La “qüestió catalana”, i en concret l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 1932, fou clau en la decisió de José Antonio Primo de Rivera de dedicar-se definitivament a la política. Ja el 1930, en un míting de la Unión Monárquica Nacional, José Antonio verbalitzava de manera abrandada la consigna mare del seu pensament: “¡Sálvese España, aunque perezcan todos los principios constitucionales!”. Però el desig d’emular i superar el seu pare, el dictador Miguel Primo de Rivera, era imperiós: José Antonio volia passar a la història sense la crossa familiar, i el 1933, any de fundació de la Falange, ja se sentia preparat per a aquesta missió tan gran. Ho estudia detalladament Joan Maria Thomàs en una magnífica biografia: José Antonio. Realidad y mito (Penguin Random House/Debate, 2017), en què separa molt bé el José Antonio real —un polític complex, no exempt de contradiccions— del mite que va crear el franquisme, el d’un José Antonio divinitzat contenidor de veritats absolutes.
El que potser no s’esperava José Antonio és que el seu messianisme s’instal·laria medul·larment en el nacionalisme espanyol del segle XX i XXI, i per tot l’arc ideològic: el “salvar Espanya” falangista, que era “noventayochista” —un sinònim sense complexos del “vertebrar Espanya” orteguià—, ha impregnat la teoria i la pràctica polítiques de l’esquerra i la dreta espanyoles a l’hora de combatre els separatismes, sobretot el català. És clar que, en les files de la dreta, aquesta comesa nacional s’ha dut a terme seguint una “lògica” implacable: durant la dictadura, amb el lema joseantonià “de los puños y las pistolas”; durant la democràcia, amb l’espantall d’una Constitució i d’una legalitat vigent poc sensible a la pluralitat nacional d’Espanya.
Ho hem comprovat els últims anys durant els governs socialistes de Pedro Sánchez —que ha hagut de recolzar-se en independentistes catalans i bascos—, els quals han tingut en contra una maquinària mediàtica que, en la forma i en el contingut, s’ha distingit poc o gens de la dialèctica joseantoniana. I també ho estem comprovant aquests dies: l’encàrrec del rei Felip VI a Alberto Núñez Feijóo perquè forme govern amaga, ben mirat, una por cerval davant el fet que la “integritat” d’Espanya estiga en perill, i els discursos i les declaracions enceses dels dirigents del PP i de Vox —i dels seus altaveus— van plenes de la idea que cal “salvar Espanya”.
Sap greu constatar-ho després de quasi mig segle de democràcia, però bona part de la societat espanyola —no sé si és la majoritària però sí la més cridanera— creu a ulls clucs que l’únic rogle d’Espanya que pot representar i interpretar la nació espanyola és Castella i les seues extensions castellanitzades. I els problemes d’oficialitat que comporten les llengües no castellanes, tan d’actualitat aquests dies, n’és l’exemple més eloqüent. En un dels punts fundacionals de Falange el 1933 ja es portava a col·lació la “qüestió lingüística”, un dels afers més espinosos de la història de l’Espanya contemporània: “Los separatistas se fijan en si hablan lengua propia...”. En sensibilitat lingüística, entre els falangistes dels anys 30 i els espanyolistes constitucionalistes d’avui dia no hi ha massa matisos.
José Antonio ha tingut molts “hereus” al llarg del segle XX: el culte que li va retre el franquisme va amerar tota la societat. En temps de democràcia, els seus hereus han hagut de “reciclar-se”: soterrar o canviar les formes i blanquejar o temperar els continguts. Són uns hereus que han “estirat” les lleis democràtiques fins a límits gens democràtics. Uns hereus banals que, quan augmenta la temperatura política, supuren falangisme i franquisme. Quant al País Valencià, els hereus de José Antonio sempre han estat molt estrambòtics i han fet ús de les pallassades més típiques de la “terreta”, com hem vist fa poc en la hipòcrita indignació del Consell de Carlos Mazón perquè als valencians —a diferència de catalans, bascos i gallecs— se’ls “negarà” parlar la seua llengua al Congrés espanyol. En els actuals i institucionals hereus valencians de José Antonio (toreros, poetes, parafilòlegs i d’altres cadiretes de cagar) la manca de sentit del ridícul és insondable. “Ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en este mundo”, va dir José Antonio. Els seus hereus valencians sempre l’han fet quedar molt malament.