Juli Capilla (València, 1970) és un escriptor de trajectòria prolongada en el temps que ha cultivat gairebé tots els registres i gèneres literaris. Ha practicat el periodisme cultural, ha escrit poesia, novel·les (L’home de Melbourne, per exemple), cròniques i assaig. Durant una època fou director de Caràcters, revista de llibres. També va treballar al setmanari El Temps. Fou guanyador el 2019 del premi d’assaig Mancomunitat de la Ribera Alta amb Ars libri. L’aventura del llibre i la paraula (un llibre sobre llibres, verament recomanable, publicat per Bromera el 2020). I és el darrer premi d’assaig Josep Vicent Marquès que atorga l’Ajuntament de València. En l’acte de lliurament dels guardons, Juli Capilla va fer un al·legat molt valent a favor de la cultura i la tolerància davant l’alcaldessa María José Català, defensant que l’Ajuntament de València s’havia de sumar a l’Any Estellés, com seria l’obligació de qualsevol consistori digne i democràtic no segrestat per l’anti-cultura.
D’altra banda, Juli Capilla, que no ha deixat mai la docència -és professor de literatura a l’institut Tirant lo Blanch de Gandia-, és des de fa ja uns anys editor, juntament amb Mercè Climent, de Lletra Impresa, una editorial emergent i molt activa que ha publicat coses interessants en el camp de la narrativa i l’assaig, sense oblidar la literatura infantil. Ars libri comença amb aquestes paraules: “Aquest llibre és fruit d’una passió i d’una necessitat. La passió, dèria, amor, obsessió... pels llibres. La necessitat urgent, peremptòria, incisiva de fomentar la lectura.” Crec que és tota una declaració de principis que defineix la tasca i la dedicació constant, versàtil i competent, de l’autor. Juli Capilla, que ha fet tots els papers de l’auca en el món de l’edició -també ha fet traduccions i crítica literària- i de l’activisme cultural en general, és un autor -un escriptor- que cal tindre en compte.
Ara acaba de publicar un llibre singular: Arrelats. Famílies valencianes amb història (Edicions Sidillà, La Bisbal d’Empordà, 2023). Un llibre ben editat, amb bones fotografies, proemi dels editors (on expliquen el sentit de la col·lecció en què s’inscriu, que ja ha publicat un Arrelats, les famílies més antigues de Catalunya), una introducció de l’autor i un pròleg de Nèstor Novell, “Notes per a una visita al País”, que és com a tal un assaig de gran interès, una aproximació històrica, sociològica i geogràfica a la realitat valenciana. Nèstor Novell és economista i moltes més coses, però sobretot diria que té una visió territorial afinada, és un dels pares del concepte Comarques Centrals, i amb el malaguanyat amic comú Josep Sorribes va demostrar a Nou viatge pel País Valencià (PUV) la seua gran capacitat d’anàlisi i de síntesi, de treball de camp i de mirada històrica.
El llibre de Juli Capilla es llegeix molt bé, és com un gran reportatge antropològic sobre un conjunt de persones i famílies representatives d’una manera d’estar al món: arrelats, amb història, amb identitat. L’arrelament és un tema debatut. En un món tan mòbil com l’actual -els professionals que han de marxar a altres països per a progressar en multinacionals o universitats, els emigrants de tot tipus per raons econòmiques o polítiques, els nòmades digitals-, en un món de “desarrelats” com l’actual, l’arrelament té una significació extra. Els falsos cosmopolites diuen sempre que d’arrels en tenen els arbres, els humans tenen cames i es mouen. Sí, és cert. Però és una veritat a mitges, de les que ben sovint amaguen una gran mentida. Ningú abandona la llar i la seguretat d’un entorn conegut per gust o afició. És clar que hi ha casos individuals de tota mena, però quan els humans deixaren de ser caçadors nòmades la identificació amb un lloc, una terra i una nissaga ha estat la norma. El desarrelament és traumàtic, individualment i col·lectiva. Les migracions han marcat la humanitat, sí, i tant: les migracions, les invasions, les conquestes, les ocupacions, les deportacions, els genocidis, les expulsions, els poblaments i repoblaments... Hi hauria molt a dir sobre aquesta qüestió i més val no fer massa abús de la història. Ho deixarem ací.
