Què volen aquesta gent?

La psicosi de la possible victòria de la dreta a casa nostra seguint les passes d’Andalusia, m’ha fet recordar aquella cançó de Maria del Mar Bonet. Els nous aspirants a governar-nos no venen de matinada com en la cançó però no són menys perillosos que la repressió franquista. Què volen? Sols guanyar i tornar 40 o 50 anys endarrere. Dejà vu, com diuen els francesos. Si algú dubtava de la permanència del franquisme sociològic, ara supose que ho tindrà més clar. Ni autonomies , ni independentistes (ni de broma), ni drets de les dones, ni res de res.

El tsunami conservador (molt conservador) s’estén per tota Europa (Salvini, Hofer. Wilders, Petry, Farage, Le Pen, Orban, Kacynsky, Michaloliakos...) i beu del clima d’intolerància general fomentat per “líders” com Trump, May o els sempre temibles Putin, Xi Jinping o, a una escala “menor”, Bolsonaro, Erdogan i tanti altri. Immigrants (i també dones) són les víctimes d’un pensament  retrògrad i insolidari que troba adeptes, com sempre, en el perdedors de la globalització que, paradoxalment, afavoreixen els principals agents i beneficiaris i d’aquest procés.

Seguint el mestratge de Fontana, vivim un ajust de comptes des del Maig del 68 quan els poders econòmics li perderen la por a la revolució, esperonats més encara pel fracàs de l’experiència  “socialista” i la tant celebrada  fi de la història de Fukuyama. Ni la socialdemocràcia ni la “nova esquerra” semblen tenir armes ni arguments convincents més enllà de la cançó, també molt coneguda, de nosaltres o el caos.

La darrera innovació lingüística és “blanquejar” Vox, com si de diners negres es tractara. Com es blanqueja una colla d’impresentables? Doncs amb un seguit d’eufemismes que tracten de presentar com a bons xics els que, ara sí, estan a anys llums de la tèbia i reformable Constitució que suposadament “organitza” la vida política. Tot i que a Ciudadanos (amb un missatge primoriverista de suposada regeneració i unitat d’ Espanya per damunt de tot) la companyia no l'entusiasma, el barroer oportunisme de Casado (Abascal era un bon col·lega seu), amb l'impagable recolzament del gran estadista Aznar, pot acabar amb la resistència que tracten de mostrar amb la boca petita. Massa temptació.

Davant d’aquest panorama, no precisament engrescador, el quoi faire és de difícil resposta. Amb una tendència global que beneficia la dreta i amb uns mitjans de comunicació que majoritàriament juguen al determinisme del “no té remei”, el crit a la mobilització pot ser insuficient i l’elevada abstenció d’Andalusia no és un mal avís. No hi ha temps per a moltes innovacions i el desinterès per la política hi juga en contra. Un desinterès que els nous experiments no han  sabut o pogut neutralitzar i que posen damunt la taula la urgència d’una empatia per la política no aconseguida.

Tal vegada posar l’accent en el masclisme insuportable siga útil per a frenar als bàrbars i tant de bo si anar en contra de la història i la decència els passa factura i la primavera no és tan curta. Però alguns “barons” del PSOE ja parlen d’aliances amb Ciudadanos per tal de sobreviure. Si es renuncia a un missatge renovador d’esquerres (amb autocrítica i absència de política folk) que puga il.lusionar els partidaris d’un estat federal (cal saber copiar), les generacions més joves, i especialment, les dones, és imprevisible el curt termini però, a mig termini, el cobrador del frack trucarà a la porta de matinada.

La psicosi de la possible victòria de la dreta a casa nostra seguint les passes d’Andalusia, m’ha fet recordar aquella cançó de Maria del Mar Bonet. Els nous aspirants a governar-nos no venen de matinada com en la cançó però no són menys perillosos que la repressió franquista. Què volen? Sols guanyar i tornar 40 o 50 anys endarrere. Dejà vu, com diuen els francesos. Si algú dubtava de la permanència del franquisme sociològic, ara supose que ho tindrà més clar. Ni autonomies , ni independentistes (ni de broma), ni drets de les dones, ni res de res.

El tsunami conservador (molt conservador) s’estén per tota Europa (Salvini, Hofer. Wilders, Petry, Farage, Le Pen, Orban, Kacynsky, Michaloliakos...) i beu del clima d’intolerància general fomentat per “líders” com Trump, May o els sempre temibles Putin, Xi Jinping o, a una escala “menor”, Bolsonaro, Erdogan i tanti altri. Immigrants (i també dones) són les víctimes d’un pensament  retrògrad i insolidari que troba adeptes, com sempre, en el perdedors de la globalització que, paradoxalment, afavoreixen els principals agents i beneficiaris i d’aquest procés.