Un tir al peu (col·lectiu)

Sembla que els planetes s’han arrenglerat en un sentit ben diferent al que preconitzà la inefable Leire Pajín. No m’agrada utilitzar termes i expressions de moda però allò de la tempesta perfecta respon prou bé al trist i fosc panorama que s’està dibuixant a tota pressa: un judici (polític, diguen el que diguen) que mai no s’havia d’haver començat; com a corol·lari, uns pressupostos no aprovats i una convocatòria d’eleccions generals per a l'abril i l’espasa de Damocles d’un possible triomf d’una dreta extrema que vol posar marxa enrere la història.

El primer de tot és que els esdeveniments de l'1-O, en opinió qualificada de Martin Pallín, casen malament amb els famosos delictes de rebel·lió o sedició. Si de cas, Martin Pallin dixit, amb un delicte menor de desobediència. Hem arribat aquí, a una judicialització d’un problema polític, per errades acumulatives dels actors de la  tragèdia (per a alguns tragicomèdia) però no val allò de tots són iguals. Un pot discrepar de decisions preses des de les institucions catalanes i d'haver lligat l’aprovació del pressupost a un “gest” del govern de Madrid, però no pot oblidar que fou el PP el que interposà un recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut de Maragall i que la sentència del Constitucional del 2010 fou molt decebedora i l’ inici d’una ampla deslegitimació d’un poder polític i judicial obertament hostil a qualsevol modificació de l'statu quo. Una deslegitimació que impacta de ple amb una Constitució que ha esdevingut llibre sagrat per als partits que veuen perillar la sacrosanta unitat d’Espanya i, és clar, l’obertura d’una escletxa “perillosa”.

A aquest tancament en banda han col.laborat el corrupte PP i el joseantoniano Ciudadanos de Rivera (que només veu espanyols pertot arreu) però també una bona part del PSOE dominat per un espanyolisme jacobí i intransigent de què l’actual Alfonso Guerra pot ser líder. Azaña també era espanyolista però tingué el valor i la intel·ligència política de defensar i aprovar l’Estatut de Catalunya del 1932. Amb aquest canemàs hem arribat a l’atzucac actual que, si bé pot beneficiar electoralment la dreta que explota la pulsió anticatalana prèviament conreada des de fa centúries, des del punt de vista dels interessos “generals” és d’un desficaci absolut.

Deixaré de costat la vergonya i la rancúnia que em produeixen alguns “petits” detalls del judici: el circ mediàtic amb el predomini de tertulians tan dretans com incompetents; l’acusació particular de Vox (que hauria de ser declarat il·legal precisament per inconstitucional); les insultants pancartes a la porta, plenes d’ odi; la bel·licositat d’una fiscalia que recorda molt les Causes Generals del franquisme; el fet de sentir les declaracions en castellà, tot i que siga, sembla, per decisió dels acusats. etc. Deixaré també de costat -i no és un fet secundari- el patiment personal dels empresonats (i també exiliats) que sembla que continuarà prous anys amb una sentència que serà, pel que sembla, no sols injusta sinó poc benèvola.

Mentre no es done resposta al fet diferencial d’Euskadi i Catalunya (Galícia i el País Valencià?) no podrem conviure i cal passar del jacobinisme i l’odi cap a allò que és diferent a una cultura col·laborativa i respectuosa. Aquesta batalla (que malauradament i de forma discutible s’ha dut per davant els pressupostos quan han votat la dreta amb els “independentistes”) no és el final de res sinó el principi d’una espiral conflictiva. Per cada empresonat i/o exiliat sorgiran centenars o milers de “desafectes”. La solució sols pot ser política (i cultural). Un referèndum amb totes les garanties que tracte del dret a decidir i que siga assimilable als que s'han esdevingut a Escòcia o Quebec. I, a més, cal una reforma urgent de la Constitució. O romandrem molts anys en el mateix parany. La dreta no vol i els partits d’esquerra comme ci comme ça. Per a Lambán els catalans son “genèticament” mentiders i gent poc de fiar. Magnífica argumentació.

Una darrera reflexió: si es consuma el desficaci, els valencians ho pagarem molt car. Es reforçarà el cordó “sanitari” i la cacera de bruixes i tornarem a oferir noves glòries a Espanya des d’una posició subalterna, aïllada i sucursalista plena de provincianisme. Tant de bo si m’equivoque. Aquestes són unes ratlles que mai no haguera volgut escriure.