Tothom es pregunta aquests dies si Carlos Mazón és un cadàver polític. Alguns no ho dubten gens; d’altres diuen que, com que oblidar és norma en la nostra època, i vista la premsa amiga que ho justifica tot a la dreta espanyola, Mazón salvarà la pell d’ací a les pròximes eleccions autonòmiques. A més, per la pudor que fan els carrers, i en fan molta, ens podem arriscar a dir que el primer que ho pagarà electoralment serà Pedro Sánchez. Un dels periodistes que més poèticament ha retratat l’estat de putrefacció de Mazón —tan inocultable com les aigües fecals que han surat en alguns pobles— ha estat el sempre lúcid Francesc Arabí en aquesta secció d’opinió. Per a Arabí, tot i que sembla impossible reconstruir la imatge del president de la Generalitat, “la tanatoestètica ha avançat moltíssim”. La metàfora és perfecta per a definir la poderosa impostura que caracteritza el nostre entramat polític, sobretot si pensem en el conjunt del País Valencià i no estrictament en la zona zero.
A la zona zero —per dir-ho a la manera americana— la fortor i l’empastifada del fang impedeixen maquillar els cadàvers amb coloret —com ironitzava Francesc Arabí. Els qui hi vivim, els qui hem patit en carn pròpia la devastació de la barrancada, reaccionarem per la ferida. Tot i que hi ha malànimes —sovint ultradretans— que es dediquen a culpar els ajuntaments, tothom amb trellat sap que els municipis —tant fa de quin color polític— han tirat el lleu per la boca per abordar la catàstrofe: els uns ho deuen haver fet millor que els altres, però tots han eixamplat com han pogut els límits de les seues competències i han exhaurit les forces de les seues possibilitats.
El que no perdona ningú a la zona zero és el fracàs estrepitós de dues gestions: la manca de previsió per part de la Generalitat —que ha causat els morts— i la inacció inicial del govern central —que va trigar a respondre excusant-se en no sé quins protocols. I el que ja fa literalment fàstic —dit des de la zona zero, on en poc de temps hem acostumat l’estómac a tota mena de detritus— és veure com volen aprofitar-se de les misèries dels valencians: el PP vol fer caure Pedro Sánchez com siga, amb les calúmnies i immoralitats que calga; i Pedro Sánchez, per no amollar el mos, deixarà si cal que se li òmpliga de llot la casa de l’ètica —que el PSPV vulga aprovar els pressupostos a un president que ha titllat d’inepte, d’incompetent, i fins i tot de criminal, entra dins l’exercici de cinisme desvergonyit que PP i PSOE practiquen. I aquest espectacle polític gens edificant té lloc enmig d’una crisi social i econòmica que, conseqüència de la riuada, ha enfonsat —no sabem fins quan— les comarques afectades i, sobretot, té lloc davant d’una garberada de morts —alguns encara per trobar.
Sí, els morts: són els morts els que parlaran durant molt de temps en la zona zero. Que ningú dubte que els morts parlen. Ara bé, el que es desconeix és de quina manera parlaran, en favor o en contra de qui. Perquè els morts no formen un “poble” unit: els morts, ara com ara, són una massa informe que necessita trobar culpables. Els qui creuen que els partits progressistes n’eixiran beneficiats són uns somiatruites. Els partits progressistes hauran d’explicar bé amb qui s’alien, de qui depenen i què estan disposats a sacrificar del seu modus vivendi —del seu tros de pastís dins del sistema— en favor de la reconstrucció i d’un nou model de societat. En aquest sentit, no hauríem de menysvalorar la ignominiosa conducta de Vox en aquesta calamitat: els ultradretans han fugit d’estudi —per bé que són corresponsables del desmantellament del sector públic del govern de Mazón— i fan veure que són ells els que reparteixen el pa —a Catarroja, el meu poble, ho estan fent porta a porta, quan tothom sap que, si no hagués estat pels voluntaris de tot arreu, i no per l’arribisme de la ultradreta, ens hauríem mort de fam.
Elias Canetti, a Massa i poder, comparava la massa amb el foc: hi ha una munió que, sense clara consciència, persegueix un mateix fi amb la mateixa fúria que el foc. El foc de la zona zero de la barrancada, a pesar que l’oblit és el déu més veloç, és i serà viu durant anys —ni que siga com a brases. Els morts poden desenterrar la memòria. Els morts parlen durant generacions. La qüestió no és si Carlos Mazón és un cadàver polític. El problema és que no hi ha cap polític, ni en els governs ni en l’oposició, que no siga un potencial cadàver. I els morts parlaran, sens dubte. I cadascun d’ells ho farà a la seua manera. Que les seues veus no siguen indignes.