La Nau II

Com diu el  familiar joc de l’oca, d’esglai en esglai. El fracàs sense pal·liatius d'Unides Podem (quan aprendran que la gresca interna es paga caríssima?), ha estat a punt de costar-nos la reedició del govern de la Nau. Sense menystenir l’avenç del PSPV-PSOE, ha estat sens dubte la capacitat d’arrossegament de Joan Ribó (del 23’3% el 2015 al 27’4% el 2019) el que ens ha permès respirar (salvats per la campana).

No sé ben bé quan vots decebuts d'Unides Podem han anat a parar al PSPV, a Compromís o a l’abstenció, però em sembla just reconèixer i agrair a Joan Ribó el fet d'haver sabut mantenir malgrat tot des del 2015 un tarannà amable, tranquil i un  punt irònic, compatible amb la serietat i la fermesa. Accepte com a animal de companyia allò que sempre es diu de la importància de “l’equip” però la gent vota (sobretot a les locals) per empatia, de la qual cosa va ben servit Joan Ribó. No serà gens fàcil cercar una bona substituta o substitut el 2023 però això ja se'n surt de l'ara i aquí.

El discurs inicial de Joan Ribó fou, a més, especialment encoratjador si d’idees–força es tracta. Si no em falla la memòria, oferí una ciutat d’esquerres, valencianista, inclusiva, verda i més eficient. On cal signar? Passant de les idees força a la sempre complicada concreció, crec que, sortosament, tenim quatre anys per davant per a allargar la primavera però, vist l’estret marge i sense oblidar en cap moment la forta dimensió conservadora de la ciutat, més val fugir de tota confiança i de qualsevol temptació triomfalista. Crec, a més, que cal oferir un projecte de ciutat nítidament diferenciat del que oferta la dreta, un projecte ferm i radical (d’anar a l’arrel dels problemes no d’épater le bourgeois) compatible amb la moderació formal i al rebuig de baralles de campanar.

Tot seguint la frase bíblica que alerta “¿acaso soy yo el guardián de mi hermano?”, res més lluny del meu ànim que quasevol declinació del verb pontificar. Per si s’escau i pot ser útil, em limitaré a identificar mitja dotzena de punts on crec que cal aquesta serena radicalitat. Començaré pel valencianisme (sense autoestima no anem enlloc ni tenim força reivindicativa) i en aquest sentit  tot l’Ajuntament ha de parlar valencià amb tots els ciutadans que ho desitgen o no tinguen inconvenient i cal fomentar i discriminar positivament el seu ús en tota la ciutat. Al costat del “parlem valencià” del PSV dels anys seixantes del segle XX, seria d’agrair una empenta al coneixement la nostra història recent que explica allò que som avui.

En el vessant reivindicatiu cap a fora (sense oropells ni residus blasquistes), la llitsa és curta però substanciosa: una exigència a la Generalitat de plantejar d’una vegada un govern metropolità homologable als d’Europa i eficient amb amples competències entre les quals es trobe una política de mobilitat sostenible i d’habitatge. També un contenciós amb Madrid que inclou, com a mínim, la condonació del deute de la Marina, la finalització del Parc Central (soterrament de les vies inclosa) i la fi de la prepotència en el tema del creixement inexorable i irracional del Port amb una relació Port-Ciutat en què la segona sempre surt perdent. Ningú nega la importància del Port però sí les estratègies i les formes

Tornant a allò que resta a l’abast del govern local (sempre amb molts interferències exteriors), cal continuar la reconquesta de l’espai públic (més bicis, més i millors places, més i millors voreres) i una atenció preferent als residus i a la presència del verd (i de l’ aigua). Política compatible amb una revisió en profunditat del planejament expansiu i especulatiu  que no respon a les necessitats d’habitatge. La mil vegades proclamada “creació de llocs de treball” no pot ser l’excusa per als excessos immobiliaris ni per a per a un sector turístic depredador que cal sometre a regulació i criteris de qualitat. Tampoc per a plegar-se a grans inversions sota la promesa dels llocs de treball. Mantenir i atraure el talent té poc a veure amb aquestes promeses i amb la dèria dels “emprenedors”. Fomentar i afavorir la bioquímica del creixement econòmic és redibuixar un nou model, sabedors de les potencialitats reals.

L’Horta és una assignatura (metropolitana) de gran dificultat però irrenunciable i el nou projecte del nou llit del Túria té la força de la raó. Una ciutat inclusiva de tots els colors, llengües i gèneres, és una bonica utopia i una forma creativa d'“estar en el mapa”. Com ho és respondre al repte d’una societat on la gent gran són cada vegada més i necessiten més i millors polítiques. Només tres apunts més (i em deixe moltes coses per no avorrir massa): la cultura sense adjectius (ni festiva, ni popular, ni gaites) és el millor antídot contra la barbàrie: s’ ha de notar que som un estat laic i el tema de l’eficiència amb la pràctica sindical d’interessos corporatius no sempre marida bé. Tanmateix i tot plegat: bona sort i els meus millors desitjos!

Com diu el  familiar joc de l’oca, d’esglai en esglai. El fracàs sense pal·liatius d'Unides Podem (quan aprendran que la gresca interna es paga caríssima?), ha estat a punt de costar-nos la reedició del govern de la Nau. Sense menystenir l’avenç del PSPV-PSOE, ha estat sens dubte la capacitat d’arrossegament de Joan Ribó (del 23’3% el 2015 al 27’4% el 2019) el que ens ha permès respirar (salvats per la campana).

No sé ben bé quan vots decebuts d'Unides Podem han anat a parar al PSPV, a Compromís o a l’abstenció, però em sembla just reconèixer i agrair a Joan Ribó el fet d'haver sabut mantenir malgrat tot des del 2015 un tarannà amable, tranquil i un  punt irònic, compatible amb la serietat i la fermesa. Accepte com a animal de companyia allò que sempre es diu de la importància de “l’equip” però la gent vota (sobretot a les locals) per empatia, de la qual cosa va ben servit Joan Ribó. No serà gens fàcil cercar una bona substituta o substitut el 2023 però això ja se'n surt de l'ara i aquí.