La solitud dels ametlers en flor

En aquesta vall del cor de les Muntanyes Valencianes, a la vall de les Marines i l’Alcoià-Comtat, els ametlers ja estan en flor, alguns amb una floració magnífica, delicada i suau, com cada any succeïx als dies dels sants barbuts, entre sant Antoni i sant Blai.

Després de tres anys de pluges minses, absència de fred i molt de vent -“aigó us demanem i vos ens dau vent”, de sobte, amb el to tràgic i calamitós dels mitjans de comunicació, ens anuncien l’arribada d’una ciclogènesi explosiva. Les pluges, aquesta vegada molt civilitzades, han fet una bona saó en uns bancals assedegats i han omplit el terra de pètals rosacis i translúcids, com si de petits papers de seda posats a remull es tractara. Ja veurem que en resta de la collita.

L’ametler, un arbre tant comú a les nostres terres de secà, ja fa anys que està en franc retrocés. És un arbre oriental -citat al Paradís Terrenal- que per a viure ací necessitat d’unes atencions periòdiques i sàvies. L’arbre ha perdut les pluges, l’esporgada, el adobs i la rella fa temps i ha anat desapareixent lentament i inexorable del nostre paisatge. En aquestes valls la mitjana d'edat de les persones està al voltant del 80 anys. En algun moment, algú urbanita ben intencionat volgué fer la seua contribució al medi natural i introduí un quants esquirols que s’han multiplicat com a conills. Ara, aquest simpàtic i golós animalet -“mira iaio, un altre que s‘enfila a un arbre”, es menja l’ametla, sense distingir entre comunes i marcones, amb un delit delictiu. Si alguns pocs llauradors encara aguantaven: -“més per la dignitat heretada de mantindre de bon veure el bancal que no per guanyar diners”-, ara, atesa l'edat i els insuportables preus de les importacions d'Amèrica, (el nostre frai Juníper Serra els hi va introduir l’arbre), cal pensar-s’ho.

Tendim a oblidar que l’origen de la nostra indústria i el nostre comerç es troba en la producció agrària autòctona. El cas paradigmàtic -fins la meua generació- va ser la taronja, com per als meus avis va ser la pansa, i abans la seda. No ens adonem de la creativitat insuperable dels nostres llauradors, reconvertits parcialment a industrials, en la reconversió dels nostres productes de secà. Més enllà de l’oli i el vi, i si deixem de banda el cava del Penedès, què seria del Nadal sense el torró -i el gelat- de Xixona, sense el panfígols i el dàtils d’Elx, sense el raïm Aledo de Novelda o sense les olives farcides alcoianes? I ja se sap, una cosa porta a l’altra, i del llautó per a la geladora al joguet d’Ibi, i del comerç del torró i de l’espardenya d’espart al de la sabata.

Però sembla que al valencians tot ens agafa a contrapeu. La demanda de marcona, una ametla de gran i merescut prestigi, ha reviscolat com si fos un important actiu financer, el mateix que li ha passat al Parc Industrial de Sagunt: es ven tot el que hi ha a la venda. Han arribat els xinesos i a nosaltres ens ha pillat en saragüells, amb els camps abandonats i els vells solitaris als pobles, juguen al xamelo, xerren sota l'arbre de la plaça o miren la televisió. Ells que aconseguiren dur la llum, l’aigua potable i el telèfon al poble. Els que aconseguiren obrir mercat i un futur per als seus fills, i una pensió digna per a ells, ara no podrien ni crear les condicions vitals mínimes per als seus nets. Segons les grans companyies i l’administració que treballa al seu servei, no són rendibles ni per a dotar-los d’allò que són serveis bàsics d’ara: centre social i de salut, escola o internet de banda ampla i que els permetria retindre la població més jove.

