Reforma de la Constitució: que no volen, que no volen

És evident que ningú dona un duro per la reforma de la Constitució, malgrat algunes tímides demandes. No volen i prou. I això que hi ha raons més que fonamentades per a procedir a una reforma radical perquè, si no es fa, el procés de deslegitimació és imparable i més prompte que tard caldrà que en fem una de nova. Cosa que, d'altra banda, resulta atractiva. No cal ser tan radical com Jefferson (cada generació te dret a fer la seua Constitució), però, Déu ni do, ja toca.

Pérez Royo ha demostrat amb arguments difícilment rebatibles que la Constitució de 1978 estigué farcida de defectes de naixement. Fou una constitució que adaptà les Leyes Fundamentales del Movimiento a la nova situació política i d'aquí vingué la transició suau i l’alternànça. Calia deixar-ho tot lligat i ben lligat; respectar els interessos dels que havien guanyat la guerra; consolidar constitucionalment la monarquia imposada per Franco; introduïr en la llei electoral la desviació del principi d’igualtat política (en el Senat no hi ha desviació: directament no s’aplicà  el principi); i per últim, descafeïnar al màxim les aspiracions “separatistes”, consagrar un absurd café para todos i prohibir la federació de comunitats autònomes (cordó sanitari per a Euskadi/Navarra i Catalunya/País Valencià).

Hom pot entendre que en 1978 no hi havia més marge amb els militars defensant la sagradaunitat d’ Espanya i la restauració monàrquica però, una vegada en l’ OTAN i en la UE, és a dir, a finals dels 80, ja tocava una reforma en profunditat a la qual es negaren els partits majoritaris. 40 anys després l’edifici fa aigües per tots els costats i el “bloque constitucional” és una pura resistència al canvi i una defensa de l'statu quo. I Felip VI juga a fons tot sabent que estan en qüestió ell i la monarquia. Una monarquia que -com totes- és un insult a la intel·ligència i que a casa nostra és, a més, una imposició de Franco que mai no ens han deixat votar en referèndum. A més, amb els patriotes de Vox, Ciudadanos i PP, ara “no és moment” i , evidentment , és inviable la reforma. Igual ens fan una Constitució de l’Antic Règim , eliminen les autonomies, els drets humans i el que calga.

Sus señorías poden continuar aquest camí a enlloc, però  la Constitució de 1978 acabarà en la paperera. Al temps.

 

És evident que ningú dona un duro per la reforma de la Constitució, malgrat algunes tímides demandes. No volen i prou. I això que hi ha raons més que fonamentades per a procedir a una reforma radical perquè, si no es fa, el procés de deslegitimació és imparable i més prompte que tard caldrà que en fem una de nova. Cosa que, d'altra banda, resulta atractiva. No cal ser tan radical com Jefferson (cada generació te dret a fer la seua Constitució), però, Déu ni do, ja toca.

Pérez Royo ha demostrat amb arguments difícilment rebatibles que la Constitució de 1978 estigué farcida de defectes de naixement. Fou una constitució que adaptà les Leyes Fundamentales del Movimiento a la nova situació política i d'aquí vingué la transició suau i l’alternànça. Calia deixar-ho tot lligat i ben lligat; respectar els interessos dels que havien guanyat la guerra; consolidar constitucionalment la monarquia imposada per Franco; introduïr en la llei electoral la desviació del principi d’igualtat política (en el Senat no hi ha desviació: directament no s’aplicà  el principi); i per últim, descafeïnar al màxim les aspiracions “separatistes”, consagrar un absurd café para todos i prohibir la federació de comunitats autònomes (cordó sanitari per a Euskadi/Navarra i Catalunya/País Valencià).