Davant la inesperada catàstrofe que estem vivint em pregunte com és possible que els EUA i la UE no calcularen i estigueren alerta i previnguts de les intencions invasores de Putin (vegeu Merkel comprant tot el gas a Rússia amb lloança a Putin). Ho dic perquè un senyor que canvia la Constitució per a perpetuar-se de president fins a 2036 alguna gran maniobra cou al seu cap. Són moltes les notícies –i diàries- que sobre aquesta guerra s'han escrit i difós, i més les atroces imatges que hem presenciat. Desgraciadament, el mecanisme de defensa de la majoria de persones –i no les irresponsabilitze- és desconnectar: l'empatia té el seu límit en l'espant continuat.
Val la pena apuntar que Putin, el sàtrapa que es publicitava com un superhome campió en múltiples esports, porta en la seua maldat tot el contrari: un complex d'inferioritat, és a dir, un sentiment social poc desenvolupat que exaspera com a contrapés el seu objectiu de superioritat, la seua incapacitat d'expressar una actitud de cooperació amb tots els grups humans sense cosificar -quan, per exemple, bombardeja un hospital infantil- les persones. Els complexos són trastorns i tenen una neurosi assentada que utilitzarà per compensació estratègies per a resoldre els problemes de la vida basades en l'egocentrisme i no en el sentit comú. I si aquestes persones tenen molt de poder elaboren deliris de grandesa. L'evolució natural d'aquesta consciència acomplexada i perversa en el mecanisme de funcionament del psiquisme, destrueix la base que l'ésser humà és per naturalesa un ser social, i sol per a adaptar-se generar una lluita interna des de xiquet tant d'origen orgànic com social. És el seu propi sentiment d'inferioritat allò que el catapulta a un complex de superioritat que aflora en una suprema supèrbia.
Putin, dit siga de pas, l'han defensat durant anys, abans de la guerra –i està gravat- dos ‘personatges’ com Jiménez Losantos i Marhuenda: aquest últim en nombroses ocasions recents ha enaltit Putin i les seues posicions nacionalistes i imperialistes. Per a Marhuenda “Crimea i Ucraïna són russes”, i “Putin és un tío preparat, brillant”. Ara es desdiu, i amb descaradura i falsedat afirma que Putin i els seus “són comunistes, aqueix és el problema´” (quan són les esquerres les que des de fa més de vint anys manifestaven que Putin era un dictador… i de dreta homòfoba). La manipulació política de la dreta és pròpia de Goebbels. Donada l'esgarrifosa escalada militar donaré unes pinzellades d'allò que van escriure contra les guerres tres savis: Joan Fuster, Bertrand Russell i Albert Einstein. L'espai m'impedeix estendre'm, però és necessari hui esmolar i recordar arguments per la pau.
Joan Fuster ja advertia de l'amenaça del “fantasma d'unes recíproques agressions a escala planetària”, que “la pau en què vivim –allà on encara no vivim en guerra- penja d'un fil” i que, a causa de les bombes atòmiques i els míssils, és la humanitat la que està en joc. Som l'únic animal que pot autoexterminar-se. Però la gent viu com si els grans arsenals d'armament no existiren. Per a ell el gran problema és que els poderosos homes de les guerres mouen milers de milions de dòlars i necessiten per a continuar el seu negoci construir més i més i millors armes. I més: com demostren les xifres dels pressupostos dels estats, cada sistema o mode de producció es manté en creixement gràcies al fet que totes les economies giren al voltant de la fabricació d'armes (i per descomptat grans fortunes estan darrere de traficants d'armes que ho són al mateix temps de tràfic de blanques i de drogues). “Però estem immersos en una ‘producció de guerra’ tremendament articulada. La gran paradoxa d'avui és que, si la ‘pau’ s'imposara de veritat, l'atur es multiplicaria”. Després de raonar que per diferents variables i factors la guerra ha sigut un denominador comú de la història de la humanitat, Fuster es mostra pessimista: “La pau? Una treva a tot estirar. I simulada. El negoci i les armes són el secret de tot”. També considera que en el fons batega que tota guerra és una “guerra santa”. Si bé, doncs, és molt pessimista llança la seua aposta: “Cal ser pacifista, encara que només siga per a fotre'ls. A ‘ells’”. És una aposta moral a recobrar constantment.
Bertrand Russell, que va viure tant la Primera com la Segona Guerra Mundial, va tindre un conflicte interior entre ser pacifista o ser antimilitarista. No obstant això, després d'acabar la II Guerra Mundial, i aconseguir el Premi Nobel –i davant l'aparició de les bombes atòmiques- va ser un pertinaç i infatigable activista pacifista, valorant les contradiccions entre la desobediència civil a un govern que ha declarat una guerra, i quan un poble decideix anar a la guerra perquè ha de defensar-se d'un altre que l'ataca. Analitza Russell la distinció entre “guerres de prestigi” –com la I Guerra Mundial, on es va oposar com pacifista-, i “de valors” quan va veure inevitable oposar-se al nazisme. Russell també era pessimista i entre les seues moltes reflexions advertia que en una guerra “la utilitat econòmica, si n'hi haguera, finalment beneficiaria tan sols a les elits del bàndol vencedor”. I més: tant les poblacions combatents i civils del bàndol perdedor com la del bàndol guanyador haurien vist sensiblement minvada la seua felicitat. Va classificar les guerres en quatre classes: 1- “de colonització”; 2- “de principis”; 3- “d'autodefensa; i 4- ”de prestigi“. Trobava justificables les dues primeres classes, ocasionalment la tercera, i mai la quarta. Russell, doncs, va passar de predicar un pacifisme racional o relatiu a un necessari enfrontament al nazisme i al feixisme, per a acabar després de la II Guerra Mundial i l'amenaça nuclear en un rotund i inqüestionable pacifisme (tot fundant el Tribunal Russell de Crims de Guerra). El pòsit de les seues moltes raons a favor del pacifisme estava també en el pensament polític anglosaxó del contracte social i en el seu principi que els humans som éssers motivats per un comú temor a la mort. Si la legitimitat d'un govern, segons els utilitaristes, depén de la seua voluntat i capacitat per a incrementar la major felicitat possible per al major nombre possible de ciutadans, per a Russell a més, seguint Hobbes –més modest en les seues aspiracions- la justificació de l'existència de governs està a impedir que les persones es maten entre elles.
Albert Einstein va ser també un convençut i militant pacifista, encara que, com Russell, va veure que calia derrotar per les armes el feixisme i el nazisme. Quan li van preguntar per què va donar la seua signatura per a la investigació de l'energia nuclear al final de la II Guerra Mundial va asseverar que mai va pensar que era per a fabricar una bomba atòmica. Va realitzar molt preocupat escrits contra el nazisme i per la pau. Potser el paràgraf més contundent del seu antimilitarisme és aquest: “Que cíniques i menyspreables em semblen les guerres! Abans deixar-me tallar en trossos que prendre part en una acció tan vil! Malgrat la qual cosa tinc tan bona opinió de la humanitat, que crec que aquest fantasma s'hauria esvaït fa molt temps si no fora per la corrupció sistemàtica a què és sotmés el recte sentit dels pobles per obra de persones i institucions interessades políticament i econòmicament en la guerra”. Einstein sempre va viure aclaparat per les bombes atòmiques i, davant l'espiral armamentística de destrucció en la qual ens encaminem, se li va preguntar abans de morir quines seran les nostres armes en una Tercera Guerra Mundial. “No tinc ni idea”, va respondre. “Però puc dir-li quines s'utilitzaran en la quarta: les pedres”.