Qui ha dedicat a aquest món una mirada seriosa, més enllà de l'excursionista de cap de setmana o del reportatge bucòlic tan allunyat de la realitat social i humana de les valls? El llaurador, com el mariner, no entén de paisatges, un concepte urbà, perquè la terra no ha estat altra cosa que un dur i constant lloc de treball que cal protegir de maleses -el nom ho diu tot- i dels animals, també els urbans. Els vells rurals veuen atònits la immoralitat econòmica que mostren les televisions, el capitalisme de casino madrileny que deriva sempre cap a l'autoritarisme, la impunitat immoral dels corruptes dirigents valencians (jutges, empresaris i polítics del PP) i, el bandejament d'un món i uns principis ètics que aferissadament havien defensat. Tot plegat una resignada i malèfica metàfora d'una vida i una forma d'entendre la vida que s'ensorra,

Convindrem que la solitud és terrible i una de les situacions més tristes a les que ens condueix el sistema neoliberal capitalista de producció global. Però si al món rural en té amb el seu punt de tragèdia quotidiana -la processó sempre va per dins-, la seua és una solitud solidària i d’una humanitat bàsica. Molt més durament es viu a les ciutats. Milers de persones que viuen aïllades a les seues petites caixes apilades de formigó, o a la no-ciutat d’una urbanització, sense ningú amb qui dialogar o amb qui donar-se suport mutu.

Continuem pensant la ciutat com el centre de la civilitat, del negoci, de les llibertats i de la lliure circulació del pensament i les idees. Però quan en parlem, tant de la que vivim com de les que visitem, en realitat en referim al centre de la ciutat, la ciutat construïda des de l’antiguitat fins la primera part del segle XX – tot i que degradada i reconstruïda en els darrers decennis per salvar-la i/o per posar-la al servei del turisme de masses-. La resta, els barris, on viu la gran majoria de la població, són espais inhumans, mal construïts i mal urbanitzats -i els valencians en tenim exemples en totes i cadascuna de les nostres viles.

En aquests barris els seus habitants ja no senten cap vincle vital raonable entre ells. Com diu Stefan Hertmans «estan sumits en la barbàrie actual: carrers lletjos, inseguretat subjectiva en una escalada que va des de la indiferència fins l’hostilitat latent, prejudicis amb els altres i, a continuació, aversió cap a la resta, comportament de supervivència primari i competitiu, i, en darrer lloc, catàstrofes humanes». Ací les persones viuen alienes als discursos, als relats i als interessos econòmics, polítics, culturals o intel·lectuals de les elits ciutadanes. Són espais de desarrelament, deshumanitzats i aculturalitzats, d’amuntegament d’immigrants, però constitueixen el gruix urbà del nostre món. Aquests suburbis, no ens enganyem amb la paraula, són cada vegada més la ciutat real, i mostren l’ocàs de la societat il·lustrada i humanista que un dia volgueren ser les ciutats europees.

Ací és on la solitud és més profunda i la insolidaritat és fa tristament més evident. La propera vegada que aneu a París, a Washington, a Marsella, a Nàpols o a València, eixiu del centre i entreu, si teniu valor, allà on viu la majoria de la població del món. I ja em direu de la ciutat i de les bondats del sistema!

En aquesta vall del cor de les Muntanyes Valencianes, a la vall de les Marines i l’Alcoià-Comtat, els ametlers ja estan en flor, alguns amb una floració magnífica, delicada i suau, com cada any succeïx als dies dels sants barbuts, entre sant Antoni i sant Blai.

Després de tres anys de pluges minses, absència de fred i molt de vent -“aigó us demanem i vos ens dau vent”, de sobte, amb el to tràgic i calamitós dels mitjans de comunicació, ens anuncien l’arribada d’una ciclogènesi explosiva. Les pluges, aquesta vegada molt civilitzades, han fet una bona saó en uns bancals assedegats i han omplit el terra de pètals rosacis i translúcids, com si de petits papers de seda posats a remull es tractara. Ja veurem que en resta de la collita.