La dimensió cultural simbòlica de les ciutats, en tant que condensació d’un procés històric, i les seues conseqüències en tots els terrenys, és un dels fets distintius de la ultra-modernitat -avui en crisi i a l’espera d’un desenllaç catastròfic o controlat. Indagar en el passat de les ciutats -sobretot les més emblemàtiques, que atreuen com un imant el fenomen tan ambigu com destructiu del turisme de masses- és una gran idea. Per això em sembla tan atractiva, tan pertinent, la nova col·lecció de les Edicions de la Universitat de Barcelona (EUB) “Ciutats per Pensar Europa”, que respon a una iniciativa de llarg alè -perquè té altres concrecions, com ara trobades, simposis o seminaris- de l’assagista i professor de Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona Antoni Martí Monterde. De les quals es desprenen llibres tan rics de contingut com ara Barcelona-París: història simbiòtica de dues ciutats 1890-1936 (Ajuntament de Barcelona, 2022), que mereix comentari a banda. La idea de la nova col·lecció impulsada per Martí Monterde és aprofundir en el concepte de “capital cultural” i explorar-ne la significació i virtualitat en un seguit de ciutats d’Europa més enllà dels clàssics centres d’irradiació, que han estat tothora París, Londres i Berlín.

Perquè hi ha molts més focus articuladors de la idea d’Europa com a cultura. Ciutats amb capital cultural que no són capitals d’un Estat. ¿Què és una capital cultural? ¿Què la distingeix? ¿Quines ciutats d’Europa mereixen aquesta atribució? A aquesta pregunta dedica Antoni Martí Monterde el primer títol de la col·lecció: Capitals culturals. Entre pedres i literatura (EUB, 2024). Un llibre ple d’erudició que dona tot d’indicis i pistes sobre el camp teòric que vol apamar: pensar la ciutat, l’espai públic modern, el trajecte que va de la ciutat a la capital cultural, les capitals culturals i els meridians literaris, la ciutat i el “cosmopolitisme”, del viatge al turisme (la destrucció de la ciutat), les capitals culturals en l’època de la seua reproductibilitat tècnica i el circuit des de les capitals culturals a les capitals intel·lectuals. Són pàgines informades, sintètiques i d'una claredat lluminosa: una lectura profitosa.

Perquè la ciutat -que ara es desborda- és, en bona part, l’experiència de la modernitat. Té orígens antics, precedents fabulosos a Mesopotàmia, Egipte, Grècia o Roma. Però la ciutat moderna és una altra cosa, diferent de la ciutat antiga que va descriure Fustel de Coulanges - a La Ciutat Antiga (obra del 1864 que va publicar el 1947 en castellà l’editorial Plus Ultra, que dirigia Agustí Calvet, Gaziel, al seu “exili” a Madrid)- i també de la ciutat medieval. La història de les ciutats és, com a tal, una disciplina acadèmica, i compta amb una bibliografia impressionant. PUV, per exemple, ha publicat una història de les ciutats a Europa en diversos volums. La sociologia urbana, per la seua part, és també florent, amb autors clàssics com Engels, Weber, Simmel, Robert Park o Henri Lefebvre, un extens desenvolupament posterior i fites com Ciutats en evolució de Patrick Geddes, que fou el mestre d’un altre estudiós de la ciutat, Lewis Mumford. I ja en confluència amb l’economia urbana, sempre m’ha semblat molt interessant -una lectura imprescindible- Jane Jacobs.