L’Estat no ha existit. L’Estat existeix?

Parle des de Catarroja. Podria parlar des de Massanassa o Alfafar o Paiporta —on el nombre de morts fa feredat— o des de qualsevol altre poble d’aquesta part de l’Horta Sud ara devastada. Les imatges ja deuen haver estat vistes a tot arreu, menys ací: ací acabem de tindre llum, aigua encara no. Cases i avingudes plenes de fang, edificis destrossats per la força de l’aigua, cotxes amuntegats pels carrers, la gent traient el fang com pot, els desapareguts, els morts que van apareixent amb comptagotes. La riuada —la barrancada, com diem a Catarroja— ha estat criminal. Més que la del 1957, diuen els majors. Al meu barri, el Raval, una de les zones més altes de Catarroja, mai no havia arribat l’aigua amb tant d’ímpetu, amb tanta ràbia. Però ara sí. El segle XX és passat. En el segle XXI hi ha altres paràmetres d’anàlisi: els pobles ja no són el que eren, les geografies han canviat i els qui manipulen aquests espais no tenen en compte les opinions dels científics, de la ciència, dels qui saben què cal fer per evitar catàstrofes com la d’ara. ¿Quantes voltes hem sentit a dir als geògrafs que no anem bé, que no construïm bé, que el nostre model de ciutat no és habitable per a tots, encara que ho semble? Jo no soc científic, jo no en puc donar raó, de com s’hauria pogut evitar tot plegat: si amb més previsió, si amb menys governs ineptes que només pensen a guanyar eleccions, si cal permetent les misèries dels altres —que som tots en una situació de crisi com aquesta. Només puc dir que ara mateix, a Catarroja —i supose que en tots els altres pobles de l’Horta afectats per la riuada—, l’Estat no existeix. I jo em pregunte —un pacifista que detesta els exèrcits— per què no ha aparegut ja l’exèrcit, les forces i cossos de seguretat de l’Estat, tot cos burocràtic que podria estar ajudant el personal. Tot és orgull patri quan es desfila en dies d’honor i estultícia nacional. Tot són flors per als herois de la pàtria quan van mudats. Però on són, en aquests moments? Van apareixent, a poc a poc, els bombers, els sanitaris —aquest parell, sí, herois de veritat—, però i els dels uniformes? Qui no els envia i per què?

Ara mateix tremole escrivint, després de dos dies traient fang de les cases dels meus familiars i del veïnat, quasi sense dormir, com tothom ho està fent, perquè la solidaritat ha funcionat entre veïns, entre esquerrans i dretans, entre espanyolistes i valencianistes independentistes com jo, entre els que a penes ens saludem, entre els febles i els forts —que ara no ho són. No soc periodista i no sé com plantejar aquest crit, aquest plor —el periodisme, si és bo, és un dels oficis més necessaris del món, dels més humanitaris, dels més bells. No sé descriure el que ens està passant. El fang, ara mateix, m’impedeix la visió. Només vull dir que el caos està durant en excés: ja hi ha qui saqueja supermercats sense pudor. Només vull deixar constància que l’Estat no ha existit, ni abans ni després de la catàstrofe. Que ningú patisca. L’Horta Sud no és l’infern de Gaza, ni del Líban, ni d’Ucraïna... Tot i que comencem a conviure amb els nostres excrements, tard o d’hora l’Estat apareixerà amb una marraixa d’aigua —l’Estat necessita guanyar eleccions— i ens podrem rentar el cul. Però el nostre model de societat —aquest consumisme que només fa que destorbar a l’hora de traure el fang de les cases— és suïcida, antihumà. Pensem-ho millor. Hi ha geògrafs, científics, filòsofs, escriptors, etc. que ens ajudaran a pensar bé. Llegim-los molt. Ja sabem que l’Estat no existeix, o existeix poc, o s’ha mig venut o només és en mans dels més poderosos. Tant fa: l’Estat, el Benestar que en depèn, ha fet fallida ací i a tot arreu. Què hi farem! El segle XXI —aquell en què els meus fills, si tenen llarga vida, patiran— és un món per a lluitar a mort, com sempre, però des d’un acostament distint a la realitat. Tant fa la teoria. El que no ens podem permetre, amb catàstrofe o sense, és que el ser humà siga un joguet interessat en mans d’Estats sense cos.