Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.
Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.
La tetralogia d’Antonio Scurati sobre Benito Mussolini impressiona per diversos conceptes. És una obra magna -quatre volums de dimensions considerables- dedicada a la vida i miracles d’un personatge clau de la història europea, definidor del feixisme, dictador durant vint anys a Itàlia, influent i promotor de la solució antidemocràtica i totalitària davant la crisi del liberalisme en l’època d’entreguerres. Producte de la gran dislocació que fou la Primera Guerra Mundial, dissident del socialisme, periodista i orador eficaç, Mussolini es va inventar una fórmula política original, a partir de la indignació i el desarrelament dels soldats de xoc desmobilitzats i abandonats, els arditi, avesats a la violència cega, a l’assassinat. I justament Mussolini es va fer el campió de la violència cega com a arma política. En el nucli del feixisme hi ha la violència física. També la violència verbal i una idea insistent d’exclusivitat i superioritat dels “nostres”. Mussolini va copsar que en aquell descontentament brutal hi havia una gran energia social disponible, la va fer seua i la va rendibilitzar.
Va posar el seu moviment demagògic, i pretesament radical, al servei dels interessos dels industrials del nord i dels terratinents del sud. L’establishment, ja molt deteriorat, del liberal-conservadorisme italià, amb el reu Vittorio Emmanuele al capdavant -quin paperot- li va cedir el poder el 1922. S’hi va estar fins el 1943, quan el deposaren els seus. I encara tingué un epíleg salvatge (la República Sociale de Salò) fins el 1945, quan fou detingut, jutjat i afusellat a Milà.
El feixisme és violència, intimidació, assassinat (com el del diputat socialista Giacomo Matteotti, el 1924), maltractaments, prohibicions, censura, pallisses, repressió... Però també és seducció. Mussolini va saber practicar les arts de la seducció, però amb mà de ferro. Fou molt admirat per Hitler, que el va voler imitar ja el 1923, i fracassà en primera instància.
0