Recordava recentment Àlex Broch, en una entrevista que li ha fet Jordi Nopca (Ara, 4 de gener 2025), que quan l’any 2008 es va publicar el Diccionari de la Literatura Catalana (Edicions 62), “Jordi Llovet va fer un article dient que la literatura catalana, en comptes de merèixer un diccionari de 1.250 pàgines, en tenia prou amb un de 200”. És una manera de veure les coses, certament, pròpia dels déus de l’Olimp que només es tracten amb Dante, Goethe, Shakespeare, Tolstoi, Kafka i pocs més. Ara bé, la vida (I la literatura) real està feta de moltes més coses. Una mica superbiós sí que ho sembla, el comentari de Llovet.
Superbiós i desenfocat, si més no. La suficiència i la superioritat auto-assignada no són bona recepta. Una mica de moderació, de prudència, si us plau! Ja s’entén el que volia dir, en el fons. Baixar els fums, destriar el gra de la palla. I tant que sí: és una tasca fonamental. Ara, convé fer-la amb sentit de la mesura.
Tot plegat em planteja un problema. Si el panorama de l’assagisme en català, així, en general, no és per a llançar coets, encara que hi apliquem un concepte generós -de màniga ampla- al terme, què en diríem de l’assagisme valencià? Val la pena esmerçar-hi atenció, lectures i esforç? Un assagisme marginal, poc reconegut per la seua pròpia societat, ignorat en general a la resta de l’“àmbit lingüístic”… I no per cap mala intenció, sinó per la força de les coses. ¿Ens hi hem d’interessar, l’hem de reportar críticament? Segons els paràmetres de Jordi Llovet, hauríem de deixar-ho estar, i ocupar-nos de George Steiner, Claudio Magris, Walter Benjamin o Erich Auerbach. O de Susan Sontag. Però no em fa el pes aquest biaxi de Jordi Llovet, i també d’alguns altres. El trobe, amb tots els respectes, provincià.
El camp literari català existeix, però desestructurat. El diàleg, la confrontació, els terrenys comuns de debat i recepció, eisteixen, però enmig de massa interferències i dificultats: la pressió dels grans grups editorials (amb els seus recursos publicitaris), les fronteres mentals absurdes, les limitacions de collita pròpia, la intercepció de la indústria cultural/editorial en castellà... Amb aquest rerefons, un estol d’autors valencians que cultiven el ram de l’assaig -l’aproximació conceptual o discursiva a la realitat-, què fan, de què escriuen, què publiquen? I sobretot què poden fer? No són considerats, en el sistema cultural que ens envolta, “primeres espases ”, escriuen des dels marges, no tenen el reconeixement que els escau, però així i tot perseveren, escriuen, pensen, publiquen, prolonguen una tradició cultural. I tenen un gran mèrit.
D'aquests assigistes valencians, ara, en destacaré alguns. De manera una mica aleatòria, perquè n’hi ha molts més i aquestes Notes de Lectura no pretenen fer cap síntesi acadèmica o canònica, sinó tan sols reportar en passant algunes idees i lectures. Em preocupa i indigna, de tant en tant (un no pot estar indignat tothora, fa mal a la salut), l’escassa atenció als escriptors d’assaig valencians. Marginats per totes bandes. No cal dir en el sistema cultural espanyol, que ni de lluny els té en compte. Però tampoc ho fan les instàncies, més properes, que tocaria. Una consideració que ens duria lluny. Com també ens duria lluny, d’altra banda, la consideració de l’assagisme, els seus límits i els seus punts de contacte amb l’escriptura més acadèmica però que aspira a una “legibilitat” més àmplia. O sobre la significació de l’escriptura fragmentària i la seua relació amb un discurs de conjunt més o menys travat.
Cal dir, d’entrada, que si parlem d’assaig, hauríem de parlar de dietaristes. Un punt fort de la nostra cultura, amb exponents com Vicent Alonso, Enric Sòria, Ramon Ramon, Lourdes Toledo, Ferran Archilés, Ferran Garcia-Oliver, Joan Garí o el malagunayat Josep Igual, per dir-ne només alguns. La generació dels 70 encetà -més aviat, actualitzà- el gènere a casa nostra, com tantes altres coses, en sintonia amb un fet cabdal de la cultura catalana: el dietarisme, de Josep Pla a Marià Manent, de Valentí Puig a Francesc Parcerisas, de Miquel Pairolí a Àlex Susanna o Gemma Gorga.
