esteban Cuesta, Juan Cotino, la Gürtel i Camps, Enrique Ortiz, el Bigotes, Rita Barberá, Alfonso Rus...

Un llibre antològic i imprescindible, que potser serà –perquè de matèria, no en falta-  el segon d’una trilogia.

El despertar valencià. La caiguda d’un règim i la irrupció del canvi (Pòrtic, 2016), de Víctor Maceda, amb pròleg d’Enric Juliana, és una crònica completa dels darrers vint anys i escaig de la política valenciana. Informada, rigorosa, intencionada, analítica, enganxa i no es pot deixar. Està dividida en tres parts: Esplendor (els anys en què el PP tocava el cel), Ruïna (la fallida econòmica i la corrupció) i Renaixement (la primavera valenciana, Compromís, el Pacte del Botànic, el canvi de sensibilitat del poble valencià).

Encara en la línia de la denúncia del “règim” instaurat pel PP la darrera legislatura cal esmentar el llibre d’Ignacio Blanco Botiflers!! (Balandra, 2015), amb pròleg d’Adolf Beltran, que ha tingut una gran acollida al llarg del 2016 i als primers mesos del 2017. Parlamentari brillant, Ignacio Blanco repassava en els seus discursos a les Corts Valencianes, que recull en part el llibre, tots els greuges  –autoritarisme, cleptocràcia, model econòmic fallit, demagògia- que va inferir el règim del PP a la convivència democràtica normal d’un país europeu occidental.

Precisament l’editorial Balandra destaca per l’atenció que presta, a través de la col·lecció “Intervencions”, al llibre polític. És interessant la relativa florida d’aquest tipus de llibre. Ací ens hem de limitar als més recents, però podríem parlar també d’altres, com ara El valencianisme enfront d’Espanya (Nexe, 2015), d’Amadeu Mezquida, que és una proposta estratègica per a un nou valencianisme, o Una nova via per a l’empresa valenciana (Afers, 2016), a cura d’Elies Seguí, centrat en plantejaments de tall econòmic, però que també té una evident significació política, o encara La gran depuració (PUV, 2015), de Francesc Viadel, que ha fet importants aportacions en aquest terreny, i que dedica el llibre a l’anàlisi de l’anticatalanisme.

Qualsevol país constituït i estructurat, amb vida pròpia, necessita llibres polítics. És un signe d’una més gran densitat social i intel·lectual, d’un entorn més actiu, el fet que apareguen llibres que analitzen la societat i, específicament, la política. Convé reflexionar sobre això, ja no som país d’un llibre, sinó de molts llibres. Una certa maduració, podria pensar-se.

Balandra ha captat aquesta necessitat i ha publicat diversos títols d’interès en aquesta línia, com apuntava. Així, cal esmentar Ser valencians (2016), de Ricard Pérez Casado, amb pròleg de Joan Romero, un volum en el qual l’exalcalde de València repassa les febleses i també els actius del País Valencià, un tema que li ha preocupat de sempre, alhora que fa incursions autobiogràfiques i comentaris polítics incisius.

Una novetat important és el volum col·lectiu País Valencià avui i demà (2017), també publicat a Balandra, coordinat per Jordi Muñoz, en el qual 22 autors i autores joves, tant amb càrrecs en el govern actual com no, reflexionen sobre el canvi, el govern del Botànic, els problemes del país i les perspectives de futur. Ja en plena maduresa personal i professional, aquests autors i autores diuen la seua, són el present i el futur del país... Encoratjador i també imprescindible.

També cal esmentar el volum País! País? País, que recull les intervencions a les Converses de Maig de Bellreguard, inspirades per Nèstor Novell i patrocinades per l’Ajuntament d’aquesta població de la Safor, i en el qual escriuen Ximo Puig, Mónica Oltra, Vicent Soler, Antonio Montiel, Josep Sorribes, Toni Mollà, Gustau Muñoz i Tudi Torró. El país que volem i les idees per a cohesionar el país en constitueixen eixos d’un debat viu i suggeridor.

Escrits contra el silenci (Vincle, 2017), de Toni Mollà, és també un llibre polític, a  més d’una reivindicació sense embuts de la vigència de Joan Fuster. Al llarg de les seues pàgines, que recullen articles de l’autor, s’estructura una visió de la pre-política i de la política del país que no deixarà indiferents. Una aportació amb gruix cultural que es declara deutora de l’obra cívica fusteriana. És important això, perquè sense situar Joan Fuster al lloc que li pertoca com l’intel·lectual més important del segle XX valencià, la regeneració social, moral i civil del País –la gran tasca, en el fons, de la política actual- no haurà consumat la seua comesa.

I finalment no puc estar-me d’esmentar un llibre per molts motius altament rellevant: el Nou viatge pel País Valencià (Publicacions de la Universitat de València, Publicacions de la Universitat d’Alacant, Institució Alfons el Magnànim-CVEI), de Nèstor Novell i Josep Sorribes, de pròxima aparició. El lector hauria d’estar avisat. Un llibre en dos volums, de 1.600 pàgines, que analitza comarca a comarca la realitat viva i problemàtica del País, en un temps de crisi i de reconstrucció, de fallida d’un model i de necessària reconversió. Una eina que serà imprescindible per la quantitat d’informació directa que conté i que, a més, és molt agradable de llegir, per l’originalitat i l’humor dels autors, que han comptat amb interlocutors locals en els diferents llocs que han estudiat, a més de treballar la bibliografia disponible i les fonts estadístiques. Des de les Observaciones d’Antoni Joseph Cavanilles no havia aparegut una obra semblant. Cap a final de maig estarà a les llibreries.

I amb aquesta primícia arribem a la fi, tot afegint una conclusió: és una bona collita, tot triat i garbellat, aquesta de 2016-2017 pel que fa al llibre polític valencià, en el sentit ampli de l’expressió. No us la perdeu, perquè són eines per a la ciutadania. I la ciutadania –la condició de subjectes actius, informats i amb capacitat de decisió- és la nostra dignitat, que cal defensar avui i sempre amb l’energia necessària.

La novetat radical de la política valenciana és que ara hi ha un govern que no tolera la corrupció. Ja no es roba des de les institucions. Fins 2015, quan el PP va perdre les eleccions, una gangrena espantosa havia fet de l’acció de govern una variant delictiva: les adjudicacions, els contractes públics, els convenis de tota mena havien de pagar un peatge. Que anaven a finançament il·legal i a certes butxaques privades. Les desenes de “casos” de corrupció que desfilen ara pels jutjats, i els que no han arribat a jutges i fiscals -que es poden sospitar nombrosos-, haurien de fer caure la cara de vergonya al partit que va patrocinar aquell atracament a mà no armada. Els valencians hem pagat un preu molt alt: tot això augmentava els costos de transacció i desviava recursos, diners públics dels impostos, de la seua finalitat normal. I en termes d’imatge, de reputació col·lectiva -un intangible important-, el cost també ha estat també enorme.

Tot s’ha de saber, tot s’ha d’acabar sabent. L’única manera de passar comptes i de girar full amb dignitat és amb la veritat per davant. La veritat judicial en primer terme, amb l’acció de policia, fiscals i jutges. La veritat política, dilucidada davant les urnes i al Parlament. La veritat històrica, que hauran d’esbrinar i elaborar, amb perspectiva, els historiadors del futur. Però abans del torn de la historia hi ha, evidentment, el judici del present: el dels ciutadans, els observadors i els analistes d’avui. El dels politòlegs, economistes i periodistes d’avui mateix. Que fan una feina imprescindible d’història del present, d’història immediata.