Com que tinc la sort de publicar aquest article quasi dos dies després del brutal atemptat contra la revista satírica francesa “Charlie Hebdo”, ja puc fer comentaris a contracorrent sense haver de passar obligatòriament per amic dels terroristes, persona insensible o coses similars.
Brutalitats com la viscuda dimecres a París no tenen justificació possible, ni perdó de Déu per més que es facen en el seu nom. Totes les morts provocades pels fanatismes costen de comprendre, però si el fanatisme és religiós, encara costa més, ja que matar en nom d’allò de l’existència del qual ningú en té proves és delirant. El que passa és que no tindre justificació no vol dir no tindre causes. En aquest sentit, pensar que en un món tan injust com el que vivim, on els països occidentals poden envair Iraq i provocar més d’un milió de víctimes civils, hi pot haver algú resguardat del perill, és una ingenuïtat. Les situacions desesperades faciliten els comportaments irracionals de les persones. Per tant, encara que només fora per afavorir la nostra seguretat, bo seria buscar un món més just i no sacrificar la justícia pel benefici econòmic d’unes minories que, habitualment, ells sí, viuen blindats. Els 25.000 immigrants morts que portem a l’Estret de Gibraltar des de l’any 2000, parlen també d’aquest món injust i, per tant, insegur, que ens pensem que mai ens afectarà a nosaltres però que, de vegades, ens esclata en la cara.
La simulada ignorància occidental davant la desesperació dels marginats del món és un exercici d’hipocresia, igual que ho són moltes de les apel·lacions a la llibertat d’expressió que s’han escoltat en les últimes hores aprofitant la condemna del múltiple assassinat de París.
Cert, matar pels continguts d’una revista és, segurament, el més extrem dels atacs a la llibertat d’expressió però hi ha altres formes d'atac que es practiquen quotidianament entre nosaltres. Cada dia es perpetren a Espanya múltiples atemptats contra la llibertat d’expressió, menys sagnats que el de París, certament, però més efectius que un tiroteig. Els islamistes radicals, ni amb els assassinats, no aconseguiran evitar que a França, o arreu del món, es continue caricaturitzant Mahoma, en canvi, a casa nostra, diàriament se censuren informacions sobre bancs, grans empreses o governants de tot tipus, i no passa res.
Escoltar el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, el de la “llei mordassa”, dir que les morts de París són un atemptat contra la llibertat d’expressió, “l’essència de la democràcia”, quan el seu partit, el Partit Popular, és una màquina de censura i manipulació informativa, resulta vergonyós. Haver de contemplar com La Razón o l'ABC, exemples de periodisme-fem, trauen la bandera llibertària sembla una broma; igual que sona patètic el rei Felip, cap de la institució més hermètica i opaca de l'Estat, quan es refereix a valors democràtics com el de la lliure expressió.
Hauria de recordar el rei, i amb ell, tots nosaltres, que un atemptat contra la llibertat d’expressió va ser també, i dels grans, el segrest en 2007 de la revista “El Jueves” (la nostra “Charlie Hebdo”) per ordre de l’Audiència Nacional per una portada en la qual es veia una caricatura dels llavors prínceps Felip i Letízia practicant sexe. El fiscal va argumentar que “el que ataca a la Família Reial ataca a tos els espanyols” i qui en aquell moment era president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, no va voler opinar al respecte però va destacar la tasca del príncep. El portaveu parlamentari del PSOE, Diego López Garrido, va dir que el segrest era “només” complir la llei i la vicepresidenta Teresa Fernández de la Vega també es va mostrar comprensiva amb la decisió judicial. Al remat, els autors de la caricatura, Guillermo Torres i Manel Fontdevila, van acabar condemnats a una multa de 3.000 euros. I encara gràcies perquè els articles 490 i 491 del nostre Codi Penal, tan sensible a la protecció del rei com els integristes a la de Mahoma, manté que “qui calumnie o injurie al rei o a qualsevol dels seus ascendents o descendents... serà castigat a una pena de presó de sis mesos a dos anys”.
Set anys més tard, en juny de 2014, la història es va repetir. La direcció de “El Jueves” va obligar a canviar una portada quan ja s’havien imprés 60.000 exemplar per evitar que arribara al carrer un dibuix sobre l’abdicació del rei Joan Carles en la qual se’l caricaturitzava entregant-li al seu fill Felip una corona bruta i plena de mosques. Arran d’això, els abans esmentats Torres i Fontdevila van abandonar “El Jueves” i van explicar que havien rebut ordres concretes de no posar mai més a la Família Reial en la portada de la revista.
Hui mateix s'ha conegut que l'Audiència Nacional ha imputat un presentador d'un programa d'humor de La Tuerka TV per un gag on parodiava la possible dissolució del PP com si es tractara d'una banda terrorista
Així que, molt bé, condemnen tots junts el brutal assassinat del “Charlie Hebdo” però molta cura a posar-se la defensa de la llibertat d’expressió a la boca aquells que, precisament, són els primers a carregar-se-la quan mínimament els molesta. No ser un assassí no és sinònim de ser demòcrata, i no es demòcrata qui atemptat contra la lliberrtat d'expressió encara que siga sense sang. La condició de demòcrata es guanya per allò que un fa, i ni el govern d’Espanya, ni la Família Reial estan en condicions de posar-se com a exemple de comportaments democràtics.