Des dels seus orígens baix-medievals, els humanistes havien creat una tradició la clau de la qual era l'amor pels llibres, la cultura i les llengües clàssiques. Tants erudits italians de les corts de Florència, Ferrara, Venècia… des del segle XIV havien creat una cultura universal fonamentada en la lectura, el coneixement i el comentari dels autors clàssics grecollatins. El seu amor per les llengües clàssiques era protegit per reis i elits de la noblesa, a Itàlia, França, els Països Baixos… Així, amb el pas del temps, la xarxa humanista va teixir un paradigma d'amor a la saviesa i a l'art que anava més enllà de les fronteres polítiques, que es materialitzava a grans biblioteques. Usant el llatí com a llengua universal, concebien la universalitat del que és humà.
Però al segle XVI Europa es va veure arrasada per tota mena de guerres i conflictes, ruptures religioses i violències. Un panorama que contradeia l'humanisme i espantava la visió dels humans que defensaven humanistes com Erasme, Vives o Moro. Erasme, el llegat del qual precisament apuntava a l'educació, el coneixement, els valors i la cooperació internacional. Viatger per tot Europa, espectador de la crueltat i la barbàrie, el viatger Erasme només veia al voltant odi, intransigència, guerra, persecució i violència, atributs que mostraven el pitjor de la condició humana. Passions desfermades incitades per líders mediocres i irresponsables, ansiosos de poder i odi a qui consideraven com a heretge o enemic. Per a Erasme, la guerra o l'agressió representava el fracàs del que és humà. Per això l'educació, la civilitat és essencial en la seua cosmovisió humanista: “La meua pàtria i la meua casa són allà on hi ha la meua biblioteca.”
Mirat amb perspectiva, Erasme va infravalorar la pulsió dels humans per la violència, pel fanatisme irracional, sovint més que pel bon govern, el coneixement i l'educació, eines que contribueixen al respecte i la tolerància. Erasme no era un fi analista de la maquinària psicològica del poder, com ho havia estat un segle abans Maquiavel i la seua visió idealitzada de l'ésser humà es trencava en trossos davant de la realitat cruel.
Poc abans de morir Erasme a Basilea (1536), naixia al Castell de Montaigne, sud-oest de França, Michel de Montaigne (1533). Els seus assajos reflecteixen, com els escrits erasmians, un entorn de crisi política, militar i religiosa, mostren les tensions radicals entre catòlics i protestants, les lluites violentes pel poder polític i religiós en una França dessagnada per conflictes civils i religiosos. Erasme hauria perdut tota esperança de diàleg racional en contemplar les guerres de religió i la bel·ligerància de Luter i Calví, la crueltat de la Contrareforma. Temps en què el fanatisme i la intolerància guanyaven admiració per la radicalitat del seu compromís, davant del fracàs dels qui -com Erasme i Montaigne- eren vilipendiats per defensar l'educació, el coneixement, la tolerància i el compromís. Montaigne, com ho havia estat Erasme, era intolerant amb el fanatisme i la intolerància, les massacres i homicidis dels quals eren justificats des de totes les formes d’intolerància religiosa i de sentiment nacionalista. Temps de ruptura, conflicte i triomf de la violència, la crueldat i la barbàrie, en detriment del saber i la tolerància. Temps de fanatisme i de falsedat: la destrucció dels ideals de l'humanisme.