Però de passada recomanaria el llibre La nostàlgia, de la filòsofa Barbara Cassin (Edicions 62, col·lecció La Blanca, traducció de Jordi Martín Lloret, 2023) que aprofundeix en termes filosòfics i filològics en un gran tema de la cultura europea, dels grecs ençà com a mínim. La nostàlgia, la Heimweh, el malestar del desarrelament i de la pèrdua de la pàtria. Tot és molt més complex i multi-causal, cert, però les consideracions de Barbara Cassin així com les de Simone Weil a L’arrelament (citat pels editors al seu proemi, que també fan una referència escaient a John Berger) ajuden a pensar una qüestió que alguns, de manera impròpia, redueixen a estadístiques o a imponderables de la “modernitat avançada”. No serveixen tampoc -o caldria parlar-ne molt- les fórmules fixades, del tipus “tenir com a pàtria la pròpia llengua, com a única pàtria fins i tot” (Hannah Arendt) que pretenen generalitzar una experiència personal, comprensible -és clar que sí- però irreductible.
El cas és que a Arrelats, Juli Capilla ens parla dels Benavent de Quatretonda (a la Vall d’Albaida), de la família de la “Fifla”, la darrera barraca d l’Horta de la Punta a València, dels descendents d’occitans, maltesos o genovesos, dels avantpassats mallorquins de la gent de Tàrbena, dels Tena de Vilafranca (els Ports), del Carxe (valencians a Múrcia), del Camp d’Elx, on es manté el valencià -el català- viu (Elx, per cert, fou a l’època medieval possessió de Barcelona), de les nissagues autòctones de Benidorm que no han perdut el control del negoci, de la voluntat de pervivència i superació dels habitants del fantàstic llogaret de Jesús Pobre, a la Marina Alta, una temptativa de rescatar la identitat enmig d’una modernitat galopant. Històries properes, en primera persona, d’un gran interès humà, però també social i històric.
Llegint aquest llibre em torne a convèncer que molts valencians saben -o sabem- poc de la nostra terra, i quina llàstima tanta desinformació, sovint fomentada de manera malèvola. L’imperatiu de “conèixer-nos” era un leitmotiv de Joan Fuster a Nosaltres els valencians, i en tota la seua obra, també a El País Valenciano, tots dos del 1962. Hi ha qui ens vol desconeguts, esmunyedissos, invisibles, difuminats, cancel·lats, estranys en la nostra pròpia terra. Ara que la globalització ha afegit tants graus addicionals de complexitat a la realitat social valenciana (i catalana o europea en general), convé més que mai fixar punts de referència. Saber qui som i d’on venim. L’acceleració social contemporània, lligada als processos de globalització econòmica i homogeneïtzació cultural, és com un rotovator o una aplanadora que arramba amb tot. No és bon negoci.
Cal salvar la singularitat dels pobles, en benefici propi i del conjunt. Altrament, un món de franquícies totes iguals i de residus folklòrics manipulats seria molt trist. Fins i tot els valencians més castellanitzats haurien de pensar-hi seriosament. Els convé, els convé conèixer la seua terra i la seua història i parlar la llengua, aprendre-la o almenys respectar-la i acceptar-la, transmetre-la, sentir-se’n orgullosos, perquè d’alguna manera la llengua històrica i pròpia de l’Antic Regne, el País Valencià modern, també és seua. La singularitat en un món d’homogeneïtat pot ben bé ser un valor amb múltiples dimensions. Tot això -i molt més- suggereix aquest llibre de gran amenitat i alhora profund, farcit de reflexions i informacions que no et deixen -de cap manera- indiferent.
0