Un autor molt interessant de dietaris és Rafa Gomar. Recentment ha publicat Sempe hi ha qui mira (Afers, 2024). Amb una prosa elegant, encadena reflexions, espisodis, recrords, lectures, visions de paisatges urbans no urbans. La ciutat de València, especialment. També la Safor o la Marina, i alguna referència a viatges, com ara a la Bretanya. Rafa Gomar és constant en aquest gènere. Tinc presents també Vianant (El Cep i la Nansa, 2006) i Fràgil sol de tardor (El Cep i la Nansa, 2015). Al final, un retaule d’experiències i pensament, un autoretrat que és alhora un retrat del seu temps i circumstància. Al darrer dietari em crida l’atenció la reflexió sobre la condició de l’esciptor valencià en un medi gens favorable, arran de l’anècdota que va viure el 1988, quan sent molt jove es presentà a un premi que va guanyar un escriptor “consagrat” -Josep M. Castellet, amb Els escenaris de la memòria-, a qui realment “quina falta li feia?”. No ho va entendre aleshores, tot i que ara -tants anys després- ja ho entén una mica. Un sistema cultural distorsionat, ahir i avui, en seria la pista.
Però ara voldria referir-me autors que s’han centrat en “un tema” (que sovint no és un tema únic, com veurem). El dietarisme és dispers per definició, ja ho sabem. Això és el seu tret distintiu, i també l’actiu més interessant, en un entorn que no admet fàcilment l’expressió de preocupacions, divagacions, intuïcions o esbossos.
Posem per cas un llibre com Fronts oberts (Quatre estudis sobre Wittgenstein, Russell i Heidegger), d’Antoni Defez (Ela Geminada, 2020). Defez és poeta I filòsof. Nascut a València el 1958 ha desenvolupar la seua carrera acadèmica a la Universitat de Girona. Autor d’un seguit de llibres de caire filosòfic en els quals la dimensió -o en tot cas l’aspiració- assagística és evident. Seguidor de Wittgenstein, deixeble de Josep Lluís Blasco i de Josep Maria Terricabras. Un dels escassos conreadors de la filosofia en català. D’aquells que pensen que “del que no es pot parlar -la metafísica- més val callar.” La metafísica -el sentit de la vida, l’ésser i el tot o l’ésser i el no-res- pertany al regne inefable de les creences, de les sensacions peresonals. La filosofia explicaria, en tot cas, els límits de la percepció i del coneixement segur, que ve de la ciència. Per tant ha de ser vigilant amb el llenguatge i les seues apories. Aquest llibre és una baula més d’una reflexió de conjunt que resulta molt atractiva. A PUV va publicar llibres com Assumptes pendents, set qüestions filosòfiques d’avui. A Tres i Quatre, Realisme I nació, un assaig de filosofia impura. Ací tracta de la subjectivitat del món (un assaig finíssim que pren com a punt de partida una frase de Fabià Estapé); de les raons de Russell quan explicava per què no era cristià; de Heidegger i els seus silencis; i de Wittgenstein i la música.
Per la seua banda, Juli Capilla va sorprendre el public lector l’any passat amb La terra i la paraula (Bullent, 2024), pemi J. V. Marquès d’assaig, dels Premis Literaris Ciutat de València 2023. Un llibre molt original i personal de Juli Capilla -poeta, professor, editor, escriptor, crític-, home actiu, sensible i alhora ferm en les seues conviccions, que ens parla de l’amistat, l’arrelament, el poble de son pare (Pedralba), la vida quotidiana, algunes idees i qüestions del temps. En conjunt, una cartografia de la seua subjectivitat amb el referons d’un País complex en un marc general més aviat inquietant. Però, què atrau d’aquest llibre? La veu personal, la sensibilitat, la sinceritat, el cant a l’amistat amb el seu amic Amadeo, el retrat de l’evolució personal fins a la primera maduresa, la connexió amb fets viscuts, l’estil, el llenguatge eficaç, la passió que s'hi entreveu. Un assoliment literari i intel·lectual. Poc abans havia publicat Arrelats. Famílies valencianes amb història (Sedillà, 2023), un llibe també soprenent i valuós, a partir d’exemples concrets (famílies amb noms I cognoms), sobre algunes realitats de la textura pofunda del poble valencià, entre l’oblit i la postergació. Arrambat als marges prescindibles, enmig d’una transformació galopant que ha trobat en els qui governen ara els enterradors més actius.
