En un llibre que apareixerà ben aviat a les edicions de la Institució Alfons el Magnànim en traducció valenciana, el filòsof polític nord-americà Michael Walzer l’encerta, al meu entendre. Es tracta d’un llibre del màxim interès, titulat La paradoxa de l’alliberament, on tracta bàsicament d’entendre les causes del fet que revolucions alliberadores seculars o laiques han acabat atrapades, influïdes o capgirades per contrarevolucions religioses fonamentalistes. S’ocupa sobretot de tres casos –Israel i el retorn de la religiositat tradicional, Algèria i el rebrot del fonamentalisme islàmic i l’Índia amb l’auge del fanatisme religiós hinduista- però el seu argument va més enllà. I té a veure amb una realitat problemàtica: la dels moviments d’alliberament nacional, en sentit ampli, que volen modernitzar radicalment els seus països i alliberar els seus pobles, els quals tanmateix romanen immersos en cultures i creences tradicionals modelades, en part, durant l’època de la dominació.
En un moment donat Michael Walzer resumeix el punt de vista que defensa al llarg del llibre: és molt important que els moviments d’alliberament nacional no s’allunyen massa de la cultura i les tradicions del seu poble, per ambigües o contradictòries que siguen. Es tracta de reconèixer “la tradició com un context natural del compromís polític”.
Un moviment d’alliberament impugna i s’allunya raonablement de la cultura de passivitat i subordinació imperant en l’època de la dominació aliena, en la qual les tradicions religioses i culturals eren respectades a canvi que els pobles en qüestió no s’interessaren per la política, l’administració i la legislació. La política i la modernitat, en general, venien de fora. Els de dins habitaven un món de vida repetitiu, ancestral, domèstic, tradicional. Però si l’alliberament, que vol acabar amb això, se n’allunya massa, en la pruïja per introduir una modernitat pròpia trencadora -inspirada com és normal en models aliens-, aleshores perilla el contacte profund imprescindible amb el poble, amb unes masses que només poden entendre i viure els seus problemes en la clau antiga de les tradicions.
“Alliberament nacional” en aquest cas és una expressió que podem prendre en sentit molt genèric o fins i tot metafòric. Els problemes i les contradiccions evocades en relació amb tres casos concrets d’emancipació nacional en situacions colonials o de dominació altament específica (com el cas del sionisme que acabà donant lloc a l’Estat d’Israel), tenen un valor heurístic generalitzable. I per tant un interès molt directe per a moviments de recuperació nacional en condicions diferents, com les pròpies d’una situació més o menys democràtica a Europa occidental. Que es troben o s’han trobat sovint amb problemes molt semblants en alguns aspectes. Salvant totes les distàncies.
No és probable que Mónica Oltra haja llegit mai Michael Walzer i menys encara aquest llibre tan recent. O sí, que tot podria ser. Però en qualsevol cas, la seua intuïció viva i la seua lucidesa, que l’han dut on és ara, coincideixen fil per randa -en una qüestió tan absolutament clau- amb les idees d’un pensador de primera fila, codirector de la històrica revista d’esquerres dissent, professor emèrit de l’Institute for Advanced Study de Princeton i autor d’uns quants llibres clàssics. Com ara Sobre la tolerància o Guerres justes i injustes.
Mónica Oltra vestida de fallera. Entrant a la plaça de la Mare de Déu el dia de l’Ofrena i emocionant-se. Mónica Oltra vicepresidenta de la Generalitat i fallera major de la seua comissió de tota la vida. Mónica Oltra líder de Compromís, una coalició d’esquerres amb un fort component d’alliberament nacional en clau valenciana, que hom sol resumir amb l’apel·lació de “nacionalista” o “valencianista”. Una formació radicalment modernitzadora, per tant. Del tot aliena al tradicionalisme repetitiu, a les creences i les pràctiques ancestrals i intocables que ens han dut, com a poble, a la subordinació i a la passivitat. I tanmateix, obligada a viure i fer política, a plantejar el seu projecte, en un context cultural concret, fent ús d’una semàntica pròpia i específica que és la que han viscut i elaborat al llarg dels segles els valencians i les valencianes, generació rere generació.
En aquest aspecte, Compromís ha après moltes i dures lliçons de la història, acompanyat per un seguit de generacions que han reviscolat la vida civil, social i folklòrica -muixerangues, grups de danses, dolçainers, bandes de música, la pilota, etc.- en ciutats, pobles i comarques, alhora que defensaven el feminisme, els drets socials, l’escola valenciana, les reivindicacions ecològiques, els drets LGTB, els drets dels immigrants i totes les causes justes que formen el catàleg de coses per les quals val la pena lluitar, però que no venen en primera instància de la tradició, tot i que potser, ben llegida, sí, com és el cas de l’atenció als febles, als desfavorits, als desemparats.
I en aquest context –que inclou una política social vigorosa i la lluita implacable contra la corrupció- el lideratge de Mónica Oltra és diàfan. Ha aconseguit un perfil intel·ligible per a àmplies capes de la població. És evident que això li ha valgut crítiques i incomprensions, com ja sol passar. Algunes feridores, altres més afinades, però en general sotto voce. Perquè el seu assoliment és un gran actiu i una novetat sense precedents en el valencianisme d’esquerres. I ho ha fet –n’estic segur- no per càlcul, sinó per vivència i per clarividència. Com els polítics autèntics, els que fan avançar els seus pobles.