La València jueva

Hi hagué una València jueva? Evidentment que sí. Fa molt de temps... La presència jueva en terres valencianes és molt antiga, secular, derivada d’una diàspora primerenca i de la difusió del judaisme al Mediterrani. És anterior i posterior a la València islàmica. I confirmada explícitament arran de la conquesta de Jaume I el 1238. Durant els regnats de Jaume I, Pere III i Jaume II la vida comunitària i l’aportació al conjunt -tan destacada en vessants com la medicina, les lletres, el comerç o la presència en la Cort- fou rellevant i reconeguda. Ara bé, en la segona meitat del segle XIV, època de crisi a Europa -la pesta negra-, el panorama es va enfosquir. L’animositat i la derivació demagògica dels odis i l’ansietat de la gent comú contra els jueus -la judeofòbia cristiana i “la ira popular”- es concretaren en l’assalt a la jueria de València un 9 de juliol de 1391. Morts, gent maltractada, saqueig, incendi del call, destrucció de la sinagoga, en foren el resultat.

Les prèdiques arravatades d’alguns clergues i taumaturgs com sant Vicent Ferrer hi ajudaren. El 1392 la jueria fou reestructurada i reduïda. Dels 2000 jueus que hi vivien a penes en restaren uns 300, que anaren minvant pel perill que implicava la convivència amb conversos. Molts es traslladaren al castell de Morvedre, un refugi més segur, i ací tingueren un llarg període de pau, com bé va analitzar Manuel Civera al seu llibre Morvedre hebreu (Afers, 2009, pròleg d’Enric Guinot). Finalment els jurats de València varen resoldre el 1428 l’expulsió dels jueus que havien restat a la ciutat.

Després del 1391 la persecució i l’observació estricta es centraria en els conversos, sempre sospitosos. Una situació que es va exacerbar després de l’expulsió definitiva signada per Ferran d’Aragó i Isabel de Castella el 1492. L’alternativa era: conversió a la fe cristiana o eixida immediata dels regnes de la Monarquia. Violència sobre la consciència personal o expulsió, deportació, desarrelament. Els que hi restaren i es convertiren de grat o per la força, sobretot per la força, hagueren d’enfrontar-se a la vigilància amenaçadora de la Inquisició.

Ja abans el call -la jueria de València- havia quedat desfigurat. Amb el temps desaparegué de la trama urbana. Els seus espais foren ocupats per noves construccions. La sinagoga fou transformada en Església.

Segles de vida jueva s’esfumaren, s’esborraren, com si no hagueren existit. La por -una por intensa, interioritzada- s’instal·là en els esperits i es mantingué durant segles. L’experiència de la por -la darrera, sota el franquisme-, una constant a Espanya.

La història de la família del gran humanista Joan Lluís Vives és exemplar en aquest sentit. Ell mateix fugí de València als desset anys (havia nascut el 1493) i no en tornà mai més, per precaució. Va morir a Bruges el 1540 sense haver tornat mai a València. Varen ser processats per la Inquisició els avis materns i paterns, el seu pare i la seua mare, Blanquina March. Aquesta fou desenterrada i els seus ossos cremats. Molts familiars de Vives moriren a la foguera, en autos de fe.

Gràcies a Marilda Azulay comptem a hores d’ara amb una topografia molt ajustada de la presència jueva a València durant l’edat mitjana. Ella -arquitecta, professora de la Universitat Politècnica i una intel·lectual molt informada- ha reconstruït l’existència física dels jueus a València amb una precisió admirable. Ja ho havia fet (amb Estrella Israel) el 2009 al llibre La Valencia judía, publicat pel Consell Valencià de Cultura, un volum extens que va més enllà de l’estudi de l’empremta jueva en la geografia urbana -i les seues transformacions i canvis toponímics- per a aprofundir en les creences, els modes de vida, la mentalitat i la història dels jueus valencians, amb una aportació documental valuosa.

Ara acaba de publicar Blanquina March i la València jueva (Ajuntament de València), dins d’una col·lecció ben interessant de Guies Literàries inspirada per Daniel Benito Goerlich i Mateo Gamon, que ha tret a la llum altres volums dedicats a Lluís Vives i la València gòtica, Juan Gil-Albert i la València republicana, Sor Isabel de Villena i la València monàstica o Azorín i la València modernista. Una bona iniciativa de divulgació seriosa, impulsada per l’Ajuntament de València, que combina la revisió del paisatge urbà al llarg de la història i la vivència de la ciutat per autors i escriptors que formen part de l’imaginari col·lectiu.

El volum que ha publicat Marilda Azulay inclou una breu història dels jueus a València i una sèrie d’itineraris per la ciutat, 9 en total, a la recerca de la petjada que hi varen deixar. En alguns casos totalment esborrada. En uns altres -i seguint les seues indicacions- encara recognoscible. Els plànols i les il·lustracions confereixen a aquest petit volum, d’unes 100 pàgines, un valor i una utilitat indubtables.

