Dos i tres paraules i una història

Una conferència a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona per l’any 1964 o 1965. L’aula de gom a gom i gent dempeus, entre d’altres els subrepticis i sempre visibles membres de la Brigada Político Social de la Dictadura.

El conferenciant, un ancià d’apariença, cabells blancs, pocs, cara rosada i mirada viva per sobre les ulleres. La seua obra, inabastable i en algun casos definitiva per molts d’anys. Ramon de Carande, ja conegut a tot arreu per la seua Carlos V y sus banqueros de què tots n’havien sentit parlar, a partir de les classes de Jordi Nadal els qui estudiàvem econòmiques. Alumnes de totes les facultats i escoles.

Escoltaven un  monument viu a l’aprenentatge de la Història.

En acabar el conferenciant i tot i que el permís governamental no incloïa una sessió de preguntes, Nadal va revestir-ho diguent que els assistents podien fer ús de la paraula per demanar aclariments al conferenciant.

Una veu, que més tard s’atribuí potser amb fonament al jove professor Josep Fontana, li demanà si podia resumir la Història d’Espanya en dos paraules. L’ancià ben viu respongué sense dubtar: “Demasiados retrocesos”. I si no fou Fontana, la formulació era oportuna i la resposta encara més.

A hores d’ara no podem dir el contrari. La diferència potser rau en el fet que encara no s’han produït violències irreparables, tot i les amenaces i també les desgràcies que ens han acompanyat des de que la part intel.ligent de la Dictadura decidí d’obrir la mà per tal de reproduir-se amb més facilitat i exercir el seu poder secular.

Les tres paraules són d’un vers de Jaime Gil de Biedma que es pregunta per la història d’Espanya també: “Siempre acaba mal”. És la seua resposta a la caracterització història d’Espanya.

Historiador i poeta ens donen una versió trista, i real, del que ha estat i és l’esdevenidor de la història d’això que anomenem Espanya, abans les Espanyes. La farsa de la monarquia parlamentària que estem veient en la representació d’aquests dies només és una de les conseqüències dels retrocessos i l’entossudiment que tot torne a eixir malament.

La innocència sovint es dona la mà amb la ignorància. En el record bíblic els innocents eren una mena d’imbècils i en la vida quotidiana no deixen de ser ignorants. La maldat és manifesta quan es tracta de personatges que ni són innocents ni són, o se suposa, analfabets. Ara hi ha un núvol d’historiadors, filòlegs, vexilòlegs, que van embolicant la senzillesa de les afirmacions de gent tan indiscutible com els dos autors citats.

Així, he trobat algun pretés historiador, periodista, o cronista, no ho recorde ben bé, que qualifica la transició política a València amb “alguns aldarulls” el 1979, i, a diferència d’Alacant on la violència “era la comuna a Espanya” ací hi havia una versió local. És el relat que convenia precisament a una certa esquerra que acabaria en complicitat amb la dreta de sempre, a Alacant, a València, a Sorita o a Guardamar.

Estic avesat a que m’escriguen els fets que jo mateix he patit i viscut. El que em repugna és la repetició de la mentida de a mà dels qui s’haurien d’esforçar per documentar les seues falàcies. Fa riure que un cronista –o són dos?— de la ciutat afirme que sempre en la processó (in)cívica del 9 d’Octubre entrava la Senyera a la Seu: del 1979 al 1988 puc assegurar-los que no: que l’Ajuntament era laic i tampoc no assistia, tot i col.laborar en la processó del Corpus: en el meu cas per respecte als creients i respecte a la suposada laïcitat constitucional.

Em compte entre els qui des de la joventut, des del 1961, hem contribuït a allunyar la maledicció de don Ramon de Carande. Impedir els retrocessos i pensar que els d’ara mateix són només un esglaó perdut per a refer un país, o simplement fer-lo més lliure i més solidari. I durant anys evitar de caure en la maledicció del poeta, ell mateix maleït. I que després de segles de pols, misèries, morts, persecucions, al final açó acabe bé. I jo que ho veja.

I ara, la torna. O la propina. La que han donat els ciutadans i ciutadanes de les Espanyes –títol entranyable on tots cabem—arraconant les nostàlgies fanàtiques i contribuint a desfer els maleficis del mestre i el poeta. L’un en sabia per savi, l’altre perquè coneixia els materials familiars amb què havia de construir el seu refugi més íntim.

Ningú sense cap legitimitat democràtica por decidir que és bo o és dolent per als ciutadans i ciutadanes d’aquest país. I encara menys si la seua riquesa s’ha fonamentat en les subvencions amb càrrec als impostos de tots els contribuents i que ara creixen per la necessitat quotidiana de milions de persones.

Una nova oportunitat per desfer-se dels “demonios familiares” que dia sí i dia també conjuren els dipositaris de les essències (???) pàtries davant les seus del PSOE on entonen càntics funerals per la democràcia.

Un aclariment final i provisional. Potser serà necessari una vegada més, per allò dels retrocessos, que diguem ben fort que qui no és demòcrata és feixista. No hi ha espai per l’ambigüitat. Mentre no es llegisca una pàgina no hi ha mans de tancar el llibre.