La investigació històrica ha documentat àmpliament i consistentment des de fa dècades la repressió i el genocidi practicat pel règim franquista des del cop militar contra la República, durant la guerra i les tres dècades i mitja de dictadura que van seguir. Tant hispanistes de renom com Gabriel Jackson, Ian Gibson o Paul Preston, com també historiadors espanyols com Santos Julià, Àngel Viñas, Jaume Claret, Luis Enrique Otero Carvajal i molts altres; també valencians com Vicent Gavarda, Ángel Beneito, Manuel Aznar, Marc Baldó i jo mateix, que he investigat la repressió i l'exili de científics i metges, juntament amb col·legues com ara Àlvar Martinez, Josep Bernabeu o Joan Lloret. És inqüestionable l'estratègia repressora d'un règim dictatorial que va sobreviure fins als darrers moments amb lleis i tribunals militars d'excepció, incautacions de béns, sancions econòmiques, desterrament, reclusió, i fins i tot l'eliminació física de tants demòcrates republicans, pagesos, obrers, sindicalistes, guerrillers, artistes com García Lorca o metges i acadèmics com Juan Peset Aleixandre, i tants altres. Pel simple fet de ser-ho eren estigmatitzats com “rojos”, seguint una estrategia similar a la dels nazis amb els jueus. La construcció jurídica de la repressió franquista va crear un entramat de Consells de Guerra, Lleis de Depuració d'Empleats Públics, Juntes de Confiscació de Béns, Tribunals Especials com el que va actuar contra la Maçoneria i el Comunisme, Tribunals de Responsabilitats Polítiques o el Tribunal d'Ordre públic. Totes les institucions franquistes implicades en la persecució política i social van generar un ingent aparell repressiu, que està molt ben documentat.
Arran del cop militar, als territoris revoltats hi va haver una massacre indiscriminada especialment sagnant en algunes zones, com la practicada pel general Queipo de Llano i altres militars i falangistes a Andalusia, on el catedràtic d'història contemporània Leandro Álvarez Rey calcula més de 60.000 assassinats polítics. S'accepta que l'Espanya franquista va generar la segona fossa comuna més gran del món. En produir-se el cop militar, uns 54.000 andalusos van ser assassinats per la repressió franquista, i segurament la xifra va ser més gran. Davant d'això, a la inicial etapa de revoltes, s'han inventariat 8.743 víctimes de la repressió en zona republicana.
Per la seua dimensió, la repressió franquista pot ésser qualificada de genocidi. Per exemple, un de cada cinc diputats electes el 1936 va ser assassinat pels franquistes, i són esfereïdors els relats dels qui a la presó presenciaven cada matinada el viatge a la mort dels que eren extrets de les seues cel·les per ser afusellats. Les dotze roses només són un exemple de l'extrema crueltat practicada pels botxins del règim franquista i el seu pla d’extermini de rojos i republicans.
Però a més dels que van ser executats o sotmesos a un tracte inhumà a les presons, 40.000 més es van veure abocats a l'exili o afectats pels tribunals de depuració. En tot aquest procés repressiu l'estigma de ser qualificat de “rojo” s’aplicava a qualsevol que participés dels ideals laics i democràtics de la República. Mestres, dones, sindicalistes, militants de partits republicans… els qui havien guanyat les eleccions del 1936 amb el Front Popular, per a tots ells el franquisme va dissenyar una política d'extermini. A València l'antic rector Juan Peset Aleixandre va ser afusellat el maig de 1941, i tres rectors de les principals universitats espanyols van haver d'exiliar-se a Mèxic: Jaime Serra Hunter (Autònoma de Barcelona), José Puche Álvarez (València) i Blas Cabrera (Central, Madrid).
Segons dades publicades per Santos Juliá, al final de la Guerra hi havia al voltant de 700.000 presos a les presons franquistes. Dades del Ministeri de Justícia indiquen que dos anys després encara quedaven 280.000 republicans empresonats per motius polítics. A més, uns 500.000 van ser internats a camps de concentració. He investigat especialment la repressió contra metges i científics i cal assumir l'inventari de metges represaliats que proposa Francisco Guerra, on hi ha més de seixanta metges assassinats a Andalusia, quaranta metges a Aragó, trenta a Galícia, els mateixos que a Castella, més de vint a Lleó, un nombre similar a Navarra i un grapat més a Extremadura. L'exili, la repressió i la inhabilitació de metges, farmacèutics, enginyers, químics…, acadèmics i professionals va suposar una enorme sagnia per a la societat espanyola i una pèrdua irrecuperable de poder científic i intel·lectual.
Segons la Plataforma de Víctimes de Desaparicions Forçades pel Franquisme, van ser més de 143.000 persones, entre víctimes de la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista. Les dimensions de la repressió veiem que són esfereïdores i la llei de memòria històrica ha iniciat, després de molts obstacles, una política de justícia, dignitat i reparació que resulta imprescindible, com ha reclamat l'ONU repetidament a Espanya: investigar tant els crims del franquisme com els desapareguts de la dictadura. A més, l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa va aprovar per unanimitat una condemna del règim franquista i ha instat el Govern espanyol a crear una comissió de recerca dels crims de la dictadura.
Amb tota aquesta immensa càrrega de recerca històrica, de la qual he mostrat sols unes quantes dades i de la memòria ciutadana silenciada per la por durant la dictadura, de què parlen aquests diputats valencians de PP i VOX, amb una llei de concòrdia, que és un insult intolerable les víctimes i les seues famílies, a la democràcia, a la veritat històrica i a la intel·ligència?