La carcúndia local s’entestà durant molt de temps a no reconèixer els orígens jueus de Joan Lluís Vives, considerat un dels cims de l’humanisme cristià europeu. Que reivindicaven, a més, en sentit reaccionari i ahistòric. La figura de Blanquina March fou objecte de tota mena de deformacions. La veritat tardà a surar. Entre altres, és de justícia esmentar l’aportació d’Angelina Garcia: Els Vives, una família de jueus valencians (Tres i Quatre, 1987), que explicà clarament la història d’aquesta família hebrea valenciana i les raons del seu sofriment. Del seu martiri.

De vegades -o ben sovint- la ignorància és voluntària. No se sap perquè no es vol saber. Un tipus com José Corts Grau, catedràtic de Filosofia del Dret i futur rector de la Universitat de València, podria escriure el 1943, en referència a Joan Lluís Vives: “¿Por qué decidió quedarse allà [en Bruges]? Amigos, afectos e intereses le retenían. Digamos tan solo que Luís Vives, a pesar de la distancia, y de la influencia tan constante de amigos extranjeros, y de su admiración por un genio tan desarraigado como Erasmo, sigue pensando con absoluta fidelidad al espíritu hispánico.... Realmente no estaba expatriado, seguía dentro del ámbito español, sino que en un puesto fronterizo: Flandes.” (Introducció a J.Luis Vives (Antología), Ediciones FE, Madrid, 1943, col. Breviarios del Pensamiento Español, pàgs. 7-8).

La retòrica inflada -de regust imperial- de Corts Grau és infame. No sabia o no volia saber que Vives no podia tornar a València perquè l’haurien cremat. No volia saber que era un jueu valencià, i escrivia aquestes coses quan a Europa s’estava duent a terme el crim més monstruós de la història, l’Holocaust, perpetrat pels seus amics nazis. Corts Grau havia assistit als cursos de Martin Heidegger. Va viure d’aquestes rendes tota la vida.

La depuració o l’extirpació de la petjada jueva a València fou tristament reeixida. Durant una pila d’anys ningú en va saber ja res. Només alguns erudits escampaven notícies ací i allà sobre la presència i l’aportació jueves a València. Els estralls que va causar la Inquisició foren incomptables, terribles. Imposà el silenci i la ruptura de la transmissió intergeneracional de la identitat jueva.

Però només calia anar als arxius i traure la pols als documents, a les actes dels processos inquisitorials, dels interrogatoris -que es duien a terme amb ús regular de la tortura-, per a recuperar la veritat. Alguns historiadors com Garcia Cárcel o Jordi Ventura ho varen fer. La sospita és que, entre altres efectes nefastos, l’abrupta davallada de la cultura autòctona tan florent fins al segle XV tingué molt a veure amb la persecució i el clima de terror que va instaurar la Inquisició. Per exemple, el 1506 fou executat per ordre de la Inquisició (per pertinaç) l’insigne metge jueu Lluís Alcanyís, autor de Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència (c 1490). Un any abans havia estat executada en la foguera la seua dona Elionor Esparça.

Els esforços de l’Església Catòlica triomfant, que perseguia i aconseguí el monopoli absolut de les creences i pràctiques religioses, i l’ànsia homogeneïtzadora i l’aversió a la diferència característiques de la Monarquia hispànica, estan a l’arrel de problemes, insuficiències i derives que, ben mirat, arriben fins avui mateix.

És clar que tot ha canviat. Res no és ja igual. A més, torna a haver-hi vida jueva a València.

I tanmateix...

Hi hagué una València jueva? Evidentment que sí. Fa molt de temps... La presència jueva en terres valencianes és molt antiga, secular, derivada d’una diàspora primerenca i de la difusió del judaisme al Mediterrani. És anterior i posterior a la València islàmica. I confirmada explícitament arran de la conquesta de Jaume I el 1238. Durant els regnats de Jaume I, Pere III i Jaume II la vida comunitària i l’aportació al conjunt -tan destacada en vessants com la medicina, les lletres, el comerç o la presència en la Cort- fou rellevant i reconeguda. Ara bé, en la segona meitat del segle XIV, època de crisi a Europa -la pesta negra-, el panorama es va enfosquir. L’animositat i la derivació demagògica dels odis i l’ansietat de la gent comú contra els jueus -la judeofòbia cristiana i “la ira popular”- es concretaren en l’assalt a la jueria de València un 9 de juliol de 1391. Morts, gent maltractada, saqueig, incendi del call, destrucció de la sinagoga, en foren el resultat.

Les prèdiques arravatades d’alguns clergues i taumaturgs com sant Vicent Ferrer hi ajudaren. El 1392 la jueria fou reestructurada i reduïda. Dels 2000 jueus que hi vivien a penes en restaren uns 300, que anaren minvant pel perill que implicava la convivència amb conversos. Molts es traslladaren al castell de Morvedre, un refugi més segur, i ací tingueren un llarg període de pau, com bé va analitzar Manuel Civera al seu llibre Morvedre hebreu (Afers, 2009, pròleg d’Enric Guinot). Finalment els jurats de València varen resoldre el 1428 l’expulsió dels jueus que havien restat a la ciutat.