L'antifeminisme espanyol

L'extrema dreta espanyola (i una part de la dreta més dura) són legitimadores actives del franquisme, que és un dels trets més cridaners i que potser més se’n destaca. Certament, és contradictori que un demòcrata justifique una dictadura criminal (a veure si no ho són, de demòcrates?). De fet, les declaracions del passat mes de juny de Rocío Monasterio, la líder de Vox en la comunitat de Madrid, en què posava en dubte que el policia conegut com a Billy el Niño fóra un torturador són significatives. Sí, no són anfifranquistes precisament. Però no és aquest l’únic tret ni potser el més important del seu còctel ideològic. Trobe que també són fonamentals si més no dos elements: la xenofòbia (en concret, contra els grups musulmans, conseqüència directa del seu nacionalcatolicisme) i l’antifeminisme, del que escriuré tot seguit.

La dreta extrema espanyola és antifeminista, sense cap mena de dubte. El fet que no expliciten el terme antifeminisme no significa que no ho siguen. Tampoc afirmen ser antipluralistes i ho són. De fet, constantment líders de Vox i fins i tot del PP i de la dreta social més dura parlen d’il·legalitzar partits no nacionalistes espanyols. Sense anar més lluny, el mateix Santiago Abascal declarà fa unes setmanes que el seu objectiu era «deixar fora de la llei als partits que volen destruir la unitat nacional». Els noms, doncs, no haurien de despistar-nos. El fet que, ni més ni menys, neguen la violència de gènere, o que anomenen “hembrismo” i «odi patològic contra el baró» l’intent d’aturar la terrible ona de feminicidis i agressions contra dones és una dada inequívoca en aquest sentit. La intervenció en el Congrés dels Diputats de la diputada de Vox Macarena Olona el passat 23 de juny, arran precisament d’una iniciativa parlamentària contra el negacionisme de la violència masclista, a més d’impresentable en les formes, fou contundent: «com a dona, espanyola, mare, germana i política afirme que la violència no té gènere i no assumirem que es criminalitze a l'home perquè no acceptem que la violència estiga en l'ADN masculí, no acceptem les seues lleis ideològiques i totalitàries». 

Per descomptat que, dissortadament, en les societats actuals hi ha molts tipus de violència i, de tant en tant, també existeix violència d’algunes dones contra alguns hòmens. Però aquesta és una violència puntual (condemnable, com tota violència, però puntual) i no és, doncs, una violència estructural. Tanmateix, la violència de gènere sí que és estructural (des de 2003 han mort assassinades més de mil dones per les seues parelles i exparelles). I, per tant, requereix mesures polítiques, socials i judicials per a intentar frenar-la o, si més no, disminuir-la. Els antifeministes, però, neguen aquesta violència i fan bandera d’aquest negacionisme.

Certament, l’antifeminisme no és propi només de l’extrema dreta (o dreta extrema) espanyola. També ho és a Itàlia. De fet, és molt recomanable llegir el llibre Feixisme Persistent de la periodista Alba Sidera. En qualsevol dels casos a Espanya és un dels trets ideològics més importants de Vox i d’altres grups ultres com Hatze Oír. De fet, a l’estat hi ha una lluita ideològica també entre feminisme (darrerament més potent) i la seua reacció en contra. I per què? Doncs, trobe jo, perquè amb totes les contradiccions i dificultats que vulgueu, el feminisme darrerament ha esdevingut un potent moviment de masses. I a la dreta espanyola no li agrada que els dominats, ni les dominades, s’organitzen i mostren el seu poder.

El mite de les denúncies falses d'assetjament sexual que difonia Toni Cantó, la criminalització de les mobilitzacions del #8M (que tant els fot, per l'èxit de convocatòria) o les condemnes laxes de certa judicatura tenen un nom: antifeminisme. N’existeix i és potent, per dissort.

A molts els agradaria un món sense conflictes però em tem que no és possible. La reivindicació dels drets de les dones genera reaccions conservadores. Els conservadors volen seguir imposant els seus valors en el segle XXI i veuen el feminisme com una “provocació”. Què haurien de fer les feministes? Callar per a no “provocar”? Doncs no. Però assistim a una lluita pels valors hegemònics. I els antifeministes tenen poder. No veure-ho no disminueix precisament el seu poder. La partida, trobe jo, no està guanyada per endavant. Cal jugar-la. I, amb intel·ligència, guanyar-la.