Punts de fuga (Lletra Impresa, 2024) és un nou volum d’Enric Balaguer, catedràtic de Literatura Catalana a la Universitat d’Alacant, on ha fet una gran tasca. Ja en la maduresa, Balaguer retorna als seus temes. És un autor competent, informat. Acadèmic, però que vol anar més enllà. Fa poc la revista de la Marina Alta L’Aiguadolç li va dedicar un monogràfic. Literatura, pensament, experiència vital, tot plegat hi entra en el pes. Però sobretot -diria- hi dona el to la reactualització del seu biaix “espiritualista”. Decantat cap a l’espiritualitat oriental, budista i similars. Res a dir. Cadascú cerca on pot la inspiració. Però per als qui ens hem educat entre el materialisme històric i Misticismei i lògica, de Bertrand Russell, potser és massa… I això que Balaguer és un home mesurat, ponderat i prudent. No es deixa anar. I ha fet un llibre molt estimulant, amb el qual es pot dialogar. Amb observacions agudes sobe creadors com Perejaume, Ponc Ponç, Joan Margarit, Oteiza o Joan Benesiu. Entre moltes altres qüestions i temes, com els marges de pedra seca, per exemple… I animat per un esperit d’indagació, meditació, despreniment i denúncia de l’individualime narcicista i possessiu que ens ofega. Amb el qual es pot estar molt d’acord. No tant amb el biaix espiritualista esmentat: “el nostre entorn intel·lectual és reticent a la metafísica, al·lèrgic a qualsevol indici d’espiritualitat, a qualsevol enigma de la matèria I de la vida que s'escapen de la dissecció en el laboratori”. Doncs, potser sí. Si es tracta de coneixement segur, només n’hi ha un, que és el que prové de la ciència. Les reticències contra la ciència “freda” ens generen males vibracions… Però els raonaments de Balageur -que inclouen una aproximació aguda als conceptes de “ressonància” i “acceleració” del sociòleg Hartmut Rosa- bé mereixen consideració atenta: estimulen el debat, qüestionen, repten. Cal llegir-lo.
Com cal llegir també altres assagistes valencians actuals, en els quals em detindré en lliuraments successius. Autors com els novel·listes Martí Domínguez i el seu recent Del natural, una història de la natura en al pintura (Edicions 62, 2023), una autòpsia erudita I apassionada del realisme pictòric, o Joan Benesiu i la seua recreació d’una ciutat literària i cruïlla per excel·lència al seu Trieste. Una ciutat a plec de mapes (Univesitat de Barcelona, 2024). O com un autor jove i molt actiu que practica l’assagisme polític, Ricard Chulià, amb País Valencià. Eixida d’emergència (Afers, 2024) i el seu nou llibre sobre el context polític de la DANA, acabat d’eixir del forn, publicat també per Afers (Pla Sud. Eixida d’emergència en cas de riuada).
La nòmina d’assagistes valencians en actiu és molt més extensa, afortunadament. Inclouria també noms com ara Antoni Martí Monterde, Josep J. Conill, Joan Garí, Toni Mollà, Josep Ballester, Lourdes Toledo o Pilar Alfonso, en una enumeració breu i molt insuficient d’una galàxia d’autors i autores sovint oculta o, si més no, en una certa penombra. Però que no deixen de produir obres d’interès. Per cert, molts d’aquests autors han donat a conèixer fragments de la seua obra a les pàgines de la revista L’Espill, al llarg dels setanta-cinc números publicats des de l’any 1999 fins ara mateix. Benesiu, per exemple, publica al darrer número (L’Espill 75) un preciós assaig breu sobre la seua relació amb el cinema, titulat “No sols per plaer”.
0